Contes del Raval: Amigo por correspondencia.

Un relat de: Eric Martinez
-La señora Hermínia?

La matinada encara no havia mostrat la seva cara més fosca quan vaig arribar a la casa de la senyora Hermínia... La meva nova llar...

-Ets el Carlos Izquierdo?

Vaig assentir amb el cap, i seguidament, la meva mestressa em va indicar on era la meva habitació.

- Dormiràs en aquesta habitació, just al costat de l'habitació del meu nét, aquí sopem a les nou i anem a dormir a les deu, tota activitat que vulguis fer a partir d'aquella hora l'hauràs de fer amb el major dels silencis, o fotràs el camp d'aquí, m'he explicat?

- Si señora.

Vaig asseure al llit, cansat del viatge, ja que el trajecte des de Màlaga havia sigut bastant pesat, i l'únic que en aquells moments volia era tancar els ulls.

Vaig aixecar-me l'endemà amb un fort mal de cap, vaig suposar que havia sigut del viatge, i no vaig donar-li més voltes a l'assumpte.

Un vailet s'alegrava de la meva presencia, i de forma animosa em convidava a seure a taula per esmorzar.

-Bon dia tingui! Jo em dic Miguel! Encantat.

Amb un somriure em vaig presentar al nét de l'Hermínia, i entre converses agradables sobre l'escola i la ciutat, en Miguel i jo vam devorar l'esmorzar.

Caminàvem pels carrers de camí a l'escola, i una vegada vam arribar, vam entrar a l'aula, on de forma animosa, em vaig presentar com el nou mestre.

Els nanos eren bastant amables i riallers, les pors que m'havia creat durant el camí eren exageracions d'un mestre insegur.

Amb l'objectiu de practicar la lectura, els vaig fer llegir teatre, ja que sempre havia cregut que els diàlegs, aproximaven als infants, a través de la interpretació, al món de la literatura.

-Mestre! Perquè Medea va matar els seus fills?
-Para hacer daño al padre de estos... Para matar lo que ella considerava como decadència, lujuria... I sobretodo para matar el amor.

Els marrecs van reflexionar sobre aquest fet, i vam parlar sobre ell durant la resta de la classe.

En tornar cap a la llar, vaig reflexionar sobre Medea, sobre la decadència, la luxúria, i sobre la meva explicació... Matar l'amor... Aquesta frase se'm clavava al cervell...

-Senyor Izquierdo, ha arribat una carta per vostè.

Estranyat, vaig agafar-la, i em vaig disposar a llegir-la.

Deia el següent:

ESTIMADO MAESTRO, ES UN HONOR TENERLO EN LA CIUDAD, ESPERO DE TODO CORAZÓN EL MOMENTO DE COMPARTIR MÁS TIEMPO JUNTOS.

FIRMADO: Amigo por correspondencia.

Que estrany... Potser era la cosa més estranya que m'havia passat d'ençà que havia arribat.

Qui havia pogut escriure aquella carta? Era absurd, no tenia amics a la ciutat, ni coneguts... Quina cosa més estranya... Potser s'han equivocat... Si... O potser era una broma d'un dels meus alumnes... Clar! Això seria, sense cap dubte.

Vaig anar a dormir pensant en la carta, i en com algú podia haver-me-la escrit.
Qui em tenia en tanta estima com per fer-me arribar una carta com aquesta?

L'endemà, vaig despertar amb un fort mal de cap, més gran fins i tot que el del dia anterior, i a més a més, s'afegien uns dolors enormes a les cames.

-Àvia deixem anar!
-He dit que no! Ni de broma!
-¿Què pasa?

Vaig dir seient a taula amb l'objectiu de prendrem el cafè.

-Han trobat el cadàver del ministre penjat al carrer de Ramon Berenguer el Vell, Segons sembla, s'ha suïcidat...
-Deixem anar àvia!
-Que no aniràs òstia!
-Tengo que ir a por un infusiones al herbolario, para el dolor de cabeza ¿Quieres venir Miguel?

Els dos ens vam mirar còmplices, sabent en el nostre interior que no aniríem pas a l'herbolari.

En arribar al carrer Ramon Berenguer, tota la gentada es trobava sota el cadàver del ministre, que estava penjat al quart pis, esperant que la policia el baixes d'una vegada.

En veure la incomoditat del Miguel, vam marxar ràpidament d'aquella escena tètrica.

En arribar a casa, l'Hermínia es va dirigir a mi.

-T'han portat aquesta carta Carlos.

En llegir-la, se'm va gelar la sang.

BUENOS DÍAS MAESTRO.
¿HAS DORMIDO BIEN? ¿YA HAS VISTO MI OBRA EN LA CALLE RAMÓN BERENGUER? TRANQUILO, NO HE MATADO EL AMOR, AÚN NO, SOLO HE EMPEZADO A MATAR A LA DECANDECIA, AQUELLA QUE ABSORBE NUESTRAS ALMAS, Y CORROMPE NUESTROS CORAZONES. ESTA NOCHE HA SIDO EL MINISTRO. MAÑANA... YA VEREMOS.

FIRMADO: Amigo por correspondencia.

Vaig córrer carrer avall en direcció al quartell de les Drassanes.

En veure la carta, l'oficial em va dir que no em preocupés de res, que segurament seria una broma d'un dels meus infants, que el tipus de successos com el de la mort del ministre, feien que la gent es tornés imaginativa.

Vaig marxar a casa, intentant creurem l'història de l'oficial, lluitant contra les meves pors.

-Em passes la sal si us plau?

Deia en Miguel amable.

-No sé per què tant de rebombori, aquell home era un fill de puta! Havia robat a mitja Barcelona, mereixia morir.

Un silenci es va fer a la taula.

En acabar, vaig recollir el meu plat, i vaig anar a dormir.

-Carlos! Carlos! Desperti! Han matat una prostituta al carrer de la Mina!

Vaig posar-me la camisa, i encara que Miguel insistia a acompanyar-me, vaig negar-me amb un no rotund.

En arribar al carrer de la Mina, vaig poder veure a la noia... Penjada a l'últim pis de l'edifici, igual que el ministre.

Vaig marxar corrents a casa, a l'espera de la meva nova carta.

En córrer pel carrer, sense donar-me conte, vaig topar amb un brigada.

-Tingui compte home!
-Lo siento muchísimo señor.
-Vostè és el mestre veritat?
-Si señor.
-El conec, sóc el pare del Pablito, el meu fill va a la seva classe.
-Si, es cierto, disculpe no lo había reconocido señor.
-No em tractis de vostè, si us plau, em diuen Ignasi, Ignasi Ribot, encantat.

Vaig presentar-me, i amablement em vaig acomiadar d'ell.

En arribar a casa, vaig veure la meva por sobre la taula.

Mentre llegia la carta, un mareig momentani va fer que seies a la cadira.

LA LUJURIA A MUERTO ¿LA HAS VISTO VERDAD? ESTA NOCHE IRÉ A TU CASA, ES HORA DE QUE MUERA EL AMOR.

Un llamp va creuar el meu cervell.

Vaig sortir corrents en direcció a l'oficina de correus, per saber qui cony m'havia enviat aquella carta.

-Ho sento moltíssim, no podem donar aquesta informació.

En sortir de l'oficina enfadat, vaig sentir que l'home que m'havia atès, explicava als seus companys que el client que acabava d'atendre era un idiota.

Vaig passar per l'armeria, i quan ja tenia la pistola carregada, em vaig disposar a defensar d'incògnit la meva llar.

L'Hermínia i en Miguel em miraven curiosos, ja que la meva expressió detonava una actitud tensa i nerviosa.

Quan es va fer de nit, vaig baixar al menjador.

El son em va vèncer... I un soroll em va despertar.

Vaig anar corrents arma en mà, al lloc on havia sentit el soroll, i em vaig trobar a l'Hermínia morta a terra, amb un tret al pit.

El Miguel em mirava espantat...

Vaig començar a donar voltes per la casa, i a la finestra vaig poder veure una corda penjada.

La meva arma estava calenta...

Amb por... Vaig mirar-me al mirall... I tirant l'arma a terra, vaig dirigir-me al Miguel.

-Corre... Vés a avisar el pare del Pablito.

El Miguel va marxar espantat de l'escena, i jo, vaig seure a la taula del menjador a escriure la meva última carta.

EL AMOR NO PUEDE MORIR, ES MÁS, NO DEBEMOS DEJAR QUE MUERA QUERIDO AMIGO, ES POR ELLO QUE TE PIDO LA FUERZA NECESARIA PARA VENCER AL OIDO. NOS VEREMOS PRONTO.

FIRMADO: Carlos Izquierdo.

I sense cap vacil·lació, vaig dirigir-me a la corda que penjava de la finestra, i que com una serp, a poc a poc es posicionava al voltant del meu coll.

Comentaris

  • Intriga[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 30-07-2020 | Valoració: 10


    Un relat, que de principi a final, en fa determinar un intrigant escena que ressona en tot el cor. Molt ben relat, Eric. M'ha agradat llegir-te de nou.
    Saluts i cuida't.

  • Moltísimes gràcies[Ofensiu]
    Eric Martinez | 14-04-2020

    Moltísimes gràcies Nil!
    Un plaer tenir la teva opinió, com sempre!
    Parlem!!!

  • Final inesperat.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 14-04-2020 | Valoració: 10

    Avesat als teus relats super curts aquest se m'ha fet llarg. Sort que no és gens repetitiu i a damunt té una intriga que et fa voler més!, més!... Tots els personatges del relat se m'han tornat sospitosos de bon començament, però mai m'hagués imaginat que el principal culpable dels assassinats fos l'Izquierdo. Aquest fet fa que sigui un bon relat, Nil.

  • Final inesperat.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 14-04-2020 | Valoració: 10

    Avesat als teus relats super curts aquest se m'ha fet llarg. Sort que no és gens repetitiu i a damunt té una intriga que et fa voler més!, més!... Tots els personatges del relat se m'han tornat sospitosos de bon començament, però mai m'hagués imaginat que el principal culpable dels assassinats fos l'Izquierdo. Aquest fet fa que sigui un bon relat, Nil.

  • Moltíssimes gràcies[Ofensiu]
    Eric Martinez | 14-04-2020

    Moltíssimes gràcies per les teves paraules Srgarcia!
    Et puc assegurar que me les apuntaré ara mateix perquè m'has donat un parell d'idees molt interessants que crec que treballaré en un futur pròxim!

    Una forta abraçada.

    Eric

  • Misteri[Ofensiu]
    SrGarcia | 14-04-2020

    Intriga, misteri. Molt ben presentat el protagonista. Sembla un bon Jan, només els mals de cap et poden fer sospita (però no sospites fins que ho tornes a llegir)
    Sembla un cas de personalitat desdoblada, sempre un tema molt efectiu a la literatura.
    Tota la història es desencadena a partir del personatge de Medea, la gran bruixa de la mitologia (juntament amb la seva tieta Circe), això fa sospitar que sobre en Carlos pesés algun tipus d'encanteri o un desengany com el que havia sofert Medea. La narració insinua i no diu res sobre aquestes coses, una el·lipsi molt forta que no mostra les raons del comportament del protagonista.
    El relat tal com està té un tuf de misteri, de cosa sense acabar d'explicar. Així està molt bé, una versió més llarga i amb més explicacions seria un altre relat, probablement també molt bonic.

Valoració mitja: 10