Cercador
Conte
Un relat de: Ogigia- Compartir:
Un dia, no recordo quan, cansada de no girar, de mirar d'esquenes la sèquia, de contemplar-se a si mateixa i no tenir un nom de sirena, es desancorà de l'eix que l'empresonava i, com un vaixell molt jove, i cantussejant, rodà per la pell de l'aigua sense enfonsar-se. Els cangilons aixecaven escuma que remenava peixos voladors, serps petites i fragments de boira retardada.
Girava feliç, us ho ben asseguro.
A poc a poc, arribà fins a l'altra riba. No s'allunyà massa de casa seva; no volia viatjar fins als pops, només desitjava besar un lloc nou. I, a l'altre costat, va recollir amb les seves galledes llavors estrangeres, paraules d'un altre idioma i algun nen assegut que cantava content.
Tornà de nit, quan ningú no s'atansa i li parla al riu i, abans de deixar-se captivar pel seu eix, sembrà allò que portava i, mentrestant, reia.
L'endemà, tot semblava estar al seu lloc. Però ella no era la mateixa, ara somiava altres viatges.
Girava feliç, us ho ben asseguro.
A poc a poc, arribà fins a l'altra riba. No s'allunyà massa de casa seva; no volia viatjar fins als pops, només desitjava besar un lloc nou. I, a l'altre costat, va recollir amb les seves galledes llavors estrangeres, paraules d'un altre idioma i algun nen assegut que cantava content.
Tornà de nit, quan ningú no s'atansa i li parla al riu i, abans de deixar-se captivar pel seu eix, sembrà allò que portava i, mentrestant, reia.
L'endemà, tot semblava estar al seu lloc. Però ella no era la mateixa, ara somiava altres viatges.