Contes del Raval: Anònim

Un relat de: Eric Martinez
Li deien Peter, a causa de la seva semblança amb un personatge infantil d'una obra teatral anglesa que s'havia estrenat feia poc.

Era jove, massa jove, tots ho eren... tots els joves que pertanyien a la "Petite France" el bar de copes del carrer de l'est.

En Peter treballava de cambrer, i si en la Barcelona de principis de segle haguessin reconegut els empleats amb distincions, en Peter hagués sigut l'empleat del mes de manera permanent.

La funció dels joves de la "Petite France" no era únicament la de servir copes, sinó també la d'escalfar els clients amb l'objectiu de deixar tremolant les seves carteres, fins al punt de buidar-les tant, que aquests arribessin a pensar que devien diners al local, fins i tot abans d'entrar per la porta.

Peter era el millor. La seva sensualitat provocava l'excitació imminent entre els pederastes i sodomites de Barcelona.

La mare d'en Peter, la Maria, estava ingressada en un centre de salut, a tota Barcelona se la coneixia com "La boja de les campanes", aquest sobrenom es devia al fet que la mare d'en Peter corria per Barcelona somrient, cridant que escoltava campanes, campanes que la cridaven, que l'atreien, i que finalment la van portar fins a una habitació tancada.

El pare de Peter es deia Gregori, i era un home bast, tossut, i sense sentiments. En Gregori treballava en la construcció d'una basílica catòlica que portada temps en construcció a la ciutat, i des que en Peter li va declarar que se sentia atret pels homes, en Gregori va tallar tota relació amb el seu fill, just després de fer-lo fora de casa.

Durant uns mesos en Peter va vagar trist i contingut per una Barcelona freda i insensible, que li donava l'espatlla envers la seva condició.

-Bona nit, em dic Moris, sóc francès, m'he estat fixant en tu, estic a punt d'obrir un local aquí mateix, i busco nanos com tu que puguin exposar tot el seu potencial, estaries interessat?

La resposta d'aquell dia no la va contestar Peter, sinó la gana i la desesperació del seu ésser.
Ell odiava aquell lloc, odiava la seva feina, el seu cap, la seva vida... La seva ànima era un cúmul de sensacions i sentiments negatius que dirigien la seva vida. Fins que un dia, tot el seu món de trista supervivència va fer un tomb.

-Perdona, és aquí la "Petite France"?

Es deia Carlos, era un jovenet de la seva edat que acabava d'arribar d'un poble d'Andalusia, més tard, el Peter sabria que havia hagut de fugir per la seva condició sexual.

-M'han dit que busquen cambrers, no tinc experiència, però aprenc de pressa.
-Contractat.

La confiança i el temps amb Moris donaven a Peter el poder per poder gestionar aquell tipus d'accions.

La relació entre Peter i Carlos es va fer més intima amb el temps, i la cohesió va ser tan gran, que l'atracció sexual es va convertir en amor, i l'amor en estabilitat... Una estabilitat amb la qual Peter només havia somiat. Però tot acaba, i la vida forma part del tot.

-Entra Peter...

Va dir en Moris estirat al llit, impossibilitat per la sífilis, amb les dents platejades. Una nit amb Venus, tota una vida amb mercuri... Una frase que el seu subconscient li recordava, guiat per totes les nits que s'havia aprofitat de Venus.

-Ho sento... Tota la vida he sigut una mala persona... I ara que estic a punt de morir, és hora que faci alguna cosa bé...
-Vols entrar al cel, Moris?
-L'infern el tinc més a prop Peter... Però vull almenys marxar amb un somriure... Et deixo el local... Te'l regalo...
-Odio aquest lloc, ho saps...
Per això tel deixo Peter, perquè sé que faràs un bon servei d'ell.

Era de nit quan treien el cadàver de Moris de la "Petite France", i els seus nois, inclòs Peter debatien que fer.

-Convertirem això en un restaurant.
-Per fer això necessitaríem una cuina... Tens diners per muntar una cuina?

En Peter es va mossegar els llavis d'impotència, i de mala gana va fer marxar a casa a tots els nois.

A l'habitació de Moris, Peter reflexionava abatut.

-Trobarem la forma...

Va dir en Carlos abraçant-lo al llit.

A la matinada, en Peter es va despertar sobresaltat, algú picava a la porta.

Va baixar ràpidament però en obrir la porta, no va veure ningú, ni una ànima... Només una bossa de cuir. En obrir-la, en Peter es va posar la mà al cor... I després d'equilibrar les seves pulsacions, va començar a contar les monedes d'or que componien la bossa.

L'endemà, una notícia es va fer escoltar per tota la ciutat.

-Extra! Extra! La verge d'or de la catedral és robada! Extra! Extra! Un home anònim és vist a la nit sortint de la catedral!

Mai es va trobar el culpable. Igual que mai es va trobar el donant anònim del local "Petite France"... la "Petite France" Un nom, que moriria aquella mateixa nit amb el seu antic amo, deixant pas a un altre títol d'una sonoritat més rellevant.

Els anys van passar, i el restaurant de Peter i Carlos es va fer sonat a la ciutat, i personalitats il·lustres del món de l'art i la política visitaven l'establiment.

-On és la noia que sempre toca la mandolina?
-És a casa, no es trobava bé, vindrà demà.
-Us he portat un regalet.

Deia un jove pintor entregant un quadre a Peter...

-És preciós!

Va dir en Peter contemplant el quadre.

-Quan el vegi li encantarà, el posarem a la paret de la sala gran! Ets un mestre Pablo!

Va dir en Peter emocionat.

Mentre feia el recompte de les taules a servir, va observar un nom estrany en una de les reserves.

"Anònim"

Aquest era el nom de la persona que ocupava la taula dinou.

¿Qui era? Al restaurant tothom donava el seu nom perquè a tota la ciutat és sàpigues l'estatus econòmic que permetien visitar l'establiment.

Amb tranquil·litat, el jove Peter es va dirigir a la taula, i en ella va trobar el seu anònim, assegut davant de la taula dinou, mirant la carta de plats.

Peter el va mirar sorprès, en comprovar al rostre de l'home anònim una expressió d'orgull dirigida a la seva persona.

L'home el va mirar i va dir-li...

-"La campana" és un bon nom per un bon restaurant... Si... Sí que ho és... La teva mare estaria molt orgullosa de tu... Igual que ho estic jo...

Amb llàgrima als ulls, el Peter va contestar al seu anònim.

-Gràcies... Gràcies pare.

Comentaris

  • La campana...[Ofensiu]
    Nil | 09-04-2020 | Valoració: 10

    Vull començar el comentari pel final. Perquè és dona el cas que, precisament, avui han penjat els de R.C el meu darrrer relat: Varon Dandi, poema que tracta sobre el que havia estat la meva relació filial amb el pare. I vet aquí que en arribar al final del teu esplèndid relat, em trobo que en Peter, el personatge principal, coneix, o millor dit, hi cau sabent que es troba davant el seu pare en persona. Bé, només voldria dir-te el teu relat és un diamant en l'escenari del Raval. M'ha encantat com has recreat aquesta història de caire homoeròtic, com els meus poemes. Si els meus poemes, son històries, les teves històries són poemes. Enhorabona. Nil.

  • Donar el nom al restaurant o no...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 26-03-2020 | Valoració: 10


    Veritablement tens una fantasia increïble, Eric.
    Ho he llegit tot i té molta intriga des del pricipi al final, on el personatge no va donar el nom al restaurant... si no que el va signar com a "anònim".
    Té molta versemblança a aquest Peter. És Peter Pan? no ho crec... però es pot assemblar.

    Perla de vellut

  • SrGarcia!!![Ofensiu]
    Eric Martinez | 17-03-2020

    Moltíssimes gràcies per les teves paraules! Primerament, dir-te que és un orgull poder rebre aquestes crítiques positives per part teva (i mes en els temps que estem vivint jejeje) Et responc a la pregunta, no, no és cap llegenda, és una història inventada, però m'alegra de tot cor que m'ho hagis preguntat, ja que aquesta era una de les meves intencions.

    Una forta abraçada.

  • Versemblant[Ofensiu]
    SrGarcia | 17-03-2020

    És una història vertadera? És una llegenda del Raval?
    Tot el relat té aire de versemblança, com si fos una història que coneixies i ens expliques de manera planera.
    No li falta l'element misteriós, com l'aparició del sac de monedes.
    Saps mantenir la intriga, sense que ho diguis, hem de suposar que el proveïdor era el pare. També està bé que no diguis el nom del restaurant fins a l'últim moment i puguem saber que és un nom amb tant significat per en Peter.
    Peter és un nom ben irònic, suposo que es refereix a Peter Pan. El protagonista demostra que sí que sap i vol créixer.
    També trobo bonica la referència a Picasso, un aroma de la Barcelona de principis del segle XX.

    Un relat magnífic

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: