Conill

Sóc un conill i em dic Conill. Faltats d'imaginació, els meus pares ens van posar el mateix nom a mi i als meus germans, i la única manera de diferenciar-nos, era per la pronunciació del nom. És impossible expressar en paraules escrites les variacions lleugeres de veu que fèiem per saber a qui cridàvem, i tindreu la sort d'estalviar-vos-ho.
Vivíem a teletubbilàndia, la fàbrica més gran del món dedicada a la producció de conills. Ens deixaven córrer per un prat verd immens, ple de molins de vent, la font energètica de la zona, i dutxes per les orgies aquàtiques que muntaven els amos de la única casa del territori. Els conills érem utilitzats, en un principi, per segar la gespa. Llavors, quan estàvem ben engreixats de tanta herba, ens mataven i ens venien per uns preus elevadíssims, però haig d'admetre que les nostres potes eren suculents, és clar que ni ens les deixaven tastar ni vèiem un duro.
Però érem tants, a teletubbilàndia, que un que degollaven de tant en tant, no es notava massa al total de la població. Ara sí, el dia que se n'havia de matar algun, es sentia de banda a banda de prat. Era fins i tot sinistre. Totes les dutxes s'alçaven de sota terra, pronunciant el nom del Conill suaument. El Conill, s'aturava de menjar i es dirigia fins a la tarima que els nostres amos tenien preparada per l'ocasió. Allà dalt, començava la tortura. Primer, el posaven dins un barret inmens, que el cobria en la seva totalitat, i allà el deixaven un dia sencer. L'endemà, el treien de sota, mig atordit per la falta d'oxigen, i l'obligaven a arrossegar un bolso ple de pedres, mentre el perseguien fent rodolar una pilota gegant. Finalment, l'estiraven a terra, i fent-li passar un patinet per sobre el coll, el decapitaven. Llavors, després de fer-nos presenciar tot l'espectacle, ens deixaven anar a pasturar de nou. Mai vaig saber el perquè de tot allò, no sé si volien inculcar-nos por, o si era sols una pràctica per satisfer les seves ments perverses.
Vaig malgastar la meva joventut víctima d'aquesta trista vida, pendent només del fatídic dia que la pronunciació del meu nom coincidiria amb la de la veu de la dutxa, menjant i veient els nostres amos corrent pel prat, jugant amb aquells estris assessins, comunicant-se entre ells fent ús d'una fonètica estranya, com de nen que no ha après a parlar bé.
I vaig decidir escapar-me. Tot el recinte era vallat per una xarxa metàl·lica, electrificada, com vaig comprovar en diverses ocasions, i estava viligada constantment per la mirada tètrica de les dutxes. Era evident que d'allà no n'escapava ningú. Però amb una mica d'esforç, vaig aconseguir fugir-ne. No puc donar-ne més detalls, perquè si voleu que us sigui sincer, l'autora no té la més mínima idea de com fer-me escapar, és més, tampoc se la veu amb gaires ganes de pensar-hi, està al tren rodejada de nens que van de colònies a Caldes de Malavella i fan molt de soroll, així doncs, deixem-la fer i fem com que ja sóc fora de teletubbilàndia, d'acord? Doncs bé, un cop fora, vaig començar a voltar per l'aeroport, per l'hotel, per la ciutat, i el més dificil, per l'hospital, com un joc d'en "beibelserditovaliente" per la gameboy que té l'autora, que no entenc perquè de sobte s'està ficant tant pel mig de la meva trista història.
Perquè els conills no teniu cap mena de criteri.
Val, vostè perdoni eh, senyora criteri, que que... va, puc seguir? Finalment, vaig decidir que la vida a ciutat era massa excitant com per només fruir-la jo, i vaig pensar diferents plans per rescatar els meus companys de segar gespa. Com en aquells moments era un conill ric i famós -uns assumptes que vaig tenir amb traficants de pomes, que ara tampoc trobo adequat comentar-, vaig poder encarregar al país de teletubbilàndia una remesa immensa de conills, però això sí, especificant clarament que els volia vius. I així els vaig salvar, i vam posar-nos a viure a la meva mansió en forma de pastanaga. Escolta, tu, autora, no podies fer una cosa més original que relacionar conills i pastanagues? a més, a tu sé que t'agrada molt el pernil salat, però viuries en una casa en forma de pota de porc? i ufs, què vol dir, que ja està la història?
Sí, m'he cansat de tu, no sé què més fer-te fer, sincerament.
Ah, vaja.. doncs així,.. res.. em trucaràs, si mai necessites un conill com a protagonista d'un altre relat? o nono, no cal ni que sigui protagonista, un paper secundari, com a mascota.. qualsevol cosa. És que saps, encara estic pagant la hipoteca de la mansió i..
No ho sé, ja ho veurem, però la veritat és que preferiria que no et fessis gaires il·lusions..
Ah no? bé doncs.. hmm.. que vagi molt bé, i gràcies per.. per aquest breu paper, que he fet tan bé com he pogut, de debó.
Que vagi bé.