Conillets acollonits (i SHS 145 al 150).

He començat la novel·la "Aigua en cistella", de l'escriptora valenciana Carme Miquel, tot i quedar encara molt de temps per llegir-la. Em sembla exagerat que el Club de Lectura "Arrancapins 1" es prengui quatre mesos de vacances estivals amb el pretext que, de juny a setembre, l'amfitriona Biblioteca Municipal "Eduard Escalante" només obre pels matins, tret de l'agost que resta tancada, però això és el que hi ha. Més greu és que la Carme Miquel ja no podrà ser amb nosaltres quan ens reunim a l'octubre per comentar l'obra esmentada: va morir el 17 de juny, just dos dies abans que ens en repartissin exemplars en préstec als membres del Club. Si no hagués estat per aquest fet no m'hauria estès tant, perquè el que m'interessava en realitat era dur-vos aquí part d'un paràgraf del primer capítol: "El meu germà? Es diu Camil. Per aquell temps era com un conillet espantat [...] I per dalt, un coll finet li aguantava el cap ben rapat —que li'l rapaven a l'escola— i aquella cara de conillet esbalaït". Aprofitant l'avinentesa per aclarir que, en la variant valenciana de la llengua comuna, "esbalair" té una accepció addicional, sinònima d'"espantar-se", cal reconèixer que, pels qui ja tenim uns anyets, el clixé del conillet acollonit respon a una realitat viscuda, no diré traumàtica però sí prou crua com per deixar una empremta indeleble entre els records d'infantesa.

I és que, malgrat que els entesos vulguin restar importància a allò que sembla una tremolor del musell, tan típica i freqüent en els conills engabiats, tot pontificant que no hi ha cap tremolor sinó un arrufament rítmic de narius i bigotis, que no fan res més que flairar i que això només denota curiositat, estat d'alerta com a molt, als qui els recordem amb les orelles cap enrere i els ulls esfereïdorament oberts, observant com un congènere de la mateixa gàbia moria d'un cop sec al clatell, com el penjaven d'un ganxo cap per avall, l'escorxaven, esventraven i esbudellaven, i com el deixaven desagnar-se sobre uns motlles d'alumini, que no ens vinguin amb històries sobre les limitacions cognitives dels petits mamífers: segurament, el conill que ha presenciat la mort d'un company de captiveri és incapaç de sospitar que tard o d'hora li tocarà a ell, perquè sense un raonament inductiu no s'arriba a tal conclusió, però que hi ha una relació empàtica amb la víctima, que es tradueix en la capacitat per copsar-ne el patiment i sentir cert neguit provocat per aquesta experiència aliena, això és indiscutible.

No us penséssiu pas que aquesta imatge dels conills assistint a la mort i esquarterament d'un dels seus és producte de la meva tèrbola imaginació: no podria precisar quan vaig deixar de veure-ho, probablement en els anys seixanta, però abans era una estampa corrent, no en les tendes d'aviram i conill del carrer, on el sacrifici dels animals amuntegats es practicava a la rebotiga, d'amagat del públic, sinó a les parades dels mercats, on tot això passava en segona línia, darrere les venedores que atenien els clients. Normalment, aquesta tasca la duien a terme les pageses o dependentes més grans, per allò de l'experiència i perquè ho podien fer assegudes, i era curiós constatar com la mort de gallines i pollastres no impressionava tant els nens com la de conills, i no pas perquè matar-los retorçant-los el coll i plomar-los tot seguit fos agradable de veure, sinó perquè l'actitud d'aparent indiferència de les aus que restaven a la gàbia no tenia res a veure amb l'evident afectació emocional dels conills. Probablement, l'origen reptilià de les primeres justificava una doble manca d'empatia: la mútua entre individus de la mateixa espècie i la nostra vers ells, molt més llunyans evolutivament que els mamífers.

Hi ha força gent que, si va al restaurant i vol un quart de conill, demana sempre cuixa, i no tant perquè sigui més molsuda sinó perquè no suporta que el pit li serveixin amb el cap, que li recorda massa l'animal viu. Però també n'hi ha que, ja d'entrada, són incapaços de menjar conill perquè la imatge del conillet espantat s'interposa com una aparició d'ultratomba entre el plat i la boca. D'aquests darrers en conec dos casos: una amiga que viu a Tarragona però va néixer en un petit poble burgalès, on un dia les germanes grans li van comentar a taula, com qui no vol la cosa, que s'estava cruspint "el seu" conill, aquell amb qui jugava des que era un llorigó; l'altre era el meu pare, que ja de gran freqüentava una fonda a pagès, s'embadalia amb els conills del corral i, és clar, després ni a Barcelona no podia veure'ls cuinats a taula.

---

Exclusiu per als aficionats als Sudokus Hexagonals Simètrics:

— Les opinions i suggeriments que creguis que poden interessar a tots els jugadors, envia'ls com a Comentaris al present Relat.

— Les demandes d'arxius i les consultes relatives a la resolució de SHS concrets, envia-les a l'adreça joancolom47@gmail.com.

— Si vols anar al primer relat de la sèrie amb enllaços als SHS, per assabentar-te de les regles del joc o del procediment de resolució aconsellat, fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb la Plantilla Hexagonal (full pautat per a 6 SHS), fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb els SHS 145 al 150 (enunciats i solucions), fes clic aquí.