Conte d'un vespre de tardor

Agnus dei MCMLXXVIII-

Dia de festa. Cinc joves (tres noies i dos nois) decideixen anar a berenar. El lloc escollit té nom de fortalesa. Una fortalesa situada a prop d'un llac de tardor, encatifat de fulles dels plàtans que el voregen.
Fa poc que el noi condueix.
Embalat per l'excés de feromones en l'ambient, calcula malament. Només es un error. De velocitat, de traçada, de coneixement del vehicle... Tampoc podem donar tota la culpa al pilot. No us penseu que era gens fàcil traçar bé amb aquells vehicles amb direcció insistida. Al que anàvem: pura i simplement un error. El que es coneix tècnicament com una cagada. O no.
Un senzill error que fa que el vehicle es tombi sobre un costat lluint les seves parts innobles. I enfili lenta, suau, però inexorable un camí fatal. El camí del llac negre fosc que els espera com gola de llop per digerir aquella ja a hores d'ara ferralla. I el que és més fotut, amb els viatgers de la gran Anna Conya dins.
Quan tot sembla acabat, el destí, l'atzar, el que sigui, fa que es canvii la trajectòria del mortal projectil i els deixa a terra ferma, xarbotats però sencers.
S'havien salvat cinc ànimes. Seria un error del destí. No constava a l'agenda aquella fatalitat? Alguna força superior va veure que hi havia un error i va rectificar a temps? O potser era una lliçó que havien d'aprendre tots plegats??? Mai cap fet es fortuït o això es can penja i despenja?
I ara, quan aquest any es compliran 29 anys del fet, com els hi ha anat tot plegat? Fatal, tirandillo, passable o de puta mare? Com deia el savi "sempre hi ha dies dolents i d'altres de pitjors" (negatiu jo?). Com a mínim encara ho conten (ho veieu, positivisme a tope).
Però després de tots aquests anys la pregunta de fons segueix sense tenir resposta. De que va servir aquell fet?
En primer lloc es van produir canvis en les relacions. Uns es van amistançar un xic més. D'altres menys.
El mes decisiu potser no va ser la trompada en si mateixa tot i que per l'auto sí que va ser una putada. El pitjor va venir les immediates hores posteriors als fets. Es varen desfermar llengües i tot un seguit de gestos i actuacions d'uns i altres (protagonistes i secundaris) que van modificar profundament el futur. No gosaria dir el futur de la humanitat, però si la dels actors dels fets.

Monalletja: "carpe diem ...et noctem" que és com dir: companys, ja que tot està dat i beneit, aprofiteu el temps. O com deia el germà del savi d'abans: "estem aquí quatre dies i tres d'ells plou".