Confinament

Des de la finestra veig el parc. Un gran jardí amb parterres i caminets per on abans passejaven els vianants, ara absents. Al centre hi ha una petita plaça arbrada amb un estany ple de peixos vermells.
Malgrat el nostre confinament el parc està ple de vida. L’esclat de la primavera l’ha pintat com cada any de tots colors.
Les margarides blanques i grogues, i les violes de color blau lilós, encatifen els parterres envoltats de tanques de boix d’un verd net i intens. Al costat dels caminets, els plàtans comencen a sortir de la seva letargia i petites fulles palmades i verdes puntegen les branques adormides. A l’entrada del parc, els xiprers, rectes i majestuosos, enlairen les seves capçades de fulles primes i fosques, cap al cel.
Des de la distància, endevino també la mimosa que hi ha al costat de la font amb les seves flors rodones i de color groc brillant. I el vell cedre de l’Himàlaia amb la seva escorça de color gris plena d’escletxes dels anys passats.
M’apropo més a la finestra tancada amb clau per poder sentir el cants dels ocells, però el doble vidre m’aïlla. Cada vegada se’m fa més feixuc respirar i el dolor al pit és més intens.
M’assec i aleshores, veig un pit-roig que salta tot cercant menjar. És de color marronós per sobre i blanquinós per sota, amb una gran taca ataronjada a la cara i al pit. Entre els arbusts veig una cuereta blanca que camina amb rapidesa movent el cap i la cua negra amb elegància. També hi ha una garsa de plomatge blanc i negre que vola en estols enfilant-se dalt d’un roure on hi té el seu niu.
Ai si jo pogués visitar el meu niu! Els meus fills m’estan esperant mentre el meu cos lluita contra un virus que m’ha emmetzinat els pulmons.
D’improvís, una infermera entra a l’habitació cridant:
- Ja s’ha trobat una vacuna!
M’abraça i, tot i que sé que per mi ja és massa tard, jo estic contenta. Sóc feliç perquè sé que després de tants mesos de confinament els meus fills podran deixar el niu i tornar a volar sobre aquest món de coloraines.