Constel·lacions amb disbarats

Un relat de: Tanganika
-L'Estela constel·la!

-Oh!- van fer els alternativo-assistents a la teràpia. En sabien, de ser teatrers. Volien indagar, tafanejar, què hi feia aquella dona d'èxit a la vila, regidora d'igualtat -que tractava diferent cada nòvio que tenia, a canvi setmanal- que tingués la necessitat de resoldre un problema per una via metodològica fashion i que volgués dur-la a terme dins el mateix poble -localitat demodé-, niu i reniu de xafarderies, entreteniment bàsic i rebàsic.

Duien un micròfon amagat i una minicàmera. El que s'esdevingués tindria el caire de notícia sensacional, no era ocasió de perdre l'oportunitat de vendre-ho, que guanyar calerons esdevenia ben abraçable.

Aquells il·lusos desconeixien un 'jo' de l'Estela que la feia estelar (així s'ho autodeia, autoorgullosa). Ella sabia que, per continuar lideratge i anar a més -com el seu mite, la Papessa Porquízia Porquiz, coneguda per posseir una gran papada de benevolència greixosa- era de menester protagonisme per un tub i dos i tres i ella, l'Estela, trobà original i diferent escollir l'anar a constel·lar. Va ben pensar quin tema inventat, que la faria guanyar punts. Somrigué com una Nancy dels anys setanta. Pensà un trauma postís que fes de pastís llaminer per fer-la anar més més més lluny.

-Una exveïna putejadora, sí, això! Em va victimitzar. És una punxa tan gran que em mutila part de la meva excelsa capacitat competitiva, estimuladora, que em desmotiva.

D'aquella manera ho exposaria fent carona de dolor psíquic insuportable.

El tallerista facilitador, un tal Seppe Pingol -conegut com a Sepingol- acumulava prestigi d'aparador, sobretot i sobretòtem (com ell bromejava) en xarxes socials.
Aquell home amb aquells ulls sortits barreja dels d'un lluç i d'un gripau, de color aiguamarina, sota unes celles fines i querubines massa clares, com inexistents, i un front alt i rebregat, reptilià, i un nas ganxut amb quatre pèls enrinxoladets penjant com molles, dues i dues, de cada orifici, i una boca ampla, llavis carnosos, dentadura de cavall grandiloqüent. Un home de trenta-set anys -deu menys que l'Estela-, de cos poc musculós i vestit amb roba oriental -tot túnica i turbant- que el feia semblar mig cosa rara-mig cosa (in)crèdula, fòrmula que li resultava.

L'Estela es dirigí d'incògnit rere mirades rere cortines cap al dúplex de Sepignol que es tornava tríplex en prémer ell un botó de la seva camisa peruana coll mao estiregassada i s'activava l'obrir-se el sostre de la casa i aparèixer una tercera part d'habitacle 'connectada al Tot, orientada a l'estrella (bi)polar que fa que mai et perdis', mots seus d'indiscutible contraargumentació.

L'Estela es va treure les sabates mida 32. Era una dona de constitució peu menut i baixeta, grossa de cuixes i de cul preocupant per a una cadira normal, on no hi cabia.

L'Estela quedà enciencantada (encisada+encantada) amb el paio en qüestió. No podia deixar de dirigir la vista cap el 'paquet' que prometia. L'home no se n'adonà, abstret en abstreure's en captar l'energia canalitzable de la nouvinguda i treure's energia pròpia per anar preparant terreny per fer la seva feina lloable. Va abraçar-la i ella es posà a cent. Ell va notar les ones involutives i s'apartà. A més, estava promès amb una xamana, la Xamana de les Xemenies, a qui no havia vist mai i amb qui es cartejava, amor a l'antiga que van consensuar. La seva correspondència epistolar ocupava uns quants calaixos i prestatges en un rebost secret al qual tot visitant d'em Sepingol gosava entrar-hi i no en sortia fins a haver llegit fins a espiritualitzar-se. El cost per full redactat profanat era de 150 euros que ningú volia pagar si no s'augmentaven a 200, donat el caràcter santificador de la matèria, justa revalorització. I tot sense factures, òbviament.

Un inspector disfressat de constel·laire -que fotia llufes enlaire, no pudentes, però sií sorolloses i que hagué de retenir-, en Pira Elverud (oriünd de Pisa, vingut al món per un gir de penis inesperta en una vagina torçada, li tocava venir, sabé més tard), ensumava rastres com un perdiguer de primera. El seu nas ple de barbs feia fàstic al facilitador -no podia fer-hi més, li era repel·lent, però allò era una prova: calia ser acceptatiu i va permetre que formés part del grupet. Com que Pira li era sobrer, va decidir que la constel·lació sistemàtica seria de curta durada, escapçaria.
Situats seguint la forma d'un quadrat (cap dels assistents va ser capaç de fer la d'un cercle, senyal que tenien alguna mancança comuna) amb el sanador al centre, va demanar a la única persona que havia trucat per solventar un afer intern corcó que s'aixequés i els en fes cinc cèntims, quatre dades, del fet, per donar-los una idea. L'Estela ho va fer després que la presentés:

-L'Estela, constel·la.

Va estossegar i engegà:

-L'exveïna. la Mirabel Doví...

-Nooo, no es diuen noms!

-Bé, ella,... em fa fer sentir lletja, tonta, marrana, inútil. Em vaig traslladar, no l'he vista més, però plana damunt meu, en sento el poder. Aaaajuda, ajuuuuuda, ajudaaaaa!

-Calma, Estela, constel·la amb calma. Ara vosaltres fareu uns papers.

-Maixé?

-Vull dir que sereu com actors-no-actors, us encarnareu en sers reals i sereu ells.

Va mirar en Pira, l'Edu i l'Heura i un híbrid àngel-reptilià sencer anomenat Nyunya.

La sessió va acabar en una orgia que els urgia, des d'uns 'jo' afins que no van tenir cap inconvenient en aparèixer. Tots, contactant i connectant, en una esfera que amb gran goig van saber vaticinada i que, amb més goig encara, es verificava.
Va ser el gaudi més gran. Com va arribar-s'hi? A veure...

L'Estela va notar que les mirades dels altres la van despullar. La història que contava l'endevinaren falsa, irrellevant. Li va sortir el dolor de la síndrome del niu buit. El seu únic fill havia volta a l'altra banda del planeta.

-I passa de mi!- esclatà l'Heura, que feia d'Estela.

S'adonà que l'havia pujat, separada del marit que mai més se n'havia sabut res, ocupant-li el temps amb cangurs i babysitters i extraescolars i menjadors d'escola i colònies d'estiu, tardor, hivern i primavera.

-Només vull que m'estimi, que algú m'estimi!- bramà l'Heura.

La regidora repetí els mots, darrera d'ella. Aquells mots que serien usats per posar nom a una placeta nova a tocar de l'escorxador, va proposar més tard Sepingol.

L'Edu interpretava el fill distant. Va haver de sortir de la sala i gairebé de la casa. L'hagueren d'estirar enrere.

A l'Heura-Estela li va venir de caminar com si portés un cotxet amb una criatura. Plorà, ploraren les dues, quan l'Heura no se'n volia desaferrar.

-És només un medi de transprot, està buit. I brut. Te n'has de desfer. Treu els bolquers cagats i pixats i les cremes caducades i els primers contes plastificats que tan sols van fer maco- en Sepingol gosà orientar.

L'inspector no donava l'abast en acumular mentalment tanta teca. A més, va ser l'ànima de l'Estela, ell que tenia por escènica. Inevitablement, com per art de màgia fetillera, es fusionà amb el que se li demanava. Es tirà per terra per sentir-se protegit i aturat d'una caiguda al no-res.

-Em parlen, les parets. Em diuen que van xuclar tant d'amor! Tant que gairebé les ensorra. Potència sublim. Que ara, que s'han succeït dècades, tot i haver-se'n esvaït (l'èter s'ho va enduent), no en volen de cap altre tipus, d'amor, no. Que arribaran a la vacuïtat i que somiaran amb el record i els guix se'ls humitejarà encara més. En malvien, del perdut, però en benviuen, del que queda près. Em diuen: 'Saps que aquí no hi pots viure perquè no saps estimar i no ets estimada'.

L'Estela identificà el casalot dels avis materns que havia heretat i que estava tancat amb clau i forrellat. S'agenollà, encorbà l'esquena per posar el front contra el terra i les mans fent puny. Obrí la boca exageradament, l'estómac i l'esòfag empenyien una pedra fètida, putrefacta, que picà contra una de les rajoles hidràuliques que conformaven el paviment i que en Sepingol tingué clar que cobraria, alhora que es proveí d'escombra i recollidor per tal de llençar aquella expulsió esborronadora al contenidor menys proper, aquell tocant a la riera, on cada fi de mes -i aquell dia hi coïncidia- els arreplegaires galàctics procedents dels forats foscos se l'endurien com a postres selectes.

En tornar al centre, ja s'havien desmadrat. Havien près infusions que en Nyunya, que no sabia què fer, havia preparat amb delicadesa híbrido-reptiliana. Infusions turmalíniques i opalíniques. I menjat bixocolata tàntrica. L'Estela, l'Heura, l'Edu, en Pira i el ser estrany rodolaven embriagats i bavosos. El facilitador pensà que seria divertit patinar sobre els fluïds, però finalment optà per afegir-se a la clientela i regalar orgasmes a preu que després ni es discutiria. I tots contents quan els entatxonà un altra dels seus lemes:

'Entre ser activista passiu o activista actiu...depèn, jo trio' (i el que no deia: 'i se me'n lucro, me'n lucro'.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

185 Relats

178 Comentaris

83993 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:
(Al terrat de la meva infantesa amb un llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats', que Nova Casa Editorial va demanar-me de publicar, abril 2015. I jo nodreixo de sol i llum -i ombres- aquest 'fill') :)

Poder escriure aquests relats m'allibera i m'enriola, junt o separat, depèn.

La pregunta és: no és ja tot prou complicat, com per, a sobre, haver-hi el món de l'amor i el sexe, que van força del bracet?
O són els temps que corren (veloçment, per cert)?

Afegeixo tres fragments del conte 'El camp de blat de moro' de C.Pavese (dins 'Fira d'agost i altres contes'), tingui o no a veure amb tot el que he posat més amunt. Simplement, perquè diu tant, perquè ho diu tot.

'Allò que em diu el camp de blat de moro en els breus moments en què goso contemplar-lo és el que diu qui s'ha fet esperar i sense ell no es podia fer res'.

'Entre nosaltres no calen paraules. Les paraules van ser dites fa molts anys'.

'Entenc que tinc davant meu una certesa, com si hagués tocat el fons d'un llac que m'esperava, eternament igual. L'única diferència és que aleshores gosava fer gestos bruscos, m'endinsava pel camp llançant un crit als turons familiars que em semblava que m'esperessin. Aleshores era un nen, i tot és mort d'aquell nen LLEVAT D'AQUEST CRIT'.



TGNK (i, sí, la Mena és la meva germaneta)