Connexió de causes

D'un àgil saltiró, la Laia esquiva el rajolí d'aigua bruta que serpeja vorera avall. Després aixeca el cap i mira al seu voltant. A aquestes hores, quan l'activitat s'engega, la Plaça Catalunya està gairebé deserta. No s'hi veuen estudiants, ni turistes ni gent que passegi. Les multituds dormen, a aquestes hores. L'única gent que veus és la que se'n va a treballar. O la que està treballant: pastisseries i quioscos, i taxis, negres i grocs, que vaguen sense rumb per la ciutat igual que somnàmbuls en una pensió esgavellada. Ha estat treure el cap per sobre les escales del metro i veure, un tros enllà, primer un noi de cabell greixós, i uns metres més avall una noia amb acne que s'esperaven, cadascú rodejant amb el braç, com si fos un nadó, un plec molt ample de diaris gratuïts. La Laia ha agafat un diari i després ha agafat l'altre, i ara els porta sota el braç.

Tot i que s'estén com un agradable broll de crema tèbia encara sense gaire força sobre la ciutat, el sol li regalima pel front i l'enlluerna. Li sembla que veu el món darrera una cascada. Els ulls li fan mal. Portava massa estona sota terra... Hi ha més d'un quart d'hora de metro des de casa seu fins aquí, i a més té el costum de llegir, sempre que viatja amb metro. Hi llegeix el diari o algun llibre senzill, alguna novel·leta. Ara està llegint una novel·la sobre la guerra. Malgrat que ella no ha viscut cap guerra, està segura que l'autor tampoc, perquè mentre llegeix li sembla que esta veient la mateixa pel·lícula bèl·lica plena de tòpics que ha vist al cinema més de mil vegades. L'entretén, però el troba massa fàcil i lacrimogen per llegir-se'l a casa, en els pocs moments de tranquil·litat i recolliment dels que gaudeix al llarg de la setmana, moments en els quals li sembla que té el deure d'emprendre lectures més serioses. És clar que tampoc li agraden els llibres massa complicats, aquells que li fan suar tinta cada frase i l'obliguen a consultar el diccionari. La lectura és saludable, però no és la seva vida.

La Laia es frega els ulls amb les dues mans, amb la punta dels dits, mentre camina. Té tanta son... Aquesta nit ha dormit malament. Ja s'havia rentat les dents i s'havia pres el somnífer i feia més d'una hora que dormia, quan ha sentit l'explosió. Ha estat un brogit. Igual que un tro al mig de la sala. La Laia s'ha aixecat alarmada i ha anat ràpid cap al menjador. L'Artur, que feia un moment estava escarxofat al sofà mirant la tele mig adormit, havia sortit al balcó per si veia alguna cosa. S'ha girat al sentir la Laia, que llançava crits histèrics darrera seu:

-¿Ho has sentit? ¿Què ha passat? ¿Què ha estat això?

L'Artur anava sense samarreta, només amb les xancletes i uns calçotets llargs, blancs amb franges morades. Una ombra de terror li havia enfosquit el rictus. La Laia se l'ha mirat de dalt a baix, la seva silueta grotesca retallada sobre el fons lluminós de la ciutat.

-No ho sé. Potser s'ha estavellat un avió.

Ha estat aquest matí, abans d'agafar el metro, de camí a la feina, que la Laia ha passat per davant del caixer automàtic de la cantonada i per fi ho ha entès. Estava tot rebentat. Vidres trencats estesos per terra i una taca carbonosa ombrejant les parets. La zona estava acotada per una llarga filera de tanques. Tota la gent que passava s'aturava un moment per veure el panorama. S'hi aturaven amb una reverència distant i silenciosa, de turista sorprès, com si contemplessin un bocí d'història moderna.

Un altre cop, ha pensat la Laia. Un altre cop. I ha sentit una onada sincera d'indignació i d'impotència.

Ho troba inexplicable. A pesar de totes les discussions i els debats que existeixin sobre qualsevol tema, de les discrepàncies lògiques que pugui haver-hi, li sembla que tots sabem quines condicions essencials hem de complir per tal que la vida no es converteixi en un assumpte insuportable, en una condemna, un camp de batalla. Aquestes clàusules són innegociables, o haurien de ser-ho, perquè un dia rera l'altre, la realitat no deixa de demostrar-nos que hi ha qui les desconeix o les menysprea. Això és el que ella no entén: com pot degradar-se fins a aquest punt un ésser humà, fins al punt de quasi deixar de ser-ho.

Un avió... Mira que és burro. Ara es pregunta moltes vegades què hi ha fa vivint amb l'Artur. Fa gairebé dos anys que se'n van anar a viure junts. Una cosa porta l'altre. La veritat és que ni al principi de començar a sortir fou un assumpte gaire idíl·lic, gaire romàntic. Més aviat, i ara aquest pensament la trasbalsa, ho va viure com un pas necessari que li calia donar, una nova ETAPA de la seva vida. Una RELACIÓ ESTABLE. ESTABILITAT. Ara necessito ESTABILITAT, deia llavors una mica solemne, i el que ara tenen entre mans és un avió estavellat i en flames, i amb tota l'ESTABILITAT del món perquè no hi ha déu que el pugui moure.

Espantada, la Laia s'adona que està agafant mania a l'Artur. Els seus detalls íntims l'irriten profundament. Li desagrada la manera com es passeja pel pis, mig despullat, amb xancletes i calçotets. Ho troba vulgar. La Laia és una persona nerviosa, gairebé hipersensible, i li semblava que en el caràcter tranquil d'ell hi havia trobat el balanç que necessitava.

Però això era abans.

Les coses de l'Artur que abans li agradaven ara les detesta -les que no li agradaven segueixen sense agradar-li. A més de córrer pel pis mig despullat, hi ha la manera com queda fregit a la butaca del cinema amb les pel·lícules que no estan plenes de cops de puny i explosions; la devoció amb què ataca els macarrons gratinats que prepara la seva àvia; l'eufòria desfermada que el fa saltar del sofà quan el Barça marca un gol.

Abans tot això li agradava.

Fins i tot la seva gelosia malaltissa li agradava. Ella no ho hauria reconegut mai, però li encantava sentir que tenia aquell poder sobre l'Artur. De fet, això encara li agrada, i es recrea, conscient de la seva malícia, pensant amb què hauria fet l'Artur si l'hagués vist al sopar d'aquest divendres. Li hauria agafat una lipotímia.

Des de feia uns mesos, des de que havia entrat a treballar com a secretària en aquell bufet d'advocats, li va semblar que aquell home mostrava un interés per ella més enllà del professional. Quan es trobaven a soles dins l'ascensor i parlaven del temps, ella notava l'interès contingut dins la seva mirada escrutadora, interrogant.

El sopar d'empresa del divendres passat va confirmar les sospites que tenia. Al restaurant, l'home se li va asseure al costat, i durant tota la nit va estar girat cap al seu cantó, tractant de mantenir amb ella llargues converses. Després de sopar van anar tots junts a un bar de copes, a prendre alguna cosa. Allà, ben entrada la nit, l'home li va preguntar si tindria ganes d'anar a sopar amb ell algun dia. ¿Potser l'endemà? La Laia, reprimint un gran somriure, va contestar que aquella setmana no li anava bé.

No li va pas dir que tenia parella.

El troba interessant. Atractiu. Interessant. Un madur interessant. Té les temples grises, i quan somriu se li formen unes arrugues molt fines al voltant dels ulls que a la Laia li sembla que denoten intel·ligència. És bastant més gran que no pas ella, i diferent de la resta de gent que treballa al bufet. La majoria són pares de família, responsables, seriosos, professionals i infinitament avorrits. Ell es veu més animat. És solter, suposa ella. O separat. No porta aliança. La imatge que s'ha fet d'ell és la d'un home independent que sap el que es porta entre mans, que sap gaudir del que la vida li ofereix. I té una veu... La nit del divendres, entre el xivarri del sopar, quan ell li deia alguna cosa a cau d'orella la Laia es pensava que es desfaria. Era com si l'emboliqués amb una manta nòrdica.

Els pensaments s'interrompen quan el semàfor es posa verd. Creua el carrer i segueix caminant entre la gent. Caminar entre la gent sempre li resulta estrany, una mica incòmode. Mentre camina pels carrers esdevé conscient de si mateixa d'una manera dolorosa; conscient del seu caminar, de l'expressió tensa de la boca i els ulls. És com si es veiés des de fora, com si no deixés de jutjar-se ni un segon. S'esforça per relaxar-se, alenteix el pas i respira fondo, intentant alleugerir la mirada i deixar que vagui tranquil·la, ociosa, permeable al món que l'envolta. Llavors mira els carrers, a una banda i a l'altre, es mira la gent i s'atura davant les botigues.

La Laia s'ha aturat davant l'aparador d'una pastisseria. Posades en fila sobre unes lleixes de vidre, es mira el reguitzell de pastes lluents al contacte amb la llum del sol. Croissants, palmeres de xocolata, ensaïmades de crema empolsades de sucre. Després de mossegar-se el llavi i llepar-se les dents, anticipant el gust de la pasta que ja ha escollit, la Laia entra a la pastisseria.


* * *


Per en Gabriel, el cafè amb llet del matí és un ritual. Trencar amb els dits el sobre de paper i abocar el sucre dins la tassa; introduir-hi la cullereta i fer-la girar suaument, formant sobre el cafè una làmina d'escuma; a poc a poc acostar-se la tassa als llavis i palpar-ne l'escalfor.

Ni se'n recorda dels anys que fa que, cada matí, abans d'anar al despatx, entra en aquest bar. En Joan, un home gruixut amb ulleres que és l'amo del negoci i sempre està darrera la barra, ja sap què li ha de portar: un croissant i un cafè amb llet. Sempre que pot, en Gabriel s'asseu a la mateixa taula al costat de la finestra. Li agrada aixecar de tant en tant la vista del diari esportiu que llegeix mentre esmorza i mirar el carrer, els cotxes, la gent que passa caminant.

La de l'esmorzar és una de les poques rutines que no l'incomoda. Sempre s'ha trobat més còmode entra la disbauxa, la improvisació. A les nits, li agrada sortir amb algun amic
sense saber on anirà, ni a on acabarà, ni a quina hora ni amb qui.

Però els matins no són disbauxa. Per ell el matí és responsabilitat. És monotonia. Tot i així, tot i que no és el seu hàbitat natural, en Gabriel s'hi adapta. És una persona flexible.

De vegades algun imprevist frega aquesta monotonia sense esberlar-la mai del tot.

Com aquest matí:

Dins l'Opel Astra, de camí a la feina, aturat en un semàfor. El cigarret encara estava a mig consumir quan ha fet l'última calada i, amb el fum a la boca, l'ha esclafat contra el cendrer. El cendrer vessava. Hi havia microscòpiques partícules de cendra encerclant-ne els marges lluents. Al llarg del dia en Gabriel es repeteix a si mateix infinitat de vegades que hauria de deixar de fumar. És un vici fastigós, que a les nits el fa tossir i li anquilosa la respiració. A més, els fumadors ho tenen cada dia més difícil. Aviat els electrocutaran o els ficaran a la presó, o els enviaran a la lluna amb un coet al cul, a tomar pel cul.

En Gabriel ha engegat el Cd i ha apujat el volum. Feia dies que tenia posat l'últim dels Rolling Stones. Feia dies que era l'únic que escoltava. Feia tants dies, que se'n havia atipat.

Ha posat la ràdio.

Ha estat llavors quan ho ha sentit: un explosiu ha fet esclatar en mil fragments un caixer automàtic.

Precisament ara, al bar, assegut a la seva taula predilecte al costat de la finestra, en Gabriel veu que l'alcalde està sortint per la televisió. Demana calma al ciutadà. No hi ha hagut víctimes, cap mort ni cap ferit. L'alcalde diu que encara no saben qui pot ser el responsable.

-¡Cabrons! Ja t'ho diré jo qui són els responsables: uns cabrons -diu en Joan darrera la barra, alçant la cara cap a la pantalla il·luminada.

En Gabriel es mira en Joan. Intenta reprimir l'escepticisme que li provoca la seva reacció. Fins i tot sent una mica de vergonya aliena. En el fons, a en Gabriel l'atemptat li rellisca. Tot el que veu a la televisió o llegeix als diaris, tot el que passa a gaires quilòmetres d'on viu, de l'ambient on es mou, a en Gabriel li rellisca.

Ell només és una persona, un individu que necessita dedicar la força que té a tirar endavant la seva pròpia vida. Els atemptats no són culpa seva, la fam al món no és culpa seva, dels maltractaments, les guerres i els dictadors, no en té pas la culpa ell. Si tingués al davant dos botons, un de vermell que al polsar-lo tot continués igual, i un de verd, que solucionaria tot els problemes que torturen el món, és clar que premeria el verd. Però com que aquests botons no existeixen, a ell, que tan sols és un home, li sembla que angoixar-se i preocupar-se i plorar per un món sobre el qual no té cap poder, és una pèrdua de temps.

Les responsabilitats s'han d'exigir a les persones que tenen poder.

Fer una mica d'esport. Cultura. Menjar bé. Cultivar la vida social. Treballar per pagar les factures i fer un clau de tant en tant. Amb el temps aprens a reduir les teves pretensions inicials. I els grans ideals són pretensiosos. Els grans ideals estan buits per dintre.

VOTAR, ¿quina altre cosa pot fer ell, que ha de treballar cada dia per guanyar-se la vida? Si fos un estrella de cine o del rock, com en Bono o l'Angelina Jolie, amb tots els calés del món, potser sí que seria un filantrop, però com que no ho és, l'únic que pretén és anar tirant de la manera més agradable que pugui.

T'has de divertir.

En Gabriel sempre es diverteix, fins i tot entre setmana.

Cadascú té la seva idea del què és la diversió: per en Gabriel, divertir-se és sortir amb algun/s amics al vespre, anar a sopar i després sortir de festa.

De vegades, algun dia d'aquests que arriba tard al seu apartament de solter, la soledat li pesa. Li sembla que ja és massa gran per portar aquesta classe de vida, que hauria de començar a pensar en el futur, en formar una família, crear un fons de pensió. Però per ell la vida que porta ara és una contrapès. Es va casar molt jove, i durant el seu matrimoni sempre va tenir la impressió que s'estava perdent alguna cosa, que havia anat massa ràpid. Ara, que ja porta separat més de tres anys, s'està traient l'espina.

Un clau de tant en tant està bé. Potser una mica de companyia estaria millor. Però això només ho diu en aquests moments pessimistes. En general, la vida que porta el satisfà.

Abans de sortir del bar, en Gabriel s'atura un moment davant la porta. Fa un dia esplèndid. Les fulles dels plàtans, de color daurat, basculen sobre les branques xiuxiuejant paraules sàvies. Pel mig de les fulles s'hi infiltren els raigs solars. En Gabriel es posa les ulleres de sol i s'arregla els cabells amb la mà. Amb pas segur, reprèn la marxa, submergint-se entre els rius de gent que en aquests moments travessen La Rambla.

S'atura en un quiosc per comprar un paquet de tabac.

Pel camí s'emmiralla als aparadors.

Quan ha caminat un tros, quan ja està arribant al trencant que ha de creuar per anar a la feina, veu a la Laia. Està força lluny, caminant per la vorera en direcció contraria a la seva, acostant-se ràpidament.

Està tan bona...

En Gabriel observa que porta alguna cosa a la mà. Està mastegant alguna cosa. Veu com tanca el puny amb força, i estenent el braç amb un cop sec, llança una bola de paper en una paperera metàl·lica. Després s'espolsa les engrunes de les mans.

En Gabriel alça el braç, però la Laia no el veu. ¿O fa veure que no el veu? Potser se sent incòmode per lo de l'altre dia. Divendres a la nit van tenir un sopar d'empresa. En Gabriel va provar d'acostar-s'hi, i tot i que ella es va mostrar més aviat freda i distant, el seu instint li diu que està més interessada del què en realitat demostra. Està segur que, si persisteix una mica, acabarà per cedir.

La Laia gira en el trencant i en Gabriel la perd de vista. Llavors ell accelera el pas per veure si l'atrapa.