Conradí

Un relat de: Esquitx

El que havia estat racó dels tres, sabent que el veterà Guerau parlaria de quelcom interessant, es trobava, avui, ple de curiosos que volien escoltar-lo. Tenia fama d'erudit, i la fama atreu. A la que devia ser l'hora de fer-ho, Guerau Foix començà a explicar:

"No se sap qui va ser l'amo dels terrenys en els quals es va obrir un passatge, amb la impunitat o tàcita aprovació que en aquells temps tenien els propietaris de les finques. Devia ser un romàntic apassionat per la nostra Edat Mitjana, car li va posar un nom que ell sabia que havia esdevingut llegendari: Conradí. El passatge va del carrer de Sícilia al carrer de Sardenya, per sobre del carrer del Rosselló, a prop de la Sagrada Família. Quan a Barcelona es van castellanitzar els noms, Conradí es traduí, tranquil.lament, per Coradino. El nom autèntic es reprengué quan arribà el primer ajuntament democràtic, l'any 1979, i un il.lús amic nostre s'imposà la tasca de catalanitzar el nomenclàtor. El passatge no té cap importància urbanística, però el nom sí que la té.

Hem de retrocedir uns quants segles.

A l'Edat Mitjana el món era molt diferent del d'avui. Trossejat en mil porcions, cada parcela era propietat del més ardit. Ell, o rarament ella, i sa família, eren els "senyors", els sobirans de les "seves" terres, termeneres amb altres terres d'altres ciutadans que seguien de "senyors" perquè no havien pogut ser vençuts. La resta de gent eren esclaus seus, de la terra on vivien, i dels atzars que el destí els atorgava. Els senyors vivien bé, tan bé com podien, amb el seu castell -si amb el temps se l'havien pogut bastir- en el qual es podien fer forts amb els seus esclaus quan algun altre senyor es decidia a emprendre la conquesta d'unes terres més de les que ja dominava. Les guerres eren constants; els calvaris, universals; i la gana i les morts, un regal de l'organització feudal.
Eren els temps en què, per exemple, Catalunya es trobava dividida en setze o potser vint-i- tants comtats, la península amb no sé quants regnes de taifes i uns quants regnes i imperis, i, també per exemple, Alemanya en innombrables feus.
De la munió de "senyors" que es repartien el món, algun resultava més agosarat i, pas a pas, extenia més el seu domini. L'imperi de Carlemany, restauració de l'imperi romà d'occident, fou obra d'aquest baró il.lustre, però es desmembrà aviat: a Alemanya l'any 911, i a França l'any 987. Els somnis dels poderosos seguien, i alguns d'ells, sobreposant-se als veïns, referen grans extensions de terres que pogueren dominar. Otó el Gran (936-976), de la Casa de Saxònia (vers el Leipzig d'avui), restablí uns anys més l'imperi antic malgrat l'atomització feudal dels seus Estats i les lluites contra hongaresos, normands i eslaus. El nou imperi acabà l'any 1024, amb el regnat d'Enric II, després d'un segle d'esforços per conservar-ne la unitat.

Tornà l'apogeu imperial alemany amb la Casa de Francònia i, més tard, amb la dinastia dels Staufen, que -per atorgar-se més mèrits- s'autonomenaren "Hohen stauffen" , és a dir els Grans Staufen. Pujaren al tron l'any 1134. El personatge més important de la Casa fou Frederic Barbaroja (1123-1190), personificació de l'ideal cavalleresc del seu temps, consagrat i coronat a Aquisgrà l'any 1152 i, com emperador, a Roma, pel papa Adrià IV l'any 1155. Aconseguí moments de pau interior a l‘imperi, corcat fins aleshores per les lluites internes dels gran senyors feudals. "Intervingué" (que vol dir lluità per dominar) a Itàlia i a Escandinàvia i, vers l'est, fins l'Oder. Casà el seu fill Enric , el futur Enric VI, amb Constança, l'hereva del tron normand de Sicília.

Enric VI, per la gràcia de Déu i desgràcia del homes que tingué sota el seu domini, esdevingué emperador d'Alemanya, rei de Lombardia, rei de Nàpols i rei de Sicília (1194). Les seves accions de rapinya i de crueltat amb els sicilians comportaren freqüents sublevacions de tots els estaments del poble. Morí molt jove, als trenta-dos anys anys, quan el seu únic fill Frederic en tenia tan sols tres. Era l'any 1198. A la seva mort les forces de descomposició de l'imperi es posaren en marxa: les viles llombardes, entre d'altres, s'alliberaren de la dominació alemanya. I Constança, la vídua d'Enric, emperatriu de Sicília, expulsà de l'illa els alemanys consellers del seu marit, trencant així el domini alemany que tants mals havia ocasionat. I, llesta que era, cercà el suport del papa, a qui reconegué com a senyor i designà com a tutor del seu fill i regent del regne si s'esdevenia la seva mort. Aquest papa era Innocenci III, el geni polític més preclar que ha dirigit mai l'Església.

Frederic, el fill de Constança, rei de Sicília en ser major d'edat, fou proclamat rei de Germània, i emperador, per Innocenci III, l'any 1220. Aquest nomenament donà lloc a la independització del pontificat de tot poder temporal, fent-se el papa el sobirà d'Itàlia, l'àrbitre d'Europa i el campió de la idea d'un imperi universal.
Emperò Frederic no resultà, com esperava Innocenci, un fidel servidor del papat. Fou un home culte, legislador avançat, bon polític, de forta personalitat i un dels extraordinares monarques de l'Edat Mitjana. La seva cort siciliana fou un model d'avançada civilització, "llum poderosa en el firmament de la història", fins la seva mort, l'any 1250.
Es casà amb Constança, filla d'Alfons I de Catalunya-Aragó i, morta Constança ben jove, amb Violant en segones noces i, més tard, amb Elisabeth d'Anglaterra. Foren fills legítims seus Enzio, Enric i Conrad. Una piamontesa de gran bellesa, Blanca Lancia, li donà un altre fill: Manfred, que Frederic legitimà.
Frederic hagué d'enfrontar-se amb rebel.lions a Italia, amb la insurrecció dels prínceps alemanys provocada pel seu mateix fill Enric i atiada pel papa. Fou, per rebel desobedient del papat, excomunicat un dia de l'any 1237, i més tard, l'any 1245 fou, fins i tot, destituït pel Papa Innocenci IV. I, al final, hagué de contraposar-se a l'anarquia a què portaren a Itàlia i Alemanya les lluites entre güelfs i gibel.lins.

La Casa Hohenstaufen, segons decisió del papat, havia de sucumbir.

Frederic lluità fins a la mort, l'any 1250, per conservar els seus dominis. I arribada la seva darrera hora, el substituí, proclamant-se regent i defensor de Sicília i de Nàpols, el seu fill legitimat Manfred, en tant que Conrad IV, l'hereu, assumia el tron de Germània.
La cort siciliana de Manfred seguí el camí que havia marcat el seu pare Frederic, proseguint les realitzacions d'aquest en tot els ordres: legislatiu, administratiu i econòmic. Es casà amb Beatriu, filla del comte Amadeu de Savoia, i d'ella haveren una filla: Constança de nom, com la seva àvia. En aquella cort selecta s'hi educà la nena. Era una cort en la qual, ultra la cultura que es respirava, la total tolerància religiosa permetia la cooperació de savis i científics inependentment dels seus credos religiosos. Rarament s'ha produït en la història de la humanitat una aital tolerància, però quan s'ha esdevingut ha donat lloc, sempre, a una notable elevació cultural del país.
Constança fou oferta en matrimoni a l'infant Pere de Catalunya-Aragó, el futur Pere el Gran, fill primogènit de Jaume el Conqueridor. La "buona Costanza, la futura genitrice dell'honor de Sicília e Aragona" amb paraules de Dante, celebra les noces amb lnfant Pere el dia 13 de juny de 1262, a Montpeller. Ell tenia vint anys. Ella, catorze. Era, com diu Muntaner "la pus bella criatura e la pus sàvia i honesta que nasqués aprés Madonna Sancta Maria".
Aquell matrimoni representava el desequilibri de la política mediterrània tan acuradament bastida per Innocenci III. L'oposició al casament fou general a Europa amb la promoció i direcció del papat. Tota la política exterior de Catalunya i el seu futur, així com el domini de la Mediterrània en serien efectivament trasbalsats. Pere el Gran restarà decidit a fer valer els drets de Constança al tron sicilià contra tot i contra tothom, per camins de pau i, quan calgués, per camins de guerra.
Conrad tornava a Sicília l'any 1252. El Papa, enemic irreductible dels Hohenstaufen, sublevà les viles llombardes i cercà un rival que assumís el títol de rei de Sicília i ajudés, així, a l'esmicolament de l'imperi indisciplinat. Mentre, desgraciadament i inesperada, Conrad moria. Tenia tan sols vint-i-sis anys. Deixava com hereu un infant de dos anys: CONRADÍ.
Manfred féu front a les conxorxes d'Innocenci proclamant-se rei de Nàpols i de Sicília i decidit a independitzarsePerò el plans dels papes eren uns altres: Urbà IV, el nou Papa, seguint la política del pontificat, cercà i trobà un adversari que podia ser un digne rival de la dinastia que calia destruir. L'escollit fou Carles d'Anjou, fill de Lluís VIII de França. I començà la croada papal contra els Staufen. Corona el Papa al nouvingit angeví, i li fa rebre la investidura dels regnes de Nàpols i de Sicília. Era a la fi de l'any 1265.
Carles es disposa a la lluita i organitza la conquesta per les armes dels regnes que li han regalat. El dia 26 de febrer de 1266 té lloc a Benevent la batalla decisiva contra les forces de Manfred. Als moments crucials, Manfred és abandonat per alguns vassalls que es passen a l'enemic, perquè l'enemic no té escrúpols per comprar-los. Manfred trobà la mort afuant-se furient al bell mig de les tropes angevines. La seva muller i llurs fills queien immediatament en mans dels vencedors. La reina Beatriu de Savoia morí al cap de cinc anys de captivitat, i els fills, reclosos durant de més de quaranta anys, moriren embogits, excepte Beatriu, alliberada per Roger de Llúria l'any 1284.
Carles entrà victoriós a Nàpols i, poc després, pogué entrar a Sicília sense cap mena de resistència.

CONRADÍ, entretant, havia arribat a l'aolescència, ple de noblesa i d'esperit cavalleresc. Als seus quinze anys era plenament conscient de la seva responsabilitat històrica com darrer representant dels Hohenstaufen. El to de noble arrogància que
traspuen les seves cartes n'és una prova fefaent. L'any 1267, al davant d'alguns milers de súbdits fidels, marxà cap a Itàlia per a reconquerir els seus Estats, usurpats per l'angeví Carles. Alemanya l'aclama, i a Itàlia els gibel.lins esperen amb impaciència l'arribada del jove heroi, qui, ajudat per rebelions arreu d'Itàlia i de Sicília, pot entrar a Roma i veure com el poble el corona emperador.
Un mes més tard, emperò, la catàstrofe s'abat sobre el jove emperador. Desfetes les seves forces a l'entrada del regne de Nàpols, cregué que la seva arribada a Sicília permetria que el poble, aixecat en armes contra el brutal domini dels francesos, faria el miracle. S'embarcà, i el vaixell en què viatjava fou capturat i ell entregat al seu mortal enemic. En lloc de ser tractat com el que era, hereu legítim de la corona imperial, fou condemnat per crim d'altra traició i, contra tot dret de gents, fou decapitat a la plaça major de Nàpols l'any 1268.

La tràgica mort d'aquest jovincell de setze anys ha inspirat un gran nombre de poetes i dramaturgs, pel mateix motiu que atragué la simpatia popular, desviant-la cap a qui pogués recollir la seva causa i n'intentés la venjança. És d'aquí que pogué sorgir la llegenda, qui sap si basada en fets ben certs, que CONRADÍ, des de dalt del cadafalc, llancés el seu guant perquè algú el recollís com a penyora de venjança i l'entregués a Constança, la seva cosina, la muller de Pere el Gran de Catalunya-Aragó, en senyal de transmetre-li els seus drets sobre els regnes de Nàpols i de Sicília.
No havien de passar gaires anys per a què Pere el Gran, emparant-se en aquests drets i aclamat pels sicilians, pogués desembarcar a Palerm (1282) i incorporar els reialmes a la corona catalana.















Comentaris

  • Contesta a M.Pilar[Ofensiu]
    Esquitx | 21-01-2006

    El meu E-Mail és aquest: Miquel@globalhealthcare.es
    I enhorabona al Sr Vila Cases: un bon matrimoni... Per cert, un dia vaig llegirque la vida només pot ser entesa mirant enrera, però només pot ser viscuda mirant endavant. ... Que no deixi, doncs, l'escultura...

  • CONTESTA ARTÍSTICA[Ofensiu]

    Senyor Esquitx, perdoni que hagi trigat tant a constestar-li, peró és que em va passar per alt la seva pregunta.
    Sí, el meu marit és escultor, va curçar tota la carrera a l' escola de Belles Arts.
    Es diu Jordi Vila Mestres, va ser l' ajudant de l' escultor Miguel Osle, (OBRES: cavalls de la plaça Catalunya, pintor fortuny del carrer Fortuny, relleus del monument a Mossèn Cinto Verdaguer, la Verge de la Mercè de la cúpula de dalt de l' esglèsia...entre altres).
    El meu marit és un bon escultor clasista, però no va poder desarrollar la carrera, perquè al fartar-li un germ`pa més gran que ell va haver de fer-se càrrec del negoci familiar. També perquè em va conèixer a mí. Eren molt joves i vam decidir casar-nos i així continuar 25 anys al càrrec d`aquell negoci de cuiros.
    La nostra "vàlvula d' escape" , i de demostrar una mica la passió per l' art, van ser les antiguetats.
    Així és que l' escultura l' ha fet quan ha volgut i quan a ell li ha agradat.
    Si m' envia el seu e-mail, li podré enviar alguna cosa per a que ho vegi.
    una abraçada!!!!.

  • Una pregunta a una comentarista.[Ofensiu]
    Esquitx | 17-01-2006

    M'ha semblat saber que sou muller d'un escultor. Si és cert, podríeu dir-nos el seu nom i cognoms? Si ho feu, us donarem les gràcies, com us les donem pels vostres afalacs.

  • continuació del comentari.[Ofensiu]
    Maria Pilar Palau Bertran | 12-01-2006 | Valoració: 10

    Aquesta és una bonica però trista història de la edat mitjana i a la que s'hi veuen representats varis personatges ben coneguts com el famós Barbaroja; sent també l'ànima de tot el gran imperi de Carlemany, repartidor de terres, de feudes i v baronies. Va ser una llàstima, després de la sort que va tenir Conradí de que arribés a la adolescència ple de noblesa i esperit cavalleresc, doncs, per lo que es veu als quinze anys ja va ser conscient de la seva responsabilitat històrica. Va tenir molt mala sort que el tractessin de traïdor prenent-li la vida i no m'estranya gens que la seva tràgica mort inspirés a escriptors i poetes, i crits de venjança a les veus populars.
    M'ha agradat molt aquesta història senyor Esquitx, una forta abraçada.

  • CONRADÍ[Ofensiu]

    Un petit carrer que el tinc conegut, doncs jo vivia a l' avinguda Gaudí, entre Padilla i Lepant, quina casualitat !!! Tinc entés lo que vosté ja explica de les terres en aquella època , i de quan van obrir els carrers que deixaven triar als propietaris el nom que si volia posar. Es de destacar el bon gust que va tenir el propietari en escollir el nom d' aquest personatge.
    Les guerres en aquella època eres constants, millor di!, era la manera de la subsistència, uns robaven als altres, s' aquejant, cremant.... o com fos. Sort que no va ser sempre així, dons va arribar una època en la que no calia anar a guerrejar.

    Home, celebro que de nou hi estigui aquí, feia uns díes que no sabia res de vostè.!!
    Li dono moltíssimes gràcies per les seves paraules tant alagadores, no crec m' ereixe-les,
    però miri, com que m' agraden, aquesta comentarista les acepta!!! Li enviu una abraçada, i una dotzena de petons.

l´Autor

Foto de perfil de Esquitx

Esquitx

117 Relats

175 Comentaris

136818 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Felanitx,1920
Barcelona, 1924 i següents.
La guerra, amb els republicans.
Camp de concentració.
Més guerra, amb els "nacionals".
Esudià pintura... i pintà.
Estudià matemàtiques... i en donà classes durant 25anys.
Estudià arquitectura... i construí centes de cases a Catalunya i, poques, a Mallorca.
Féu el doctorat... i té el títol de Doctor.
Aprengué a escriure... i escriví.
Publicats, fins ara, alguns llibres, un dels quals és "Cascarrulles.40 anys 'arquitecte".
!998. ISBN-8489698-1 DL B-12.572-98