Consells d'un amic aviador.

Consells d'un amic aviador.
Aquesta història - absolutament verídica - s'explica des dels inicis de l'aventura de volar , per part d'aquesta espècie nostra de bípedes implomes :
Els petits avions, primer monoplaça i desprès biplaça, estaven confeccionats amb armadures de fusta i trossos de lona, que curosament cosits constituïen l'estructura de l'avió.
Els aviadors - així s'anomenava aleshores als pilots - volaven relativament baixos, ja que no portaven cap mena d'aïllament, i al anar pujant alhora que augmenta el fred, és fa més i més difícil poder respirar.
Quan al combustible, l'escassa potència dels motors, afegida a la fragilitat de la carcassa de l'avió, feia que calgués mesurar curosament qualsevol maniobra, per tal d'evitar la caiguda abans d'arribar al destí, o la eventualitat d'un aterratge forçós en qualsevol punt del trajecte.
Els camps d'avió d'aleshores, solien - en el millor dels casos - estar destinats a activitats agrícoles com la recol·lecció d'herbes pel bestiar , camps de blat o similars ; per descomptat les desigualtats del terreny, les pedres i qualsevol altra petit obstacle sempre, sempre estaven garantits.
La història comença en un camp d'aviació, prop del mar, i el destí del nostre avió, era assolir per primera vegada, la travessa de l'oceà atlàntic ! . Ningú donava un cèntim per l'èxit de la prova, i fins els més entusiastes de l'aviació consideraven una temeritat aquell primer vol.
Amb aquesta absoluta manca de confiança en el seu propòsit per part de la societat , però amb la seva moral personal al màxim nivell, l'aviador posa la clau de contacte, i dona l'ordre de fer girar l'hèlice per engegar el motor, quan ho aconsegueix espera un temps per que s'escalfi; recordo que fins en els vehicles terrestres aquesta espera s'acostumava a fer, i quan ho creu convenient deixa anar els frens, i l'avio comença a córrer en direcció als penya-segats que limitem amb el mar, i son de fet el final de la pista d'acceleració. Uns metres abans d'arribar al final, l'avio l'enlaira i comença el seu camí per damunt del mar.
Només havien transcorregut 30 minuts, quan para atenció al que sembla un ròssec insistent darrera del seu seient, al girar-se comprova com viatgen amb ell un parell de rates, que han aconseguit ja obrir un petit esvoranc a la lona; la gravetat de la situació li fa valorar la possibilitat de tornar al camp de sortida, però això justament només farà que confirmar els auguris negatius que tothom ha expressat. Recorda haver sentit que les rates no suporten les alçaries, i tot i mantenint la direcció, comença a elevar-se vers el cel, 1000 , 2000 , 3000, 4000, 5000, els ròssecs deixen de sentir-se, i malgrat tenir ell també una mica enterbolit el cervell, comprova com efectivament les rates son mortes, les agafa i les llença al mar, i lentament comença de nou a tornar a l'alçada d'inici, 4500, 3500 ,2500, 1500, 500, el cap torna a sentir -se'l clar, el cervell plenament actiu, i la moral si cap encara més elevada.
Es una informació essencial, les rates no suporten les alçaries, i això que va ajudar al nostre aviador a aconseguir la seva fita, ens ha d'ajudar a nosaltres en el nostre dia a dia, quan topem amb la maledicència, l'enveja, la calumnia, la rancúnia,... Hem de volar alt, cada cop més alt !
© Antonio Mora Vergés