Conspiració quotidiana

Un relat de:

"Ara!!"

Una veu estrident, ultrasònica, brama subliminalment en el seu interior, irrompent al bell mig dels absurds somnis matinals i perforant cruelment cada neurona del seu endormiscat cervell.
Aquest matí no li cal el pervers xiulet del despertador, ni el rumor llunyà dels vehicles que es propaguen per l'avinguda veloçment en direcció a la feina, gairebé com si el mateix dimoni els perseguís. Res d'això. El dia que avui es presenta, per transcendent i irrepetible, no requereix cap d'aquests desagradables esperonaments.

Així és que en Cesc, fins i tot cinc minuts abans de l'hora establerta com a adequada, es desvetlla tot d'una i sense motiu aparent, amb un toc de campanades d'emoció dins l'estómac. Des d'allí, el calfred es trasllada elèctricament a la resta del cos, i les cames, encara embolcallades dins els llençols, pràcticament li tremolen.

"Avui és el dia"
es diu a si mateix, vibrant. Aleshores, sense donar opcions a la mandra s'incorpora, es frega els ulls, es retira les lleganyes, es passa les mans pels esbullats cabells i s'aixeca.
Els sentits se li acaben de despertar amb l'aigua freda de la dutxa, que envaeix la pell i llisca cap avall, apressada. En acabat, en Cesc s'eixuga i es vesteix. Quan està llest surt de la casa en direcció a la fleca i després al quiosc.

Camina els dos carrers que hi ha fins a la fleca, amb un pas lleuger però no pas frenètic. Mentrestant, al seu voltant cada traça del paisatge urbà reflecteix el caire extraordinari de la jornada. Els cotxes són conduïts amb perceptible precaució, com d'energia continguda, i l'ambient es respira amb un cert atapeïment, al llindar del col·lapse. Els remolins que segueixen les fulles seques, empeses pel vent, també ofereixen aquesta sensació.

La immediatesa del desencadenant és evident.

Els ulls sempre cautelosos dels vianants escruten cada racó dels carrers i els edificis, cercant símptomes de la batalla, de la revolta que s'acosta. Uns temen les conseqüències que seguirien a una hipotètica victòria dels revoltats, altres es preocupen en canvi per les violentes represàlies que acompanyarien la derrota.


En Cesc, que no pertany ni al primer grup ni al segon, però que si hagués de decantar-se per un dels dos seria certament pel darrer, arriba en pocs minuts a la fleca. Està concentrat, potser un pèl tensionat; el paper que juguen ell i la seva cèl·lula dins la revolta és dels més importants. Ho és tant, que si ells fallen en les tasques que els han estat assignades, la revolta també estarà a tocar del fracàs.

"Bon dia!"
saluda al entrar a la fleca, amb un to del més natural. És un excel·lent actor. Al seu costat una dona, prop de la quarantena, està pagant dues baguettes i una bossa de petits croissants. En Cesc l'observa i la clissa de seguida. Té molt bon ull per aquests temes. I més li val, perquè es tracta d'una espia del govern.

La flequera, en acabat de servir a l'espia del govern, s'encara cap en Cesc amb un posat jovial:

"Hola Cesc. Posem el mateix de sempre?"

Aquestes són paraules en clau. Per sort, la flequera també s'ha adonat de la presència de l'espia -la qual es manté dins la fleca, entretenint-se mentre reparteix els diners del canvi pels compartiments del moneder-, i és per això que ha utilitzat el llenguatge encriptat, que tots els membres de la conspiració tenen après al peu de la lletra.
En aquest cas, les paraules de la flequera signifiquen una cosa així com: "Hola Cesc. Es manté la normalitat?". I com que és evident que la normalitat ha passat a la història, en Cesc, enlloc de demanar un pa de barra com fa cada dia, s'inclina pel canvi:

"No... Avui crec que agafaré un parell de panets de Viena, que fan molt bona pinta"

D'aquesta manera, la flequera és informada de l'imminent esclat de la revolució, i així ella també podrà notificar-ho als membres de la seva cèl·lula, i aquests a qui faci falta. Cadascú podrà doncs complir amb la seva comesa.

"Tot va sobre rodes..." pensa en Cesc amb satisfacció, mentre pren la bossa amb els panets i paga el que deu.
Tot seguit surt de la fleca, creua el pas de zebra i va fins al quiosc. Allà contempla durant uns instants la fila de diaris posats sobre el mostrador, i finalment en pren un i el compra. El seu titular ja es fa ressò dels aldarulls, encara que aquests tots just estan a les bassaroles:

"LA CIUTAT CAP PER AVALL" informa el titular, amb lletres grosses i cridaneres. A sota d'aquestes rau la imatge d'una avinguda amb pràcticament totes les llambordes regirades. El que podrien semblar unes simples però incòmodes obres estiuenques, resulta en canvi un signe inequívoc de la revolta que neix.

Així, amb el diari sota un braç i la bossa amb els panets a la mà de l'altre, en Cesc retorna amb un moment fins al pis. Al portal es creua amb el veí, que transporta un posat tranquil, gairebé apàtic; de ben segur que no té ni idea de la importància de tot el que s'està coent. Sempre ha estat un home bastant innocent.
Un cop al pis, en Cesc es prepara dos entrepans per esmorzar, amb els panets que ha comprat a la fleca. En fa un de llonganissa i l'altre de pernil dolç i formatge. Tot seguit els embolica en paper d'alumini, i després, quan s'adona que ja és hora d'anar passant, pren els entrepans, el diari i la cartera i tira cap a la feina.

Amb el cotxe encara al taller, prendrà de nou l'autobús, que para tan sols uns metres més enllà del portal de casa seva. Així és que es recolza sobre el pal que indica la parada -aquesta és força secundària, de manera que no hi ha seients per esperar ni res-, i uns cinc o sis minuts més tard arriba l'autobús, el número quaranta-vuit.

"Bon dia!" saluda de nou, mentre valida el bitllet i s'adona que el conductor no és el mateix de sempre. De ben segur, pensa, que la insurrecció ja ha arribat a la companyia de transports públics -potser l'han col·lectivitzada-, i l'antic conductor, que era un autèntic botifler, ha estat acomiadat o ha fugit per cames.
En Cesc seu en un seient al fons del vehicle. Al seu costat, una dona mata l'estona amb uns mots encreuats, els quals va omplint a molt dures penes. Ell, més hàbil i mirant-s'ho de reüll, no pot resistir la temptació de fer una suggerència:

"Envernissar" li diu.

"Què?" gemega ella desconcertada.

"Envernissar. De les horitzontals, a la tercera columna. I a la cinquena hi va ‘bocabadats', si no m'equivoco"

"Oh" fa la dona. Ella sí que està bocabadada. Amb un gest que intenta resultar espontani, gira el quadern dels mots encreuats de manera que el deixa inaccessible a l'esguard d'en Cesc. Primer fa cas omís dels consells que ha rebut, però després, quan ja accepta definitivament que no se'n surt, sense que en Cesc pugui veure-ho copia a les caselles adequades les dues paraules que aquest li ha proposat, i comprova, amb ràbia i satisfacció confoses entre si, que la proposta sembla del tot correcta.

Finalment en Cesc, al cap de trenta-cinc minuts, o de quinze parades, o de tretze carrers, tres avingudes i dos places, prem el botó per a sol·licitar parada. Aleshores, quan l'autobús s'atura i obre les portes, ell baixa prestament i camina unes miques de passes que el porten fins a l'empresa on treballa.


En Cesc és dissenyador industrial, i l'empresa que el paga és una empresa d'espardenyes, el nom de la qual és millor no mencionar, perquè acabaria violentament i d'un sol cop amb qualsevol mena d'elegància lírica que fins ara s'hagi pogut mantenir en aquest relat. Així doncs, ell es dedica a dissenyar espardenyes; espardenyes de tot tipus, d'estiu, d'hivern, barates, cares, folrades o no, cridaneres, senzilles, suggeridores, sensuals, iròniques, alternatives, modernes, tendencioses, resistents, escarransides, amb subjecció al darrere o sense... el que calgui.

I aquest dia en concret, en Cesc hauria de rebre el veredicte del director de l'empresa, per un model que va presentar uns dies enrere. Es tracta d'un disseny innovador que presumiblement està destinat a trencar els esquemes del mercat internacional d'espardenyes, això segons ell. El cas és que en aquest treball ha tingut bastant llibertat d'acció, ha pogut fer la seva i descarregar en la creació totes les idees que li han sorgit.
D'aquesta manera, això ens porta inevitablement a la qüestió definitiva: saber si, després de tot, la línia de treball d'en Cesc s'adiu i s'adscriu a les tendències que marca l'empresa o no. O sigui, si el director prendrà com diamant polit el seu disseny i el seurà en un setial d'or massís, o si pel contrari li llançarà pel cap aquella abominació indescriptible de la naturalesa que li ha permès crear, i l'impuls que prendrà la seva testa amb el cop se l'endurà lluny, molt lluny de la seu de l'empresa d'espardenyes.

Abans de conèixer el resultat d'aquesta incertesa, però, en Cesc treballa intensament durant tot el matí, allí assegut, en el seu compartiment, davant la pantalla de l'ordinador. Entre un assumpte laboral i l'altre, inevitablement també toca el tema de la revolució, i des de l'ordinador va enviant ordres o donant consells, estudiant l'estat de les coses i prenent decisions, a voltes arriscades, a voltes del tot naturals. Quan sent les passes d'algú que s'acosta al seu compartiment, llavors minimitza o tanca qualsevol rastre d'aquestes activitats extra-laborals.

Així, quan s'apropa l'hora de dinar, en Nicolau, un company de feina alt i prim, li proposa d'anar a fer un mos, com sol fer cada dia.

"Tancat per motius personals" informa un paper, penjat a la paret del restaurant on acostumen a dinar, situat a la planta baixa de l'edifici on es troba l'empresa. És evident que els propietaris han fugit esporuguits davant la perillosa incertitud política que aquests dies assola la ciutat, es diu en Cesc.

Amb això, els dos pugen per l'avinguda uns quants números fins que arriben a un bar de qualitat acceptable, on demanen dos entrepans que es cruspeixen amb fervor, una cervesa i una aigua. Durant l'àpat, enraonen sobre temes quotidia
ns i del tot intranscendents, però sí entretinguts. "Què faràs finalment per les vacances?", "has vist tal pel·lícula?", "com et va anar l'altre dia a aquell sopar?"... Sembla doncs que prefereixen deixar de banda el tema de la revolta i tot el que aquesta comporta. És comprensible, ja que durant el dia d'avui no es parla d'altra cosa, els diaris en van plens i a tot arreu apareixen detalls que hi estan relacionats, i s'entén per tant que desitgin desconnectar durant una estona.

Aviat en Cesc s'excusa i torna cap a la feina; segueix llavors amb el ritme i mètode de treball anteriors. Ho fa fins a mitja tarda, quan el director de l'empresa, anomenat Jordi Casadamunt o preferiblement senyor Casadamunt, apareix enèrgicament al seu compartiment, i amb ell porta el previsible desenllaç a la qüestió plantejada fa uns paràgrafs.

"Què representa això?!"
Exigeix, mentre branda bruscament una espardenya d'un costat a l'altre. Finalment l'expel·leix amb força contra la taula, un gest cavalleresc doncs, ja que es digna a descarregar tot el furor acumulat contra aquell inanimat tros de fusta, enlloc de fer-ho contra el cap del seu pobre subordinat.

L'espardenya que ha col·lisionat contra la taula, evidentment és el disseny d'en Cesc. Ha acabat amb la sola en posició correcta, de manera que es poden apreciar els seus detalls. Es tracta d'una espardenya estrambòtica, amb un disseny recargolat i de discutible ergonomia, acolorit amb una infinitat de tonalitats, apelfat en alguns punts i llis en altres. A la zona frontal, que si té nom no el recordo, però que és el lloc on les sabates solen portar els cordons, s'hi pot llegir una inscripció, escrita amb lletres florides i treballades:

"No et conformis amb menys" diu aquesta inscripció.

Pel que fa a en Cesc, ha de raonar ràpidament una explicació, un argument en la seva defensa o senzillament una excusa on escudar-se. Opta per defensar-se sense rebaixes.

"Això és el que l'empresa sempre ha necessitat per arrencar el vol definitivament. Pots estar segur que ens les prendran de les mans, de les mans!" Afirma, potser una mica presumptuosament, i després deixa anar una distesa rialla que intenta transmetre seguretat. Aquesta s'acaba de seguida, tanmateix, davant el furiós serrar de dents que exposa el director.

"Escolta'm Francesc" fa aquest. "No valen res, aquestes espardenyes. Vull que en facis unes altres per demà el matí, el que sigui per sortir del mal pas, però res que s'assembli a això, si us plau. Vull el disseny demà el matí a primera hora"

"NO"
contesta en Cesc aleshores, ja que, si és capaç de dirigir una revolució, també és capaç de dir que no.

"No? Com que no?"

"Vull dir que no, que no ho penso fer. El meu disseny val la pena, i no me'l pots refusar així com així"

"No?" repeteix el director. "Doncs ja pots agafar els trastos i tocar el dos. Estàs acomiadat"

Així és que en Cesc, amb la mateixa tranquil·litat que si li haguessin dit que es prengués el dia lliure, pren la cartera i el diari i comença a marxar. Després decideix que no vol endur-se el diari, amb la qual cosa torna per deixar-lo sobre l'escriptori i llavors sí se'n va finalment.

Malgrat que és arriscat, opta per tornar a casa caminant. El primer tros del recorregut és força avorrit, perquè ha de recórrer una avinguda on hi ha poca cosa més que cotxes a tot drap. La circulació és fluïda en la direcció que abandona la ciutat, ja que tothom vol marxar-ne fins que s'acabi la insurrecció. Pels mateixos motius, els vehicles que entren a la ciutat són escassos.

Acabada l'avinguda, li toca passar per un passeig i alguns carrers amb menys automòbils, on els vianants prenen la iniciativa. Per tots costats i cap aquí i cap allà, la gent camina escopetejada amb el temor a la mirada; no saben què serà d'ells, què és el que s'esdevindrà ni com els afectarà. Les pors són moltes.

Amb això, després d'una bona estona en Cesc arriba a casa. Aquest cop no es creua amb cap veí.
Es passa la tarda ajagut al sofà, concentrat en el portàtil i continuant amb la feina revolucionària. Finalment arriba a un punt, proper a l'hora de sopar, en què les seves responsabilitats s'acaben i els esdeveniments deixen de dependre de res del que ell pugui fer. Es sent satisfet amb la seva actuació.

Aleshores pren un sopar frugal i s'escarxofa de nou al sofà. Engega el televisor, fa una repassada a tots els canals i continua fins que en troba un que dóna el noticiari.

"Imatges corprenedores les que s'han viscut avui..." parla el presentador. "Una dona ha mort en una explosió de gas al seu pis...";"dos mossos d'esquadra i un civil ferits en un tiroteig al carrer Major. Cap dels tres corre perill de mort...";"Un sinistre entre un camió i una furgoneta ha acabat amb la vida del conductor del segon vehicle..."

Tot un drama. Amb la revolta, la gent ha perdut els nervis i el control, i ja se sap què passa en aquests casos.

Finalment, en Cesc decideix anar-se'n a dormir. Demà serà un dia dur, per a estudiar els resultats de tot el que ha anat succeint. A més, haurà de pensar què fa amb la seva feina; bàsicament, n'haurà de buscar una de nova. Així doncs, es posa el pijama, es renta les dents i s'introdueix entre el matalàs i els llençols, pausadament. Poc després es lliura d'aquests últims, perquè s'adona que si no ho fa aviat es quedarà sense ni un mil·lilitre d'aigua al cos.



L'olor de fum i el soroll de càntics de victòria el desperten aviat. Aquest cop sí que ha fet falta un agent extern que el desvetllés. Amb això, s'aixeca ansiós i camina fins al balcó, que dóna a l'avinguda. Allí transita una gran multitud que omple cada racó del carrer, i que fa onejar banderes revolucionaries i cartells reivindicatius. La celebració és espectacular. La revolta ha vençut per golejada.

De cop es sent sorprès per aquesta victòria tan ràpida, i se'n torna al llit. També es sent extremadament esgotat, rebentat, i no s'ho acaba de creure, com si un signe tan evident de la revolta fos antinatural. Suposa que aquesta sensació és deguda a l'intens secretisme en què ha viscut fins llavors.



"Ring!!!, ring!!!!"

El lament estrident, ultrasònic del telèfon el desperta de nou, irrompent al bell mig dels absurds somnis matinals i perforant cruelment cada neurona del seu endormiscat cervell.

"Sí digui?" demana, amb veu anestesiada. "Com?? Realment? Oh, fantàstic!"

Penja l'auricular, i un toc de campanades d'emoció li colpeja l'estómac. Encara es manté mig incrèdul, per bé que feliçment, i mica en mica se'n va fent a la idea. Pel que li acaben de fer saber, sembla que l'empresa d'espardenyes també ha patit les conseqüències del triomf de la revolta, i ha estat convertida immediatament en una cooperativa. A resultes d'això, l'han readmès.

Comentaris

  • La revolta de les coses petites,[Ofensiu]
    | 19-01-2007 | Valoració: 10

    dels detalls, dels elements imperceptibles. Com si la nostra alliberació s'anés propugnant mica en mica des dels límits més microscopics del món... Ningú no se n'adona, però el canvi és a punt de caure!

    Res no serà com fins ara... i el teu relat n'és la crónica. Bon estil!

    salutacions!

  • Es va coent a foc lent... i esclata![Ofensiu]
    Unaquimera | 24-11-2006 | Valoració: 10

    Una revolta atípica, certament, que comença sense estridències ( les campanades són internes, el calfred personal ) amb moviments quotidians, però destacant en cada paràgraf la importància de la data: l'expectació està creada!
    La tensió s'enfronta amb la naturalitat del missatge xifrat ( què ben ideada, aquesta! ) i se'n surt amb èxit.
    Al final del trajecte en bus, el narrador es fa present i es personalitza: bon recurs, també.
    L'estona a la feina per met relaxar-se de la premonició per acomplir-se.
    I, conforme es va acabant el dia, la lectora té por que no satisfaci les expectatives creades: però ho fa!
    Finalment, l'autor s'acotxa i enllaça els cordons i ho deixa tot ben lligat!

    Ben fet! bon relat!

    No cal que t'ho digui: tornaré... si et va bé!

    Una abraçada de conspiradora a conspirador,
    Unaquimera

  • Bon relat... Bastant positiu...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 03-08-2006 | Valoració: 7

    En l'aspecte positiu:

    - Té coses sorprenents, com la de la persona real que utilitza un codi secret, que, davant tothom, s'utilitza cada dia i ningú endevinaria que és aquest codi misteriós.

    - És un relat simpàtic i quotidià, es pot entendre.

    En l'aspecte crític:

    - Li aniria bé més fluidesa, a vegades estàs llegint i et dóna la sensació que estàs perdent el fil.



    Malgrat tot, està bé el relat. Un notable te'l mereixes.

  • Revolució oculta[Ofensiu]
    qwark | 28-07-2006

    M'ha passat una mica com a en Biel. Hi ha una sèrie d'elements més o menys còmics (les espardenyes, el llenguatge xifrat al forn de pa,...) que fan pensar que la revolució ha d'acabar sent alguna sortida per la tangent. Llegeixo fins l'últim mot, preparant-me per encaixar una sorpresa final (d'aquestes tan típiques, per acabar relats amb un gir inesperat) i la sorpresa és que la revolució era de debò.

    M'hagués agradat saber una mica més d'aquesta revolució. Crec que queda massa vagament descrita. Malgrat et centris en les sensacions i en aquesta "veritat oculta", al lector li agrada saber què està passant.

  • Quotidianitat conspirada[Ofensiu]
    Biel Martí | 27-07-2006

    Doncs, contràriament a l'altre comentarista, a mi el relat no m'ha trasbalsat gaire. A instàncies, mentre llegia (força ben escrit al meu parer), imaginava que tot era una muntantge paranoic del protagonista, doncs tot transcórrer amb una tranquil·litat, una quotidianeitat quasi avorrida. Poc a poc però, el fet d'entrar dins la seva feina, els mails i algun joc, m'ha fet veure que hi havia una revolució real en la història i que no és que no passés res, sinó que ell no executa, n'és només el cervell (només!?) i per tant viu de lluny la revolta directa.

    En general m'ha agradat força.

    Biel.

  • nota de l'autor[Ofensiu]
    | 26-07-2006


    Sergi, el teu comentari m'ha fet pensar que era necessària alguna aclaració justificativa:

    En primer lloc, vaig començar i acabar d'escriure aquest relat just abans que comencés tota aquella fastigosa putrefacció a l'orient mitjà, o no abans que comencés, perquè fa anys i panys que dura, sinó abans que el conflicte caigués en aquesta espiral de degeneració irrefrenable. Em vaig decidir a publicar-lo fa uns dies, perquè volia presentar-lo al concurs de lletra petita, però certament no era el millor moment.

    Quant al relat en si, quan vaig començar a escriure'l el que tenia en ment estava relacionat amb la guerra tan lleugerament que pràcticament no ho estava. Volia descriure la vida diària d'un individu quotidià que feia coses del tot quotidianes, però al mateix temps revestir-ho d'uns fets que, a vista del que feia aquest individu, eren del tot inevidents. Com una mena de veritat oculta.

    El resultat final, com em passa la majoria de vegades en què començo escriure de forma desfrenada, sense seguir cap pauta ni saber quin desenllaç vull aconseguir, pot haver estat certament caòtic.

    Dan

  • M'has desorientat[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 26-07-2006 | Valoració: 9

    Jo no sóc capaç, en aquests moments, d'imaginar una revolta tant pacífica com la que descrius al teu relat. Jo m'imagino molta sang, molta por, molta crueldat,... i fins i tot les notícies més colpidores de la vida real amaguen rere seu fatalismes molt més brutals.
    D'altra banda, aquest no és un molt bon moment per a mi per comentar agradablement un relat que em treu les coses del lloc.

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: