Consciència i literatura

Un relat de: Ignasi Boix Roure

CONSCIÈNCIA I LITERATURA

Segons apunta David Lodge a l'article titulat La conciencia y la novela, publicat en el llibre del mateix títol que utilitzaré com a base d'aquest treball, l'interès actual de la ciència pel tema de la consciència es remunta a l'any 1990, a un article de Francis Crick i Cristof Koch (Towards a Neurobiological theory of consciousness) en el qual es proclamava la necessitat de sotmetre a la consciència humana a un estudi empíric. Per altre banda, les noves aportacions de la ciència, com el descobriment de l'ADN, que va posar la biologia en l'avantguarda de les ciències físiques, o, en medicina, el desenvolupament de noves tècniques d'escàner cerebral, van servir de caldo de cultiu per propiciar aquest debat.

Però per sobre de qualsevol altre aportació científica, la veritable ruptura es produeix amb la mecànica quàntica, que descobreix que un esdeveniment és inseparable de la seva observació, convertint així la realitat i l'observador, l'objecte i el subjecte, en un tot inseparable, apartant-se del dualisme amb què s'havia pensat fins llavors. D'aquesta manera, també mina la pressuposició tradicional de que la ciència és absolutament objectiva i impersonal. La mecànica quàntica ens situa en un món on no tot es pot conèixer. El Principi D'indeterminació de Heisenberg acaba amb l'esperança d'objectivitat.

Així doncs, totes aquestes aportacions ja havien establert les bases per obrir el debat al voltant del tema de la naturalesa de la consciència, posant d'aquesta manera en tela de judici el concepte mateix de naturalesa humana que té la tradició religiosa judeocristiana. Les interpretacions platòniques que entenen l'ànima com quelcom individual i immortal, que preexisteix al naixement de l'ésser humà, queden en entredit. Però hi ha persones sense creences religioses que encara comparteixen aquesta utilització de "ànima" i "esperit" per designar una qualitat de valor incomparable, pròpia de la vida humana i de la consciència de l'ésser humà.

Segons el pensament més il·lustrat del nostre temps, tant científic com filosòfic, tot això són fal·làcies. El cos, asseguren, és una màquina sense ànima ni esperit, el "jo" és una creació de l'activitat cerebral. Per ells, el dualisme carn-esperit, cos-ànima, material-immaterial, terrenal-transcendent, és una fal·làcia. I això no obstant, segueix existint. Una de les qüestions més interessants de l'actual debat al voltant de la consciència radica segons Lodge en que ha tornat a exposar de nou la qüestió del dualisme, fins i tot generant versions lleugerament modificades que el defensen.

La revolució que representa aquest debat i tots aquests descobriments -a més d'altres que pertanyen més estrictament a l'àmbit de la psicologia i la filosofia- esquitxen d'una manera directe la qüestió de la creació literària, ja que obliguen als escriptors de ficció a replantejar la idea d'home que representen els seus personatges. Tenint en compte els diferents modes amb què els escriptors han afrontat la consciència, el mode en que l'han concebut i s'han preocupat de plasmar-la en les seves obres, podem fer una pentinada a la història de la literatura moderna per observar-ne els canvis que s'han donat al llarg del temps.

En literatura, el problema de la consciència radica en com aportar una explicació objectiva en tercera persona d'un fenomen subjectiu que es produeix en primera. I un dels problemes a que es veuen abocats els escriptors de ficció en la postmodernitat és el de bregar contra els límits de la seva consciència, ja que han renunciat a anar més enllà de les pròpies percepcions per considerar-ho il·legítim. No sabem com és la consciència dels altres, no hi tenim accés; al voltant d'ella només podem especular. La lluita contra aquests límits, la idea de consciència que té cada època és un dels fils conductors a través dels quals podem establir una història de la literatura.


MODERNITAT

El que caracteritza tant la modernitat com la postmodernitat literària és que, al deixar de creure en una veritat compartible, ja no es veu possible accedir a la realitat i exposar la veritat del món i de les relacions humanes. Per això la narració en primera persona ha estat el mode dominant de la ficció literària en les últimes dècades, perquè la representació de la consciència pròpia sembla que és l'única absolutament legítima. La relació de l'home amb la realitat i la seva representació per mitjà de la ficció esdevé problemàtica. Per aquest motiu, la narració serà, cada vegada més, una lluita contra els límits de la comprensió humana.

La tendència a centrar-se en la consciència dels personatges comença amb els autors modernistes. La mena de novel·les que escrivien, que s'oposaven de manera conscient a la novel·la realista clàssica i de les quals fou pioner Henry James i van continuar, en modes diversos, Ford Madox Ford, James Joyce, Virginia Woolf i D. H. Lawrence, se centraven gairebé exclusivament a reflectir la consciència dels protagonistes.

Els seus mètodes i preocupacions venien condicionats per diversos elements. La creença de que la realitat no és inherent al món comú, sinó en les percepcions que es tenen d'aquest món en la ment individual recorre les seves ficcions. Segons Ian Watt, l'èmfasi de la filosofia que va esquitxar els novel·listes segueix a Descartes quan posa la consciència com a base per definir a l'home. El debat creat va alimentar de forma clara les seves ficcions. "Fenómenos tales como la conciencia -segons Watt (la cita apareix a l'article de Lodge)-, la asociación mental de ideas, las causas de las emociones y la sensación individual del "yo" pasaron a tener una importancia capital tanta para los pensadores especulativos como para los escritores de literatura narrativa".

Lodge assenyala la influència essencial que, directe o indirectament, van tenir per tots aquests autors les teories elaborades per Freud al voltant del tema de la consciència, concebent la ment en estrats -inconscient, jo i súper-jo- que implica la idea que té dimensions de profunditat que cal explorar; però no es refereix a les teories que el filòsof nord-americà William James -precisament el germà del novel·lista Henry James- va formular a principis del segle XX sobre la naturalesa de la consciència com a flux continu, que tingueren una repercussió indiscutible en aquests autors, sobretot pel que fa referència a la novetat del monòleg interior. És a partir de llavors que la representació de la consciència en textos literaris es va convertir en un dels llocs comuns de la novel·lística del segle XX.

Més enllà del model de consciència en el qual podríem ajuntar a William James i a Sigmund Freud, també hem d'assenyalar el que posteriorment definiran Gilles Deleuze i Félix Guattari en el seu llibre L'Anti-Oedipe que, a partir del model de subjecte de Lacan conceben la consciència també com un flux, però en aquest cas un flux esquizofrènic, en tant que existeix una desconnexió entre les realitats que s'hi representen, la qual cosa queda reflectida en la producció textual. Aquest model, tot i que menys, també ha tingut les seves repercussions literàries.

Però tornant al modernisme i la seva intenció de reflectir amb fidelitat la consciència, de tots els autors que en formen part -i també de qualsevol altre època-, qui més es va preocupar i més es va acostar a la seva plasmació és, sens dubte, James Joyce. Joyce pren el testimoni de Marcel Proust quant a voler reproduir aquest fenomen en els seus detalls més íntims, però ho fa abandonant la pretensió de lògica i lirisme que encara regia A la recerca del temps perdut. Joyce -el Joyce, és clar, de Ulisses i El despertar de Finnegan, però també, encara que menys, el de Retrat de l'artista adolescent- desdibuixa fins a un extrem on ningú abans que ell havia arribat la frontera entre l'autor i la consciència dels seus protagonistes. N'enregistra el flux en tota la seva anarquia, tot el seu desordre, esdevenint-hi cada vegada més fidel, fins al punt que, a El despertar de Finnegan, la seva darrera obra, aquesta voluntat de reflectir la consciència el porta a renunciar del tot a la intel·ligibilitat.

Segons el novel·lista i assagista txec Milan Kundera, Joyce representa un pas endavant respecte de Proust perquè pretén analitzar quelcom més inaccessible que el seu "temps perdut": el moment present, que se'ns escapa del tot. Cada instant representa un univers de sensacions i idees que se'ns obliden de forma inevitable al moment següent, però "el gran microscopio de Joyce logra detener, aprehender ese instante fugitivo y enseñárnoslo. Pero la búsqueda del yo -acaba dient Kundera- concluye, una vez más, con una paradoja: cuanto mayor es la lente del microscopio que observa al yo, más se nos escapan el yo y su unicidad: bajo la gran lente joyciana que descompone en átomos el alma, todos somos. Pero si el yo y su carácter único no son aprehensibles en la vida interior del hombre, ¿dónde y cómo se los puede aprehender?" Així doncs, Joyce ens rebel·la els límits que existeixen a l'hora d'explorar amb detall la vida interior del jo. En aquest sentit, acaricia el fons de la qüestió. És això el que fa que, a partir de llavors, els grans novel·listes busquin una nova orientació.


POSTMODERNITAT

Així com el modernisme representava un trencament, una reacció respecte de les llibertats de què disposava la novel·la clàssica, la postmodernitat -i aquí Lodge fa servir el terme en el sentit estricte de "el que ve a continuació del modernisme", i no en el que utilitzem per definir les característiques d'un tipus de literatura que veurem al final- reacciona contra el modernisme renunciant a la seva pretensió de reflectir la consciència. Els autors anglesos de la postmodernitat, que té com a figures clau Evelyn Waugh, Graham Greene, Henry Green, Anthony Powell, Cristopher Isherwood i George Orwell, es concentren en el què els personatge diuen i fan per sobre del què pensen, la qual cosa es reflecte
ix en el text amb una gran profusió de diàleg i descripció.

La figura més important pel què fa a aquesta tendència no és un autor anglès sinó nord-americà: Ernest Hemingway. Però podríem situar a Hemingway en un punt entremig de la modernitat i aquesta postmodernitat a la qual es refereix Lodge. Potser la ruptura que segons ell representa respecte del modernisme en quant a veure la realitat des d'una posició més conscientment superficial no és tant abrupta si tenim en compte la influència que tingué en ell el modernisme pel que fa a la voluntat de representació de la consciència. Aquesta hi és evident en obres com El vell i la mar o Les neus del Kilimanjaro. En aquestes obres, encara que d'un caire molt menys experimental, molt més accessibles que les dels seus predecessors, la representació dels processos mentals dels protagonistes hi són reflectits d'una manera claríssimament emparentada amb les troballes modernistes, sobretot les de Joyce.

Ara bé, per altre banda, i és en aquest sentit que el podem considerar un autor renovador que influí de manera decisiva en els autors anglesos postmoderns, inventa una manera nova de narrar, d'encarar-se amb la realitat i, per tant, d'afrontar la qüestió de la consciència. És aquesta manera que ja hem assenyalat, el renunciar a capbussar-se en les fondàries de l'experiència i limitar-se a enregistrar-ne la superfície com "una càmera amb l'obturador obert, passiva, minuciosa, incapaç de pensar" per utilitzar les paraules amb les quals es defineix Christopher Isherwood com a narrador al començament de la seva novel·la Adéu a Berlín.

Aquesta voluntat es tradueix, com ja hem assenyalat més amunt, en una preeminència del diàleg i en un enregistrament dels gestos i els actes dels personatges en detriment dels seus processos mentals, que s'abandonen completament o, en alguns casos, queden reduïts a citacions mínimes, epidèrmiques, marginals. Per David Lodge, és aquesta superficialitat el que caracteritza la concepció moderna de consciència.

Per exemplificar aquesta nova manera de fer, Lodge reprodueix un fragment d'un conte de Hemingway titulat Els assassins que, encara que no és l'únic que serviria, segurament és el més extrem en aquesta línia que hem assenyalat, i per tant el millor per exemplificar-la.

El fragment que apareix en l'article de Lodge és el següent:



La puerta del restaurante de Henry se abrió y entraron dos hombres que se sentaron al mostrador.

-¿Qué van a pedir? -les preguntó George.

-No sé -dijo uno de ellos-. ¿Tú qué tienes ganas de comer, Al?

-Qué sé yo -respondió Al-, no sé.

Afuera estaba oscureciendo. Las luces de la calle entraban por la ventana. Los dos hombres leían el menú. Desde el otro extremo del mostrador, Nick Adams, quien había estado conversando con George cuando ellos entraron, los observaba.

-Yo voy a pedir costillitas de cerdo con salsa de manzanas y puré de papas -dijo el primero.

-Todavía no está listo.

-¿Entonces para qué carajo lo pones en la carta?

-Esa es la cena -le explicó George-. Puede pedirse a partir de las seis.

George miró el reloj en la pared de atrás del mostrador.

-Son las cinco.

-El reloj marca las cinco y veinte -dijo el segundo hombre.

-Adelanta veinte minutos.



Pertany a les primeres línies del text, però podria haver-ne agafat qualsevol altre, perquè el text sencer es desenvolupa d'aquesta manera, amb el narrador limitant-se a fer unes acotacions mínimes, gairebé com les que poden aparèixer en una obra de teatre, i amb una preeminència absoluta del diàleg i un absolut desinterès per allò que pensen els protagonistes, el que els hi passa pel cap. El sentit dels seus actes i de les seves paraules queden suggerides d'una forma latent.

Si les exploracions modernistes van estar impulsades per l'obra i les troballes de Freud i William James, aquesta nova tendència apareix clarament vinculada a l'aparició del cinema, que és un mitjà poc propici per representar la consciència, si no és a través del recurs forçat que és la veu en off. Aquesta vinculació la demostra el fet que molts d'aquests novel·listes van acabar treballant pel cinema.

Per la seva banda, també el cinema es va alimentar d'aquesta mena de ficció. D'aquest conte breu de Hemingway, sense anar més lluny, va partir, segons Guillermo Cabrera Infante, la renovació de la novel·la policial de Hammet i Chandler, i una pel·lícula recent com és Pulp Fiction, amb els seus "diàlegs recurrents, interminables i perillosos" no hauria pogut existir sense aquest precedent.


LITERATURA METAFICCIONAL

Finalment, podríem referir-nos a una altre tendència clara de la literatura postmoderna que no apareix citada a l'article de Lodge, una tendència que és una altre resposta al perspectivisme que, a més de la ciència, també es dóna en l'art, una solució a la relació problemàtica amb l'objecte que caracteritza la nostre època, a més d'una manera de soscavar els efectes perjudicials de la ficció. Si els autors que hem citat més amunt reaccionen contra el modernisme abandonant la seva pretensió de reflectir la consciència centrant els seus esforços en descriure la part superficial de la realitat, aquests altres autors postmoderns -entre els quals Borges, Eugene Ionesco, John Barth, John Fowles, Italo Calvino o Beckett serien només alguns dels seus representants recents més destacats- abandonen del tot la realitat i repleguen la literatura sobre si mateixa.

Pels autors que segueixen aquesta tendència, la literatura acaba per convertir-se, cada vegada més, en un joc autoreferencial, d'intertextualitat, que s'ha oblidat absolutament de la realitat, que els ha deixat d'interessar. Tal com apunta el novel·lista i crític anglès Martin Amis (La guerra contra el cliché, pag. 303), el què caracteritza la postmodernitat literària, que no és un moviment clar i definit, amb manifestos o objectius homogenis, és que "els escriptors van deixar d'explicar històries i es van posar a escriure sobre com les explicaven". En aquesta mena de ficció el relat crida l'atenció sobre els propis mitjans que utilitza i mostra al lector que és el que passa a mesura que llegeix. Per tant, aquests autors reflexionen sobre la naturalesa de la ficció des d'una distància escèptica envers ella. Es dediquen a fer, per dir-ho així, jocs intel·lectuals.

Si bé és cert que en la nostre època aquesta mena de ficció ha adquirit una rellevància especialment remarcable, les tècniques de la metaficció no són ni molt menys un invent recent. Bé que d'una manera més suau, aquestes tècniques ja apareixen en obres com el Tristram Shandy de Lawrence Sterne, i en el Tom Jones o el Joseph Andrews del cèlebre novel·lista anglès Henry Fielding, també del segle XVIII, amb els seus capítols plens de llarguíssimes digressions, interrupcions autorials que trenquen el fluir de la narració, "el somni sostingut" que segons John Gardner és la base de la ficció. La novel·la d'Sterne representa una fita particularment interessant, absolutament revolucionària, pel que té d'abandonament de l'acció en favor de l'arbitrarietat del narrador, que salta en l'espai i el temps, d'un tema a l'altre, seguint l'impuls de la seva pròpia subjectivitat, trencant amb la lògica de les narracions clàssiques.

Sembla que en els últims temps sorgeixen veus en contra d'aquesta mena de literatura, tancada sobre si mateixa, desconnectada de la realitat, que ja ha abandonat la idea d'explicar una història. Així per exemple, l'escriptor mexicà Guillermo Arriaga considera que la literatura en aquesta sentit ha arribat a un carreró sense sortida i que cal donar la volta, anar per una altre banda, deixar que hi entri una altre vegada el món exterior. Però, tal com apunta John Gardner, cadascuna d'elles té els seus propis valors, els seus defensors acèrrims, així com els seus detractors. En aquest món en el qual ja no hi ha certeses absolutes ni tan sols en l'àmbit de la ciència, tots aquests moviments literaris i divergències no deixen de ser opinions, legítimes però discutibles, al voltant de les quals els autors, ho vulguin o no, han de prendre partit.








BIBLIOGRAFIA




Amis, Martin: La guerra contra el cliché, Barcelona, Anagrama, 2003.

Gardner, John: El arte de la ficción, Madrid, Ediciones y Talleres de Escritura Creativa Fuenteaja, 2001.

Lodge, David: La conciencia y la novela, Barcelona, Lumen, 2005.

Kundera, Milan: El arte de la novela, Barcelona, Tusquets, 2000.

Comentaris

  • Interessant[Ofensiu]
    ciosauri | 08-03-2007

    Reconec que escric per afició i sense una base de teoria gaire sòlida; la manera com es concreta finalment el text deu respondre a la tria intuitiva entre diversos models interioritzats a partir de les lectures, després d'algunes proves.
    Per això m'ha interessat aquest assaig, que m'explica algun d'aquests models i el seu perquè. Un text per llegir amb calma, sense presses, i prendre algunes notes.

l´Autor

Ignasi Boix Roure

29 Relats

33 Comentaris

34196 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Vaig néixer l'any 1980, a mitjans d'agost, i sóc de Vic, ciutat boirosa. Si algun despistat s'atura a llegir un dels meus relats m'interessaria moltíssim saber la opinió que li mereix, sobretot pel que fa a l'estructura i als diàlegs, que és el que em porta més mals de cap, però també sobre qüestions d'estil o qualsevol altre cosa.