Confusió d'una impossibilitat possible

Despert. Encara amb els ulls tancats. No em volia aixecar, els diumenges no es volen acabar mai i sempre es té la falsa sensació que com més tard es comença, més tard s’acaba. Per tant, gaudia dels últims minuts al llit. Ja no tenia son, no hi feia res al llit i quan vaig decidir aixecar-me, sense cap pressa, vaig obrir els ulls. No veia res. Aquella hora, normalment la llum es filtrava per la persiana i m’oferia l’habitació de sempre a ratlletes molt petites d’un color groguenc. Però aquell diumenge no aconseguia veure res, cap llum que es filtrés per la finestra deixava entreveure el meu lloc de cada dia. Amb una certa pressió dins del pit, que no es deixava veure gaire i que tot just començava, vaig pensar que podia ser un dia ennuvolat, o que el meu rellotge biològic hagués funcionat malament i encara fos de nit. Buscant a les palpentes l’interruptor de la llum de la tauleta de nit, el vaig encendre. Negre, continuava sense veure res. Em va aparèixer una idea al cap, una idea que resolia aquella mitja pressió que no acabava de sortir. Però no podia ser, i encara que aquesta anés fent “” al meu cap cada vegada més freqüents, la volia descartar tota l’estona, no podia ser. Llavors vaig pensar que la bombeta podia estar fosa. Al cap d’una estona buscant, trobava la corretja de la persiana i pensant que avui faria un mal dia començava a obrir-la, en veure que tampoc veia res, desesperadament vaig tirar-la cap avall d’un sol cop. Res.
Em va faltar temps per pensar que ja estava plorant, aquella idea s’havia apoderat de la meva ment. Plorant, vaig cridar a la mare, al pare, fins i tot a la meva germana i va passar una eternitat abans de sentir les passes de la mare venint cap a la meva habitació.
- Què et passa Sergi? – em va preguntar la mare amb aquell to que ella això ja ho ha viscut i que per tant em pot ajudar. Tot i que encara no podia veure res, me la vaig imaginar amb el camisó amb aquell posat de encara que sigui un problema d’adolescent, l’he d’ajudar, per ell, és important. Abans que la mare entrés, havia tornat a tancar els ulls, tenia una petita esperança. Vaig sentir i notar com es seia al meu costat, com feia sempre quan estava trist. Vaig començar a plorar, molt, tenia molta por. No podia parlar, no em sortien les paraules. La mare em tranquil•litzava, m’abraçava fort, s’esperava a que jo pogués explicar-li, mai em forçava. Li vaig dir, simplement, que no podia veure res. No ho entenia, i jo no sabia com explicar-li. Vaig inspirar molt profundament, com mai ho havia fet, vaig agafar una onada de seguretat, de força. Vaig aixecar el cap i quan sabia que m’estava mirant, vaig obrir les parpelles descobrint-li el que em passava.
- Aaaaaaaah! – un crit fort i estrident va entrar a les meves orelles, va penetrar al meu cor. La mare estava tenint un atac d’angoixa, no podia respirar, estava plorant molt. Jo ja no. No podia tocar-li la cara, no la trobava i jo, jo, jo continuava sense veure res.