Contes del Raval: Brigada Ribot

-Senyor Ribot! Senyor Ribot! Maleït sigui, ha matat un altre! Corri!

El brigada Ribot es va posar l'uniforme tan ràpid com va poder, i en segons es trobava davant del seu subordinat.

-On ha sigut?
-L'hem trobat al carrer de la Santa Mònica senyor.
-Això no vol dir que l'hagin matat allà... Cotxer! A la Santa Mònica!

Va dir el brigada Ribot en pujar al cotxe de cavalls.

Durant tot el camí, el brigada es plantejava el cas que portava treballant durant mesos, i que aquella nit s'havia endut la seva cinquena víctima.

-No potser el que diu la gent, senyor... No és possible...
-La gent diu el que vol veure, no s'equivoqui... Mantingui els ulls oberts.

Quan el cotxe es va aturar, en Ribot va sortir ràpidament, travessant el cercle de gent que rodejava l'escenari del crim, i allà el va trobar.

-Bona nit, senyor Ribot, el posaré al dia, es deia Marçal Agustí, tenia deu anys, al barri el coneixien com el "Marieta" la gent l'havia vist més d'una vegada amb homes grans, fent... Bé, ja sap... Has tingut el que et mereixies Marçal!

Va dir el brigada de guàrdia, Antoni, referint-se a l'infant.

-Vagi ara mateix al cuartel, i deixi la seva arma a la meva taula.
-Però senyor!
-Escampi la boira ara mateix!

El brigada Ribot era un home pacient, però aquesta paciència sempre trontollava quan es tractava d'injustícies, i ja que havia de lluitar amb un assassí de criatures, no toleraria cap falta de respecte amb les víctimes.

-L'ha dessagnat, ho veu senyor? No obstant no n'hi ha ni una gota de sang a terra.
-Perquè no l'ha matat aquí.

El brigada Ribot es va apropar al costat del cadàver, atret per una peculiar olor.

-Són roses... Perquè el cadàver d'un nen fa olor de roses?

En Ribot va reflexionar durant uns segons.

-Senyor, el nen té alguna cosa als dits...

En Ribot es va aproximar al cadàver i com si un llamp l'hi hagués travessat, va tenir una revelació.

-Anem al Pelayo! Ara mateix!

Al cotxe, en Ribot li va dir al seu subordinat, que al local de joc del carrer Pelayo, hi havia nens que treballaven subjectant les fitxes dels jugadors, i en més d'una ocasió, encenien els purs dels diversos clients que freqüentaven el local, això sense oblidar, que el local era conegut per la seva pulcritud i neteja, conduïda sempre per l'aroma de roses fresques.

En baixar del cotxe, en Ribot va demanar al seu subordinat que és quedes al cotxe.

En entrar al local, el va veure buit, ni un anima, ni un alè, ni una llum.

-Ha trigat menys del que esperava senyor Ribot...

Una veu ronca s'escoltava des d'un lloc desconegut de la sala.

-Deixa't veure!

I allà, entre la penombra, es va deixar veure un ésser al qual en Ribot coneixia.

-Antoni... Que fas aquí?
-Sorprès? Suposo que és frustrant, haver estat tant de temps buscant-me, i descobrir que sempre havia estat al seu costat... És interessant senyor Ribot... Els monstres, sempre estem entre la gent, som els seus veïns, els seus companys, els seus amics...

En Ribot va intentar treure l'arma, però l'Antoni va ser més ràpid, i aquella joventut, va ser el que va provocar la caiguda del brigada Ribo a terra.

-Senyor Ribot... Creu que m'ha atrapat? No... Només sóc un aprenent de l'obscuritat... Encara em queda molt per aprendre... La sang d'aquell infant era molt gustosa, però segur, que la seva ho és més...

L'Antoni va obrir la boca, i quan es disposava a clavar els seus queixals a la jugular del brigada, un tret a l'ull esquerre va fer que deixes de salivar.

A l'altra banda de la sala, el subordinat de Ribot va dir:

-Sort que els seus homes no l'obeeixen...

En Ribot es va aixecar amb l'ajuda del subordinat, i cansat i espantat va dir:

-Era un peix petit... Busquem el gran.