Confessions: soc la inconstància personificada

tal qual, pensaments pul.lits, intactes: pensant mentres escric....Almenys això m'han dit tots els paràgrafs del relat

Estic d'acord amb la teva visió de la societat i si és cert que tenim tendència a callar les coses i dir que tot ens va bé, anar fent, ...etc.

I ets el millor escriptor de relats absurds del món mundial i l'univers universal per que utilitzes l'absurd com a filtre per a una realitat que s'auto-fagocita de forma magistral

Salutacions Cordials

Centaure

ets el millor escriptor de relats absurds del mon mundial i l'univers universal per que utilitzes l'absurd com a filtre per una realitat que s'auto-fagocita de forma magistral

.
.
.

Ara seriosament.
Una gran reflexió. Si, jo també sóc inconstant perquè escric. I, com molt bé dius, aquesta gran màquina de la qual som els engranatges encara funciona perquè ens conformem només en escriure, sortir de marxa o el que cadascú trobi reconfortant, allò que ens ajuda a desconnectar de la realitat, que cada cop trobo més irreal, perquè cada cop és menys meva.

I som hipòcrites. Quan més necessitem confessar, trobar algú de confiança, seguim diem que estem bé, que no ens passa res. És una pregunta (Que et passa) similar a "com va tot?" o "com estàs?" que ja té una resposta única, i que és delicte respondre qualsevol altra cosa.

Visca el pessimisme, però és que el pessimisme és el que més s'acosta a la veritat (si és que existeix).

No t'aturis

L'escriptor mediocre

el fil em costa de seguir perquè està diluït, però ja saps que m'agrada el teu estil de "vòmit"; no és que hagi vist mai a ningú com prepara un relat i pugui comparar com realment dessitjaria la forma de "crear"... i per tan parlo una mica per parlar; però alhora que un a vegades no tria el que escriu, crec que massa vegades un tampoc escull el que llegeix. A mi m'agraden molts temes dels que voldria -friso- escriure.. però em veig tan límitat en questió de coneixements "bàsics" que trobo desencís en tot l'escrit... no sé si anaves per aquí, però al començament m'ha semblat això i m'hi he vist jo mateix.. merci.

M'agrada perquè -crec- exposes reflexions que crec que tothom hauria de fer-se o alguna vegada s'ha fet. M'agrada el relat "útil" com m'agrada el que et fa somniar de tan en tan i en dosis lleugeres; tu aconsegueixes totes dues coses; doncs tens un estil de prosa que m'encanta i d'elecció de paraules que a un se li fa impossible "com a mínim" aturar-se de llegir sense saber amb quina reflexió o "sortida" ens vindràs. I de moment, sempre val la pena, ja ho saps.
t'envio més per mail.

...precisament perquè som inconstants, perquè no ens caracteritzem per anar sobrats de personalitat, i perquè finalment ens necessitem els uns als altres.

I quan creiem que la necessitat de crear a través de lletres sobre paper, pinzellades sobre llenç o notes sobre pentagrama ens atorga un plus més al nostre ésser individual, acabem per estar convençuts que no solament som la inconstància personificada sinó també la mediocritat en majúscules.

I per a mi, que així sigui pels segles dels segles.

Relat tipus vòmit, d'aquells de tipus escriptura automàtica (o com a mínim així ho sembla) i que, efectivament, suposo que per aquest motiu, té unes quantes faltes d'ortografia. Amb tot, una bona reflexió, necessària, imprescindible de fer de tant en tant per tal de deixar de ser ni que sigui per un instant un dels totxos que constitueixen aquest mur sòlid i indestructible que som nosaltres en societat.

Salut,

Roger

Suposo que es deu tractar d'anar passant, fent de secundari la majoria dels dies fins que un dia el director/a et digui "ara és el moment nano, tens l'escenari per tu sol i els ulls de l'univers t'estan observant tots a tu". En aquest moment caldrà haver après tots els recursos i tots els diàlegs, monòlegs i haver portat tants vestuaris com hagi sigut possible, tants maquillatges, tantes...llàgrimes...Hauràs d'estar preparat per a que en el teu moment tot l'univers aixequi el cul de la cadira per aplaudir-te, xiular-te i demanar un fill teu. Llavors ja tindràs l'univers a la butxaca i se't recordarà per sempre. I ja te'n pots anar a l'altre barri amb un somriure d'orella a orella sabent que aquí ja no t'hi has deixat res per fer, tastar, sentir, saborejar i compartir, com només molt pocs poden fer.