Contes del 2001 a una casa de barrets Zombis vivents o veure la gepa d'altri

Jo havia conegut fa molts anys a Ganiz Pérez ,recent arribat de terres de Nabarra. Encara teniem aquella dictadura que no deixava fer res i manco parlar de politica. Trigaria un cert temps en coneixer a les noies de " Bones i Deixondides" aixi com a la seva madona.
Ganiz tendria, aleshores, una vintena i busques d'anys. Semblava interessat per la nostra cultura i se les donava d'home lliberal i contestatari; tot i que procurà, sempre, no topar mai amb qui el pogués enviar, uns quants mesos, a l'ombra. A més, encara que ell es fes dir Ganiz, el seu DNI per res esmentava el nom en llengua basca. Figurava en castellà o sigui per tant Juan.
Juan Pérez Argola per més senyes.
Ganiz o Juan Pérez prest, se les enginyà per a què un diari de la capital, el " Diario de Els Colloners de la Marina " el contractàs, primer, com a corresponsal informatiu i després li donàs una plaça de redactor adjunt a les oficines centrals.
Durant un grapat de mesos, Ganiz Pérez, fou l'articulista de moda. Tot comentava els articles de Ganitz Pérez al "Diario de Els Colloners de la Marina".
Però de cop i volta, ja no es senti parlar més del famós Ganiz.
Un dia que, a Bob i a servidor, la madona de " Bones i Deixondides" ens havia convidats a dinar a " Son Cuec"; la possessió que acabava d'heretar de la tia Mònica; mentre preniem el cafè, ens digué:
" Demà, que és diumenge, vull que vengueu a dinar. Tenc a presentar-vos un bon amic. Fa poc que frequenta " Bones i Deixondides"; però se'l veu un home llest i de molta cultura.
És el director d'un periodic ben conegut. Demà el vos presentaré, si veniu.
Obviament, la bona i confiada Angela Maria, no recordava ni el nom del periodic i encara menys el del seu distingit i il-lustre director.
" Coni crec es diu. O una cosa per l'estil."
La veritat que me moria de ganes en que passassen aquelles
vint i quatre hores i veure la cara d'aquell director de periodic tan important.
Seria o no seria el Ganiz Pérez que havia conegut anys enrera. Sabia que escrivia o havia escrit al "Diario de Els Colloners de La Marina".
Ara que fos director de cap periodic, això ja em
venia més de nou.

L'hora de la presentació arribada, l'Angela Maria es quedaria amb un pam de boca obert vegent com aquell periodista tan important i jo ens coneixiem ja. I és que no m'havia errat en les meves sospites.

Com estava convingut dinàrem tots plegats a la cuina; però abans, el senyor Pérez, es reposà una bona estona, llegint un llibre, vora la piscina. I sentint-se ja molt possiblement ja el senyor de la finca: el gran demócrata d'antany, m'arruixà amb no gaire bons modals a Pepito, Josefina i Laurita - els fills de Rosalinda la criada peruana - que jugaven per aquell paratge.

Durant l'apat que l'Angela Maria ens havia preparat deguérem parlar de moltes coses per no dir en realitat res.
Ganiz contà que de moment havia deixat el periodisme i no li mancà un segon per quasi comparar-se a algun periodista de primera línia. Ara es dedicava a negocis d'hosteleria i restauració. Un tema prou interessant per alguns dels presents a la taula.
I com no podia ser d'altra manera, l'Angela Maria explicà la meva amistat i la meva presència aixi com la de Bob qui arribà al moment de les postres.
Ganiz sols es limità a confirmar que feia anys que ell i jo ens coneixiem i que m'havia fet una entrevista en certa ocasió. Entrevista que no devia ser gaire interessant, perquè la veritat d'ella no m'ha quedat cap record.
El dinar acabat tots ens deguérem anar a casa nostra.
Al Ganiz el vaig tornar veure a casa de l'Angela Maria unes quantes vegades més. Es notava que la meva presència no li resultava massa agradable.

Un dia, Angela Maria, em contaria que aquell tio s' havia passat un poc de la ratlla amb ella i que li havia dit d'en Bob i de jo que érem zombies vivientes.
" Angela Maria ¿ Que hacen estos dos zombies vivientes en tu casa ? No tienes porque ser la Madre Teresa de Calcuta de nadie" , li hauria enteferrat amb aires d'alliçonament i prepotencia.
A l' Apocalipsi de Sant Joan s'hi pot llegir, capitol tercer, versicle 3: "Conec les teves obres, tens el nom de vivent, però estàs mort".
No sé si Ganiz Pérez - qui ha bravejat sempre d'agnostic - ha llegit mai la Biblia i tan sols l' Apocalipsi . El que sí sé és que ni ell ni ningú són qui per malparlar de qualsevol de nosaltres.
I encara menys ell - Ganiz Pérez - de qui en certa ocasió Bob, trobant-se a casa d'unes col.legues de Bones i Deixondides s'assabentaria que tenia uns gusts, un tant ,diguem-li, especials.
Però d'això darrer, cadascú és només responsable davant la seva consciència. I tampoc ens correspon fer de jutges i censors.