contacontes... Capítol 22... La conxorxa 1ª part

Un relat de: Rocafort
La conxorxa 1ª part
En Mateu es va aixecar a trenc d’alba. No havia pogut aclucar cap ull en tota la nit. Estava neguitós per la conversa que havia mantingut a la vesprada amb els que, contestant a la seva crida, aparegueren Deu sap don aquella mateixa setmana.
Els cinc homes havien entrat a la vila aprofitant l’arribada dels inquisidors i l’enrenou que allò havia representat. Quina gosadia! Si els executors de la venjança del bisbe haguessin sabut que entre ells viatjaven els conjurats per impedir que es portés a terme aquell fet execrable! Però, anaven tant segurs de si mateixos, que a ningú se’ls va ocórrer ni tan sols la possibilitat de que una cosa semblant podés passar.
Aquells homes havien seguit la comitiva fins entrar a la vila i un cop dins, mentre la caravana avançava cap al castell, un a un s’apartaren dissimuladament i és van fer fonedissos per els carrers secundaris entre la gentada que havia acudit al mercat setmanal.
Deambularen una bona estona per el mercat fins assegurar-se de que ningú els seguia, llavors es van dirigir cap a la casa d’en Mateu amb el pretexta de comprar formatge.
En arribar el primer, es va interessar per el preu d’una peça de formatge d’ovella. Després de regatejar una bona estona en va comprar un i, en pagar, va donar una moneda d’or com la que tan be coneixia en Mateu.
Intentant amagar la seva excitació, en Mateu va fer entrar al desconegut a casa seva. Un cop dins, va tancar la porta i li va ensenyar la seva moneda.
-- Qui ets?
-- Digueu-me Bernat. El meu veritable nom més val que no os el sapigueu: Corren temps difícils i és millor que no ens coneixem massa. En cas que agafessin algú de nosaltres, sols correríeu perill de ser delatat Vos.
-- Vens sol o amb més colla?
-- No estic segur: Les ordres que tinc son de venir a la vila, posar-me en contacte amb Vos i esperar fins la nit per si en venen més.
Durant tota la jornada arribaren discretament quatre homes més barrejats entre els pagesos.

-- Gracies a Deu que s’ha acabat el mercat. Ja en tenia ganes de tancar i poder parlar obertament – Va fer en Mateu llençant un sospir.
-- Anem al menjador gran on podrem estar tranquils – Va fer obrint la porta.
El seguiren els cinc homes i s’assegueren en silenci a la taula.
-- Be, Mateu, -- Va començar un dels conjurats – Em vingut en resposta a la teva crida: Ara ens explicaràs el que està passant i estudiarem que hi podem fer.
-- En primer lloc, gracies per venir. M’he emparat en el jurament que vaig fer al Rei Pere després de la batalla d’Ùbeda i, que de ben segur també varen fer els vostres pares, sinó, no tindríeu les monedes i la meva crida no os hauria arribat mai...
Va explicar tota l’historia de la Verge de la cova, de la magnifica capella que hi havia, de com el cavaller Raimon n’havia fet el seu mausoleu, de com ell li havia jurat protegir-lo i de com algú li havia fet saber les intencions del bisbe d’Urgell de fer el mateix que va fer amb els Senyors de Castellbó: De jutjar per heretge al cavaller Raimon després de mort i fer cremar les seves despulles.
-- Es per això que aquest matí ha arribat la comitiva del corb inquisidor. Per complir les ordres del bisbe. I això no pot ser! Si és estat més jove... El corb hauria entrat amb els peus per davant, amb el cor, si es que en té, travessat per una de les meves fletxes...
-- I passats uns quants dies, hauria vingut un altre amb més forces i més ben protegit, i segurament també t’haurien agafat i jutjat a tu... I que aconseguiries.
-- Mantenir l’honor.
-- I de que et serviria? Crec que el millor es que, ja que no podem protegir la tomba dels Raimon, protegirem les seves despulles: Proposo de anar a la cova i desenterrar els Raimon per tornar-los a enterrar en un lloc secret on puguin descansar en pau sempre més. Demà mateix, un de nosaltres anirà a visitar la cova per estudiar el terreny i veure que com ho podem fer. Qui m’acompanyarà?
-- Jo mateix. Hi vaig cada dia des de la mort del cavaller Raimon i no aixecaré cap recel.

. . . . . . . . . .

En Bernat és va llevar i, anant en comte per no despertar als seus companys, és va dirigir cap a la cuina on ja l’esperava neguitós en Mateu.
-- Bon dia – Va saludar en veu baixa en Mateu tant bon punt va treure el cap en Bernat .
-- Bon dia. Ja ho teniu tot a punt?
-- I tant! Fa una bona estona que me llevat.
-- Dons anem. Com menys gent ens vegi millor.
Els dos homes es dirigirem cap a la porta principal que encara estava tancada: Al hivern la gent sortia més tard a treballar els camps, la feina grossa ja la tenien feta i sols tocava esperar la primavera per començar a sembrar. Alguns però aprofitaven que aquell hivern no havia nevat encara, per buscar més llenya, caçar o recollir fruits al bosc...
-- Guarda! Va cridar en Mateu en arribar a la porta.
Al cap d’uns minuts aparegué un soldat mig adormit que els va saludar amb amabilitat.
-- Bon dia, Mateu. Que no descanseu mai, Vos?. Sempre sou qui em fa obrir la porta i ara ja teniu edat per deixar la feina als joves.
-- Es el que faig. Per que us penseu que em llevo tant d’hora? Dons per ser fora de casa quant es lleva el meu fill: D’aquesta manera no em pot manar res i quant torno per dinar ja està tot fet.
Es posaren tots a riure i el soldat comença a obrir la porta i abaixar el pont.
-- Veig que avui porteu companyia...
-- Si es un cosí de la meva dona, al cel sigui, que ens ha vingut a veure des de Barcelona i, abans d’anar-se’n, vol conèixer la verge de la cova.
-- Dons... No se com ho tindreu – Va fer abaixant la veu – Sembla ser que l’inquisidor que va arribar ahir hi ha fet posar guardes... I de la seva escorta. No es fia ni de nosaltres...
-- De totes maneres ho intentarem... I si no ens deixen entrar... mala sort. De ben segur que la Verge ja en tindrà prou amb la intenció.
-- De ben segur... però, Mateu: Que hi han vingut a fer aquesta gent a la vila?
-- Res de bo. Mai van a fer res de bo... Esperem que no puguin fer gaire mal...
-- Esperem-ho... Que tingueu un bon dia.
I es va apartar deixant-los pas franc .
Travessaren el pont i sense dir res, continuarem camí avall un bon tros. En Mateu es va girar per assegurar-se de que ningú els seguia i va esclatar de ràbia.
-- Quins malparits! Han posat guàrdies a la cova.
-- Mateu, aquest inquisidor sembla que no es pas novell... I també podria ser que tinguéssim algun traïdor entre els nostres i que l’hagi avisat. Ja s’han donat cassos en que han convocat companys i ha resultat ser un parany. Sort que, al conèixer sols alguns dels conjurats, ni ha hagut prou en amagar els coneguts del presoner per mantenir l’organització segura... Ara ens toca estudiar bé el terreny per veure que podem fer.
Continuaren avançant per el camí principal fins arribar al trencall des don sortia el camí que anava a la cova. Seguiren el camí i en tombar la primera corba és toparen amb un parell de guardes armats fins a les dents que els cridaren l’alto.
-- Alto! Qui sou? On aneu?
-- Jo soc en Mateu i aquest es el meu cosí i anem a resar a la cova com cada dia.
-- Dons avui no podrà ser. Tenim ordres de no deixar passar a ningú i la cova està tancada i eixís romandrà fins a nova ordre del inquisidor.
-- D’acord: Si no pot ser, no pot ser – Va contestar en Mateu amb amabilitat. Canviant de tema va continuar parlant – Deu ser dur de fer guàrdia tota la nit amb aquest fred?
-- I tant, sols ens han deixat fer un petit foc i hem tingut que restar fora de la llum de les flames per seguretat i això vol dir passar fred...
-- No voleu pas una mica de vi – Va dir en Mateu tot oferint amablement la seva bota – Os reanimarà una mica.
El soldat va allargar la mà i va fer un bon trago de la bota i un cop satisfet la va passar al seu company.
Mentre bevia el segon soldat, en Mateu va aprofitar, com aquell que no vol la cosa per preguntar.
-- Os ha tocat tota la nit estar aquí o os torneu amb altres soldats.
-- Ens tornem amb els companys que estan arrecerats a la cova.
El segon soldat va tornar la bota a en Mateu tot agraint-li el gest i és varen separar.
-- Bona guàrdia -- va fer en Mateu en marxar.
Tornaren sobre els seus passos uns cent metres i un cop fora de la vista dels soldats, tombaren per un petit corriol que coneixia en Mateu i s’endinsaren al bosc. Caminaren un bon tros entre bardisses: Al davant anava en Mateu ensenyant el camí i en Bernat el seguia fent unes petites senyals per reconèixer el camí en cas de que hi tingués que tornar sol.
En Mateu és va parar, va fer una senyal a en Bernat per que anés amb compte i, apartant amb suavitat uns matolls, varen descobrir la cova enfront seu; Estava a uns dos cents metres de distancia.
Des de on eren podien observar la cova i les rodalies sense por de que els veiessin. En Bernat va admirar aquella obra d’art de la que ja n’havia sentit parlar, però mai havia cregut que fora tan maca, tan perfecte... Ell que havia viatjat molt i que, en els seus viatges sempre havia visitat tots els centres de poder i d’art, és trobava ara davant d’una capella romànica amb un portal perfecte, profusament treballat... Com devia ser el seu interior? Va pensar abstret amb el que tenia davant.
-- Comte! – Va fer en Mateu amb veu baixa i fent que s’amagués.
S’obrí la porta i aparegueren vuit soldats, dos d’ells es dirigien cap a la vila, segurament per rellevar als que feien guàrdia mentre que els altres sis anaren cap el rierol.
En Bernat estava abstret estudiant la cova i les rodalies: Mirava que la boca de la cova estava a ras de terra, en una paret que s’aixecava completament vertical uns vint metres. Continuava en una forta pendent coberta per un bosc de fajos que de mica en mica s’intercalaven amb avets fins que, molt més amunt desapareixia el bosc per convertir-se amb prats d’alta muntanya i finalment la muntanya estava coronada per un rocallam de parets verticals desproveït pràcticament de vegetació.
-- Bernat. Què podem fer? – Va preguntar en Mateu.
-- Encara no ho sé... Podriu acompanyar-me allà d’alt? – Va fer en Bernat tot senyalant la cresta de la muntanya.
-- I tant – Va contestar en Mateu ofès – Per qui m’heu pres? Os penseu que per que tinc prop de 80 anys ja no soc capaç de pujar-hi? Quant comencem.
-- Perdoneu si os he ofès, es evident que esteu fort, però no crec que a la vostra edat hi hagin gaires homes capassos de fer-ho. Anem-hi ara i ensenyeu-me un camí que estigui fora de la vista de la cova.
Tornaren a endinsar-se al bosc i és desviaren cap a la dreta del camí, baixaren un bon tros i després d’entravessar un rierol, començaren a pujar.
Van arribar a la fageda i en Mateu es va parar per descansar una mica. Va agafar la bota i va fer un trago. Tot seguit la va passar al seu company.
-- Teniu Bernat: Un bon trago os anirà bé per continuar pujant.
-- Gràcies Mateu... On estem ara?
-- Dons estem exactament al bosc de sobre la cova. Abans que és fes la capella ens anava molt bé tallar aquest bosc ja que podíem fer rodolar els troncs amb facilitat pendent avall i anaven a caure just a la entrada de la cova. Fins i tot al començament havíem utilitzat la cova per guardar-hi els troncs , però molts vilatans protestaren ja que aquí, abans del cristianisme s’adorava la Mare Terra i encara és respectava molt aquest indret. L’últim cop que es va talar aquest bosc va ser per la construcció de les muralles. Després, és va abandonar tant per la dificultat de desemboscar la fusta per un altre camí com per la necessitat de mantenir el bosc en bones condicions ja que d’aquesta manera s’evitaven despreniments...
En Bernat s’escoltava amb molta atenció tot el que deia en Mateu. Va mirar bosc amunt observant la pujada que encara els esperava i va deixar anar:
-- Molt interessant, Mateu... Molt interessant... Però tenim que continuar que encara queda un bon tros.
-- Dons endavant!
Continuaren pujant la pendent fins travessar la fageda i els avets, continuaren per els prats fins arribar als peus de la paret del pedregam.
-- Veig que també vareu tallar els avets...
-- I tant! Penseu que d’aquest bosc no en deixarem res. Fins ara no es pot dir que s’ha regenerat, però, dels avets que hi havien abans... ni parlar-ne. Em varen tallar que tenien el tronc com dues vegades el meu cos: Eren els que rodolaven amb més facilitat i en arribar a la cova en feien estelles per fer foc. Des de allí els portàvem amb sàrries i amb els burros fins el poble.
-- Tenia que ser una bona feina... i en ple hivern.
-- Ara entendreu una mica qui era el cavaller Raimon. Mai podrem pagar el que va fer per defensar la nostra vila... i ara, aquests mal parits... ara que no hi és per defensar-se, covardament l’ataquen un cop mort.
-- Però hi som nosaltres per defendre’l, que per això ens has cridat... I ara, cóm pujarem allà d’alt?
-- Dons, no té pèrdua: Veieu aquesta petita tartera? Dons la travessarem, això si, en compte de no fer rodolar pedres ja que podríem provocar un petit allau que faria molt soroll i ens podrien descobrir. Després pujarem per la canal fins a mig camí i tombarem a l’esquerra on s’obre un sender que arriba fins a dalt.
Continuaren una bona estona fins arribar a dalt.
-- Ara si que estic cansat! I ens espera la baixada. Veieu quina vista més fantàstica de tots els Pirineus. Normalment aquí a dalt fa un fred que pela, però avui em tingut sort: quasi no fa vent i aquest sol, encara que poc, escalfa una mica.
-- Tens raó; sols per la vista ha valgut la pena arribar aquí a d’alt, encara que hauria estat més senzill si haguéssim continuat tota l’estona per la canal...
-- No t’ho creguis, Bernat... mira el camí de la canal just quant estàs a punt d’arribar queda taponat per la roca del diable.
En Bernat es va mirar amb molta atenció la roca que li senyalava en Mateu. Era una enorme mola de pedra que, segurament en èpoques molt antigues, probablement en fer-se la canal, es va despendre del cim de la muntanya i va rodolar fins quedar enquestada just al començament de la canal. Era un miracle que s’és quedat enganxada i no és rodolat fins a la vall.
Mentre en Mateu reposava, en Bernat no parava de mirar la pedra i les rodalies, saltava de una roca a l’altre estudiant tot l’entorn fins que es va quedar satisfet.
-- Que? Impressionat per la roca. Hi ha una llegenda que diu que el diable va tirar aquesta pedra contra un eremita que vivia per la contrada per matar-lo i que Deu la va desviar i la pedra va venir a petar aquí.
-- Dons Mateu, Deu és molt savi i en desviar-la cap aquí potser ho va fer per alguna cosa; De totes maneres, vos m’heu presentat la roca del Diable, ara jo os presento la roca de la Verge de la Cova i li va senyalar una roca més petita que estava una mica més amunt i que presentava una escletxa molt profunda en la part que la unia a la paret.
-- Com ho sabeu que és diu eixís? – Va preguntar en Mateu estranyat.
-- No ho se si es diu eixís, malgrat tot, estic segur que ha estat Ella qui la posada aquí – Va contestar en Bernat amb un somriure misteriós.

. . . . . . . . . . .

La tornada va ser penosíssima: El pobre Mateu tenia els genolls adolorits per la baixada; s’ajudava amb dos bastons, però no n’hi havia prou i cada cop anaven més poc a poc. Quant varen arribar al camí principal van tenir la sort de trobar-se els veïns del molí de la riera que anaven al castell per portar-hi truites de riu.
Després de saludar-se, el van convidar a pujar al carro i no so va fer repetir dos cops. El camí que faltava va ser més ràpid, malgrat tot van arribar molt tard i es trobaren a l’Atorella angoixada mig plorant al portal de la casa.
-- Pare. Ens teníeu amb ànsia. On heu anat? Si ho haguéssiu dit, podríem haver vingut a buscar-vos!
-- Va nena, no siguis exagerada: Qualsevol diria que no mi he passejat mai per aquestes terres!
-- Però. Que no veieu que ja no teniu edat? Des que va morir la mare que no feu cas a ningú!
-- Ja està. Ja ha sortit el vell! Com si no sigues capaç com qualsevol altre. A més, anava acompanyat per aquest jove...
-- Molt bé, però un altre dia m’aviseu.
-- D’acord filla, anem a menjar. Vosaltres ja ho heu fet?
-- Com vol que ho hàgim fet amb l’ànsia que ens ha fet passar!
Entraren a la cuina i dinaren tots. En acabar en Mateu va dir a la seva filla que volia parlar amb els convidats i és retiraren al menjador gran.
-- Que os ha semblat la cova?
-- Dons que la cosa és presenta més complicada del que esperaven: Hi han posat guàrdia, he comtat deu soldats i no estic segur de que hagin sortit tots. Tindrem que anar a buscar més reforços ja que no ens podem arriscar a fallar: Es clar que sols tenim una oportunitat i l’hem d’aprofitar. Una? Crec que no... en tenim dues: la primera es un miracle i si no succeeix... dons atacarem i ens emportarem els cossos.
Es va girar cap a en Mateu i se’l va trobar ben adormit amb el cap sobre la taula.
-- Pobre home – Va fer en Bernat – Si haguéssiu vist el que ha suportat aquest vell! el que ha estat capaç de fer per el seu amic! moltes vegades m’he pensat que no tornaria viu.
Van continuar donant voltes al tema una bona estona i es varen preparar per partir, però esperaren a que en Mateu es despertés.
-- Bona migdiada – Va dir en Bernat eixís que va veure que en Mateu obria els ulls.
-- Perdoneu... No m’he adonat que m’adormia. Que heu decidit?
-- Dons, creiem que és millor que tots els que intervinguin en aquesta tasca siguin de fora la vila. D’aquesta manera no correrem el perill de ser descoberts i, en cas de que fracasséssim, no involucrarien a ningú de vosaltres. Ara marxarem tots menys en Martí per anar a buscar més gent. Ell és quedarà per si fora necessari comunicar-nos.
-- Segurament no ens tornarem a veure, però no volíem partir sense acomiadar-nos de Vós: Ha estat un honor coneix os. Tingueu confiança. En un parell de dies tornarem i estarem apunt per actuar quant convingui. No entrarem a la vila, però vos enviarem alguna senya per que ho sapigueu.
Es van abraçar els sis homes i es separaren.

. . . . . . . . . .

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer