Conte d'amor.

La Maria el va descobrir un dia plujós de l'hivern, al port, davant del Cargol. Les ones trencades, arrossegades per la tramuntana, arribaven insistents a la platja mullant els turmells a l'Albert. La Maria el recorda encara, tan jove, en aquell moment llunyà de la infantesa en què el va veure per primera vegada. Li recorda els ulls blaus, el somriure entremaliat, ensenyant unes dents blanques i minses, la pell bruna, el gest del rostre somrient, bromista, autosuficient, segur. Li veu encara la camisa de quadrets negres, amb les mànigues arremangades fins els colzes, descarregant caixes plenes de peixos encara vius, pujant i baixant de la barca del vell Joan, el patró...
A l'àvia Maria se li neguen els ulls reviscolant la imatge d'aquell tros d'home quan encara era un nen... Al cor li va deixar l'empremta de l'Amor més encès i viu...
L'àvia camina per la sorra mentre, mirant l'eterna pedra enfront d'aquell antic port mariner, torna a escoltar les primeres paraules que l'Albert li dirigí:
-Té...! Un lluç de sis quilos per a tu...! La noia més bonica de l'Escala...!
El timbre de la veu, vibrant, viril, ferm, li niava als plecs
més recondits de l'ànima...
Recorda com va enrogir, mig de vergonya, mig d'alegria, en sentir clavats damunt els seus, els ulls d'aquell moreno que la mirava amb picardia...
-T'espero a la Plaça del mercat a les set... Et convidaré a
coca... Vindràs?
I la Maria hi va anar... amb un vestit llarg fins els peus.
Portava els cabells pentinats, i tornats a pentinar, davant del mirall vell de la seva àvia. A la solitud de casa havia imaginat les mans de l'Albert acariciant-li el cap amb tendresa.
-No em fa pas gràcia que festegis amb aquest noi... -li va dir la seva mare - . Però si la seva família no té ni un ral...!

L'Albert l'esperava plantat al costat d'un pollancre, a la plaça del mercat.
Van caminar pels carrers del poble, creuant-se amb veïns i familiars, que se'ls miraven de dalt a baix, i que s'allunyaven murmurant en veu baixa tota mena de comentaris.
La Maria se sentia plena, feliç, enduta pels somnis. Reia de gust i xerrava amb una veu fina, com de pardalet espantat, mirant-se de reüll a l'Albert, i apartant ràpidament la mirada quan el noi la descobria.
Ara l'àvia aixeca els ulls cap a la mar i hi veu el mateix blau grisós d'aquella tarda. Les gotetes de pluja li humitegen les galtes i es barregen amb alguna llàgrima escorredissa. Una moxaina suau li frega el rostre i gemega; i en el seu gemec sembla mormolejar: "Albert".
Setanta anys ja fa... i el mateix mar... la mateixa pluja... el mateix vent; però l'Albert no hi és...
Una gavina crida i baixa a la sorra a picar un bri
d'alga. L'àvia sent la mà de l'Albert prement la seva per primera vegada; com la descàrrega d'un llamp, com l'esclat d'un incendi al seu pit. Aquella mà aspra, endurida per les cordes, les fustes, el treball, la salabror.
Fou en aquella mateixa platja, a la vora del mateix mar, brau i fred. La mà del noi que estimava, que estima encara, va prendre la seva, amb seguretat, amb força; i l'esperit de la Maria va ser aixecat amunt pel de l'Albert, i s'enlairà boires enllà... per sobre de les gavines...
La mateixa remor de l'aigua esverada, l'olor de escuma, la humitat a la faç, avui com ahir...
I la veu, aquella veu de nen, d'home jove, que prometia il·lusions meravelloses i ingènues; colors vius, gusts dolços, sons bells...
Avui la sorra sembla freda, però tan viva com ahir. La mateixa sorra. La mateixa platja.

L'àvia Maria es recolza en el bastó i avança cap a la mar. S'ajup i palpa l'aigua que ve i que se'n va. Els ulls se li aixequen i sotgen lluny, a l'horitzó; cercant, potser, l'esbós d'una barca que un dia se li va endur el cor per sempre.
Aquella barca un dia se'n va anar, i encara no ha tornat; però l'àvia l'espera.***
Cada dia, des de fa setanta anys, la Maria baixa a la platja i ensuma el vent... Allarga la mirada cap a Roses i distingeix els tons i els colors del dia. Examina les barques, els vaixells, els rostres dels mariners. Els interroga. Els més vells ja la coneixen... De tant en tant algun jove, acabat d'arribar al poble..., s'estranya i pregunta al seu patró la mateixa qüestió que tants grumets novells han preguntat als seus patrons de part de l'àvia:
-Mestre..., aquesta bona dona diu si hem vist una
barca anomenada "La Serena"...
Llavors, el patró somriu amb tristesa... i, sense
explicacions, mira al noi i li contesta:
-Digues-li que no..., que encara no l'hem vista
En sentir la resposta, l'àvia, cansada i trista, torna a casa seva..., a la casa de la seva mare, que un dia es va morir... I en aquella casa, sola amb els seus pensaments i amb el seu Amor..., parla amb l'Albert... Li explica les seves il·lusions i els seus projectes... Li diu que l'espera..., que quan ell arribi, a l'alba, ella serà a la platja per abraçar-se al seu coll i omplir-lo de petons... L'àvia cuina per a ell, aprèn noves receptes per oferir-les al seu home... quan vingui de la mar...
A la tarda va a l'església... i, com cada dia, encén l'espelma a la Mare de Déu, perquè el seu noi torni sa... Els seus ulls brillen amb la mateixa confiança i amb la mateixa il·lusió de quan tenia quinze anys... Són els ulls d'una noia feliç, alegre, que sap que el seu noi tornarà per estar sempre al seu costat...




Avui l'àvia està més apagada... La il·lusió dels matins, a la platja, se li ha esvaït una mica... Segueix guaitant l'horitzó i escoltant les sirenes dels vaixells...; però, el seu cor està oprimit, perquè, ahir, la va anar a visitar un nebot seu, que és assistent social... Li va dir que no podia viure sola..., que era gran..., que un dia cauria i no hi serien a temps..., que hi havia un lloc molt bonic..., a Girona..., on hi vivien persones grans, molt ben avingudes; un lloc ple de comoditats i seguretat... No hauria de cuinar, l'ajudarien a banyar-se, li farien el llit, podria veure la televisió, anar al cinema...
L'àvia, però, va mirar al seu nebot, en Pere, amb ulls de terror... i li va fer només dues preguntes:
- I L'Albert...? I si torna...?
El seu nebot, amb un posat de desesperació per esgotament, molt a poc a poc, li va explicar que l'Albert no tornaria mai més..., que havia mort feia setanta anys, quan l'àvia Maria en tenia quinze..., que la seva barca, "La Serena", no va tornar mai a port... i que ja estava bé de romanços..., que havia de mirar pel seu benestar...
L'àvia va mirar a en Pere i li va dir que no..., que ella no anava a enlloc sense l'Albert..., que si tornava i ella no hi era, l'Albert es trobaria sol i trist..., que ella només vivia per l'Albert... i que l'Albert només vivia per a ella...
En Pere la va contemplar en silenci i li va dir que ja estava tot decidit, que era la millor solució, que estigués a punt al cap de tres dies, que ell mateix la vindria a buscar...
L'àvia Maria, tremolant, li va demanar que se n'anés... que la deixés sola... i quan va estar sola va plorar com mai havia plorat... i, dibuixant al seu cor les faccions del seu nen, del seu Albert..., es va aixecar i va anar a l'església a posar un altre ciri... Els ulls se li van tornar a encendre quan la llum del foc de l'espelma va brillar altre cop... i, en el seu esperit, un xic més plorós, l'esperança de retrobar l'Albert va tornar a florir les seves branques eternes...
La nit següent va dormir un son profund i dolç i, al matí, va caminar freturosa fins la platja, davant del cargol, on ara es troba examinant el blau de l'aigua i esperant l'Albert...
- Hem passat tant l'un al costat de l'altre... Oi Albert? - Pensa l'àvia Maria mentre la seva mirada es perd en la llunyania...
-Recordo l'últim dia que et vaig veure..., aquí mateix..., sobre aquesta sorra... Com bufava la tramuntana! Recordo que et vaig demanar que et quedessis..., que feia mal temps..., i tu..., amb una rialla..., com sempre..., em vas explicar que no manaves pas..., que si el patró deia de sortir, tu... cap a la mar...! Vaig sentir gelosia de la mar, mai ningú no l'ha estimat amb tanta passió com tu... Sí, Albert..., hem passat tant junts... Recordo que abans d'embarcar-te, abans de pujar a "La Serena" per última vegada, em vas regalar una flor..., una rosa vermella... Em vas dir que era la Rosa de Jericó... i jo, innocent, et vaig preguntar què volies dir... Tu em vas contestar que m'ho explicaries a la tornada... La rosa anava guarnida amb un paper molt bonic de colors vius i encesos... Recordo que, a casa, de nit, imaginant-te en lluita amb la teva estimada mar..., enmig del vent i de la pluja, besava la rosa com si et besés a tu... i, en un d'aquests petons tan inexplicables, de dins del paper en va caure un altre..., doblegadet... El vaig obrir amb il·lusió i vaig llegir les paraules més boniques que mai ningú m'ha regalat... Les últimes eren les millors, em demanaves que em cases amb tu... Jo et vaig respondre que sí. Des de la meva cambra..., a la nit..., enmig de la turmenta..., vaig obrir la finestra de bat a bat..., aquella finestra que dona a la mar..., i vaig cridar, sense vergonya, a la negror de l'exterior, un sí que va fer tremolar els vidres de tota la casa... Ho recordo ara amb la mateixa vivesa que ahir... Albert..., avui torno a cridar-te el meu sí... La meva mare em va dir, llavors, que estava boja..., que els veïns ens criticarien... Jo li vaig respondre que era veritat..., que estava boja..., boja d'Amor per tu...
A l'àvia li tremola la mà quan agafa fort el bastó mentre recorda i espera... Els seus ulls blaus ho són avui encara; tan blaus com ahir... I són aquests ulls que ahir van plorar, quan l'Albert marxava, els que ara furguen els tons de l'aigua i són la llum d'una ànima, que espera amb la llàntia del cor encesa.
-Albert! Si no vens se m'enduran a Girona...! - Gemega la dona en veu baixa...
De sobte, lluny, allà on el cel s'ajunta amb el mar, a la
dreta del Cap de Creus, descobreix un puntet de llum que va creixent. Aquest puntet esborrona la pell i
la sang de l'àvia... Per un moment es pregunta si serà ell... La llum del puntet es torna a dibuixar i agafa les formes d'una vela antiga i majestuosa..., molt petita encara, amb direcció encara dubtosa...
El cor de l'àvia Maria comença a bategar amb passió d'esperança... La vela s'acosta. És gairebé un color misteriós i bell en un mar embravit i immens. Per sota la vela, la foscor de la fusta vella i gastada; amunt i avall, avall i amunt... No hi ha dubte..., és "La Serena"... L'àvia enceta un xiscle d'adolescent enamorada... Llença el bastó i s'endinsa en la mar fins els genolls... "La Serena" s'acosta... Els ulls de la Maria són el niu d'uns diamants minúsculs que resplendeixen amb el sol naixent... "La Serena" arriba a la platja... A la quilla..., amb el braç agafat al timó i un somriure brillant, un noi jove..., com l'àvia, saluda amb un crit esbojarrat i optimista... És l'Albert...
La barca s'atura a dos metres de la Maria... Una passarel·la, antiga però ferma, surt del casc de la nau i arriba fins l'àvia... L'Albert, abans que la seva estimada pugui arribar embogida a l'entrada de la barca, es llença al mar i empentant l'aigua, mullat fins la cintura, arriba fins la Maria i l'abraça amb la dolçor i la força de l'Empordà...
-Ja soc aquí..., Maria!... Ja he tornat...
La Maria, jova i radiant, plora de goig. L'Albert l'agafa a
braços..., la puja a la barca i, deixant-la amb suavitat asseguda al costat del pal major, la besa amb tendresa...
Llavors, "La Serena", salpa amb el vent del matí i s'allunya cap al nord salvatge del Mediterrani...