CONSTRUCTOR DE REALITATS

Un relat de: Rubba Bertanero

CONSTRUCTOR DE REALITATS





Després d´una espera de mitja hora, era el seu torn. La noia darrera del mostrador va preparar el full per omplir el formulari.

- Nom?

- Jaume Crespo, per servir-la.

- edat?

- 45 anys

-Professió?

- Constructor de realitats

- Perdó??!!- exclamà interrogativa la noia de recepció.

- Sí , senyoreta, em dedico a la construcció de realitats, a travérs de la observació de les altres persones. Porto molts anys treballant en això- va fer la intenció de mostrar un plec de papers que confirmaven les seves paraules
La noia va fer un gest de desaprobació, acompanyat d´una ganyota de refús..

- Disculpi, senyor, no havia sentit mai parlar de la seva professió, i, honestament, li he de dir que el seu perfil no s´ajusta de cap manera a les necessitats de la nostra empresa. Sentim l´estona que l´hem fet esperar a la cua i li desitgem sort en la seva professió.

Ella va estirar la seva mà cap al misteriós personatge, es van donar una forta encaixada de mans, va notar una sensació estranya, com una corrent que recorria tot el seu cos, havia estat tota la setmana donant la mà a futurs possibles candidats, i, era la primera vegada que sentia aquesta sensació, aquest calfred......es va quedar intranquila veient desaparèixer al constructor de realitats.

Era el seu moment de descans, el va aprofitar per donar una volta pel centre comercial, l´únic moment per distreure´s de la tensió a la que es trobava sotmesa durant tot el dia realitzant totes aquelles entrevistes de treball.
Quan va tornar a la feina, la cua arribava una altra vegada fins a la porta d´entrada, va començar de manera rutinària una altra vegada la seva tasca de recollir les dades dels candidats i omplir els formularis.

Va possar el seu assajat somriure de benvinguda i va anar per agafar el bolígraf per poder omplir el cuestionari del següent candidat, va notar com li relliscava de la mà i rodava pel terra sota el taulell, es va agenollar per agafar-lo i va veure que la seva mà no responia a la intenció de recollir el bolígraf...va ser una sensació desconeguda per a ella, a la seva mà li faltava força. Va alçar-la i se la va mirar detingudament, va trobar a faltar el seu dit índex...1,3,4,5 faltava el 2, el 2, el seu dit índex de la mà dreta, no hi era!!...era impossible!!, va cridar a la seva companya de treball:

-Mira, mira!! - li va dir, assenyalant la seva mà orfe del dit índex..

La seva companya va fer un crit barreja entre sorpresa i por.

La nostra protagonista va recollir el seu bolso, va donar una excusa per ausentar-se del seu lloc de treball i es va anar a refugiar al parc per pensar. Necessitava pensar, entendre, recordar..... repassar des de l últim moment que havia pogut tenir el bolígraf a les seves mans i va recordar al constructor de realitats. Sí, si..aquella descàrrega per tot el cos havia sigut, ell li havia robat el seu dit índex en aquella encaixada de mans.
Havia de recuperar el seu dit, en un minut la seva realitat havia cambiat, aquell home li estava construint una altra realitat. Necessitava trobar-lo, recuperar el seu present, tornar a la seva realitat...va recordar el nom que li havia donat en el moment d´omplir el cuestionari, va imaginar que éssent un constructor de realitats, podria ser ,potser un psicòleg? no, no, ells la interpreten la realitat, potser un polític? no, no, ells la cambien la realitat,potser un arquitecte? no, no, ells l´adornen i l´organitzen la realitat......ahhhh!! sí,sí potser escriptor,seria escriptor, ells si que construeixen realitats, les creen, les cambien, les adornen,les fan desaparèixer, les enriqueixen. Prop d´on estava tenia la biblioteca, allà podria trobar la resposta, va buscar a la base de dades d´autors pel nom que li havia donat al fer el cuestionari i va trobar varis llibres escrits per ell, en un d´ells hi apareixia una adreça de correu electrònic, a on va dirigir un crit desesperat:


- Torni´m el meu dit!! És la meva realitat, sense ell la meva vida cambia.

Al correu hi va afegir la seva direcció i el seu número de telèfon, aquella mateixa nit trucaven a casa seva portant un misteriós paquet, anava sense remitent, el va obrir i a dins hi havia el seu dit intacte i prepara´t per recolocar-se´l.

Havia après la lliçó, a partir d´aquell dia evitava donar la mà al despedir-se,i, si ho feia, era un lleu frec de dits,

Per a això, quan algú et doni la mà com si fos una lleugera fulla de paper, no ho jutgis com una falta d´interés, només pensa que potser,algú, en algún moment de la seva vida, li va voler cambiar la realitat.
.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Rubba Bertanero

Rubba Bertanero

77 Relats

91 Comentaris

43269 Lectures

Valoració de l'autor: 9.81

Biografia:
Aprenent a escriure.

Disfrutant de llegir.

S´accepten comentaris, (fins i tot si són bons).

xavi6227@gmail.com