Consol de Consol (o com la Consol no es dol?)

La Consol és coneguda al poble per la facilitat que té en elaborar uns bunyols per llepar-se els dits. En fa tot l'any i de tota mena: de bacallà, de l'Empordà, de carabassa, d'alfàbrega (en temps de mosquitam divers), de formatge de cabra (boja) i fins i tot d'algues. La bona dona, amb vuitanta-nou anys a l'esquena, no és precisament esquenadreta. El seu gaudi diari es basa en preparar més i més bunyols. Ben bé una dèria...que la distreu. La cuina on treballa fa de bon mirar: implecable i curiosa, tot ordenat i lluent. A les lleixes, les olles (no les usa gaire) de la més gran a la més petita, talment en un taller mecànic es posarien les claus fixes; en uns prestatges de fusta d'olivera, cassoles i pots de ceràmica, alumini o acer inoxidable (aconseguits a còpia de vals de compra en un supermercat que ja no existeix); als armaris, de fòrmica d'un to verd cava, gots i tasses i algun porró (en desús); als calaixos, la coberteria amb mànec del material previ al plàstic. I no gaire lluny dels fogons de la cuina econòmica, entre la nevera -que té la mania de tapar amb una mantellina de quan anava a missa- i les escombraries, el moble de les herbes. Disposades de forma rigorosa: en cistelletes les que són seques en feixos i en pots de vidre de conserves (que qui sap quan van ser païdes) les triturades o en pols. I és que darrerement la Consol no té res més al cap que aconseguir el bunyol multihérbic i això la fa somriure pel repte que ella mateixa es fa.
S'asseu davant la llar de foc (s'esdevé un mes de gener) i rumia que rumiaràs. Acarona el gat, que se li ha enfilat a la falda i ronxa, buscant calidesa. I a la Consol n'hi sobra! Es va bressolant al balancí i els coixins tan tous al seient i al respatller fan la seva feina.

El rebost està adossat a la cuina de forma estranya. Fosc i ple de sacs i llaunes i en quantitats desmesurades. Aliments bàsics. La por de trobar-s'hi ratolins...el terror de trobar-s'hi rates...I xiscla. I crida. I la veu surt de les entranyes i pareix el fill. El fill que mai estimarà, engendrat contra la taula llarga i massissa i abillada amb un davantal brut de sang de gats morts per encolomar-los com conills i procurar-se algun cèntim, buida de tot en el casalot erm de vides endutes pel Mal
en temps cruels de foc i cendres i absència d'ànimes.
D'un sac en surt una serp negra que fa moviments giragonsaires i arriba a la taula de la cuina, llarga i massissa, i ella va amb el davantal tacat de la sang dels felins i la serp s'esmuny per sota i ha de tenir un cau, un cau, un cau.
Els bunyols ajuden a oblidar. Són flonjos com núvols i es mengen a cremadent i amb delícia i els nens i nenes n'hi demanen. Sempre els regala. Li fan petons i dibuixos i la Consol els guarda, tant els uns com els altres.
Vessa l'oli roent del cassó i besa la base on relliscaran els peus de la Consol: antigues rajoles hidràuliques amb el dibuix molt gastat.
La dona beu la pròpia sang que fa bassa i el gat, distant, se la mira, inalterable.
Es desperta.
Pobre mixa! Tu no tens cap culpa! Et cuido a tu com a un fill. El meu fill va caure pel pou. Massa bunyols, massa oli que mareja...Cap més gat mort per ordre de ningú. Cap més mossèn de visita pietosa i cap més ampolla de ratafia!
Certament: aquest licor mai l'incorpora a cap recepta.

S'aixeca amb una flexibilitat que es desconeix. No plorarà. Bunyolejarà i ni recordarà la cara de sorpresa del nen a punt de morir. La mateixa que el seu pare.