Conte per a l'AMPA

Un relat de: Sant Oleguer
Eulàlia era una nena força maca. Quan tenia set anys, el seu oncle i tutor legal va aixecar la petaca i, tot mirant-li el culet, va dir:
- Lali, quan compleixis els dotze no t’asseguro cap mena de castedat!
L’oncle era un poeta, i un savi vident.
Amb tretze anys, mentre anava a escola, Eulàlia va topar-se amb una colla de gitanos. Se’ls veia bruts i feien pudor de gitano, però eren ben simpàtics, tot s’ha de dir. Després d’aprofitar-se’n, se’n van anar sense insultar-la. En això eren millors a l’oncle. Però aquesta trobada no li va impedir arribar a escola. Potser s’havia perdut la primera classe (la de literatura), però ella havia fet unes bones pràctiques d’anatomia.
Així doncs, de mica en mica i trontollant, Eulàlia va creuar tots els carrerons de la Mina i va aconseguir guaitar aquell intent d’escola. Quan estava a punt d’ésser-hi, un noi amb cara de malalt va oferir-li uns remeis contra l’ansietat a canvi d’una abraçada. Ella va acceptar. Mentre l’abraçava, el noi va deixar anar un lleu espinguet de goig i els seus pantalons van quedar ben xops.
Tornant a casa i sabent què l’hi esperava, Eulàlia va sentir la necessitat de provar el xarop d’aquella xeringa que havia rebut. Va seure al primer banc que va trobar i va introduir-se l’agulla gelada al braç. De cop i volta, el regalim de sang que li queia va transformar-se en un riu escarlata. Va saltar-hi mentre reia com una boja. “Sóc tan afortunada!”, cridava. I, a poc a poc, el roig va esdevenir morat; i el morat, una negra i freda nit.
Eulàlia va despertar-se en un lloc fosc i humit. Va intentar aixecar-se, però no va poder. Tenia algú als peus i sentia una respiració trencada, malaltissa, al seu costat. De sobte, la llum va envair l’habitació des de porta, acompanyada per un home amb un garrot a la mà.
- Aixequeu-vos, meuques, que tenim clients! Si els feu esperar, ja sabeu que us passarà!
Totes les adolescents van sortir disparades de la cambra; Eulàlia, també, per inèrcia. Van baixar plegades les escales, molt ràpid. Massa ràpid. Alguna de les nenes va quedar esclafada abans d’arribar al primer pis. Allà, enmig d’un cercle format per butaques plenes de taques, les esperava un home. Era morè i anava vestit amb una camisa verda i descordada, deixant veure els seus mil i un penjolls.
- Quina en volen tastar avui, amics?- va dir a les ombres de les butaques-. Pensin que, si s’afanyen, encara podran arribar a veure el barça! De ben segur que no hi ficaran més gols que aquí!
Les ombres van riure. Una, la més rodanxona, va assenyalar a Eulàlia:
- Jo vull veure què fa aquesta, que mai no l’havia vista i és l’única que té cabells. Està sense estrenar?
L’home del mig va somriure:
- Només hi ha una manera de comprovar-ho...
L’home va dur l’ombra i a Eulàlia fins a una petita cel·la a on sols hi havia un llitet marró amb un llençol brut a sobre. Abans de tancar la porta, va parlar amb seriositat:
- Recordi’s, senyor, d’utilitzar el llençol. Una noia prenyada és un problema per a tots.
- Sí, sí...-va fer l’ombra.
Un cop tancada la porta, l’ombra va llençar el llençol pels aires i, mentre la penetrava, va dir-li a cau d’orella:
- He vingut a gaudir de valent, rabossa; no em trauràs pas el goig, oi que no?
La situació es va repetir moltes vegades, això sí, amb ombres diferents. Eulàlia, però, no patia. Era com viure a casa del seu oncle, però sense sofrir una constant solitud. Aviat va aprendre a considerar les seves companyes com germanes i era, a la seva manera, feliç. Tot hauria anat bé de no ésser pel nadó.
Quan se li començava a notar la panxa, els mafiosos van apallissar Eulàlia, a veure si avortava. No va resultar gens útil. La sessió fou repetida tres vegades més pel bé de l’empresa, però aquell ventre era com un coco: per molt que hi punxis no en surt el suc.
Passats nou mesos i en veient propera la derrota, als esclavistes se’ls va ocórrer la brillant idea de llençar Eulàlia al riu més proper. Era de nit i hi havia corrent, però Eulàlia va sobreviure gràcies a sa panxa, que va servir-li de flotador.
Finalment, després de recórrer vint-i-cinc quilòmetres, va aconseguir sortir del riu. Amb tota la dificultat que pot tenir una nena de catorze anys a punt de parir, va jeure’s a un pallar per tenir el bebè i, per molt increïble que sembli, va néixer sà.
L’endemà, un pagès va trobar la mare morta i el fill a sobre, rient com un psicòpata. Ell era un home d’honor, així que després de jugar una estoneta amb els mugrons morats de la morta, va emportar-se el nadó a casa seva. El va batejar amb el nom de Miquel perquè li recordava a un amor de la joventut.
Durant els primers cinc anys, el pagès fou un pare excel·lent. Molt tendre. Tractava Miquel gairebé amb la mateixa estimació que als vins. El dia que va complir-ne els cinc el pagès va celebrar-ho bevent-se mitja bodega. Quan va haver acabat, va treure’s l’armilla i els pantalons i es va apropar a en Miquel amb decisió:
- Vine, Miquel, fes-te ençà... Miquel, maco, Mic. Què, vols que et digui Mic?
- Papa...
- Jo no sóc el teu pare, Mic. Ja ho hem parlat molts cops. Va, vine, que faràs una coseta. Serà molt ràpid. Només necessito cinc segons...
- No, papa, no!
- Et va acollir un camperol, així que tu em menges la palla!
Miquel va aconseguir fugir casa amb sis anys. Durant dos anys va viure a les fosques, als racons més amagats de TV3. Al final, un operari el va trobar. Havia construït una titella magnífica a partir d’un grapat de pols i un mal record. Als avorrits guionistes del Súper 3 els va entusiasmar el ninot Mic, de manera que van pagar milions d’euros pels drets d’autor.
Miquel va morir el 3-1-17 d’una sobredosi d’heroïna a la seva mansió de Sant Cugat. Déu el guard.

Comentaris

  • No m'hauria de riure tant[Ofensiu]
    Senyor Dalmo | 15-02-2017 | Valoració: 10

    Això està malament, i és una part important del humor.

    Ja no podré mirar TV3 sabent que aquesta va ésser la història d'aquest personatge.

  • Que trist![Ofensiu]
    S.Wulff | 13-02-2017 | Valoració: 10

    Trist i brutal, com la vida ho es a vegades. Per sort no sempre! Molt bon relat!

  • Un relat...[Ofensiu]
    Montseblanc | 11-02-2017 | Valoració: 9

    ...salvatge, cru, sense cap fil d'esperança, molt trist, més que d'humans sembla que tracti de bèsties... Ben escrit.

  • Molt dur..[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 10-02-2017 | Valoració: 10


    Uuuf! que dur... és real o mentida? Tant fa, és un relat magnífic. Enhorabona.

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Sant Oleguer

1 Relats

4 Comentaris

187 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Últims relats de l'autor