Confessions en un divan

Un relat de: aldix

-Bon dia, passi... Assegui's, o si ho prefereix, tombi's al divan...

-Gràcies, sí... em sembla que provaré això del divan, que ho trobo més autèntic...

-Doncs...vostè dirà.

-No sé ni per on començar... Simplement, sóc un home desgraciat i ho era... Bé, vull dir que pensava que ho era, però ara m'adono que en realitat era molt feliç, o no, no ho sé... Ja li dic, de bones a primeres, que no busqui traumes infantils ni coses d'aquestes que solen dir vostès, els d'aquest ram, d'acord? En realitat tot va començar fa dos anys, ni abans ni després... Si jo era un home normal, bé, allò que s'entén per un home normal, clar. Treballava en un diari, feia les meves cròniques de societat, sempre amunt i avall, però content amb la feina i sobretot amb la meva vida personal. Cap problema, tot rutllava. Amb la meva dona, una relació fantàstica. Tots dos estàvem molt ocupats. Ja portàvem 8 anys junts, des que jo en tenia 28, des que ens vam conèixer al diari. Ella va entrar nova i jo de seguida m'hi vaig fixar. "Triomfarà, aquesta joveneta", em vaig dir a mi mateix. Perquè ella només tenia 23 anys. I res, al cap de poc vam començar a sortir. Era una meravella de persona. El cas és que tampoc teníem molt de temps, perquè els periodistes ja se sap... Però un bon dia tot va canviar, i miri'm bé, ara, no sóc ningú, ja! Ho veu? Només ha de mirar quina fila que faig! I em pensava que seria més feliç, que necessitava un canvi, però no, no era això. No entenc com he arribat aquí! Canvis, canviar... tothom vol fer canvis! Però els canvis no són bons, oi que no?

-...

-Sí, què m'ha de dir, vostè. Doncs això, que un bon dia em vaig adonar que alguna cosa passava. Ella era la mateixa, però jo no. Jo ja no veia res igual, tot se'm feia monòton, fins que vaig iniciar una altra relació. I és clar, al principi no, però després, passava més temps amb l'altre que amb ella, la meva dona encara! No estava bé! Alguna decisió havia de prendre! No podia enganyar-la més! Ho entén, oi? Tenia remordiments, tenia mal de panxa tot el dia, i fins i tot em vaig aprimar. Jo no sóc mala persona! No em veia capaç de portar una doble vida, sap? Però vaig ser tan burro, tan burro!!! Li vaig confessar tot. Perquè ara, en realitat, penso que ho vaig ser, de burro. Ja m'hauria passat, no? I és clar, un dia vaig agafar forces i el vaig fer servir a ell per confessar-me. Mentre s'estava maquillant, pobreta, li vaig enviar un missatge sms: "Krinyu soc homsxual i tstic fnt l slt am 1altre". Tu ets un cabró, em va dir. Després em va preguntar si el coneixia. Li vaig dir que no, i res més. I mare meva si el coneixia! M'havia vist amb ell pràcticament sempre! Va agafar la maleta i va fugir. Va plegar del diari. Va anar a la tele. I sí que ha triomfat, ja ho deia jo. Ara surt a la tele. S'ha tornat a casar, amb un actor famós. Ui, ja ho deia jo que triomfaria, i ara jo sóc un desgraciat. Perquè no la tinc a ella ni tampoc a ell... Desgraciat, més que desgraciat...

-...

-Bé, segueixo. Això, que va fugir i jo, a partir d'aquell dia, vaig continuar amb la meva nova relació. Al principi, era fantàstic, ja no m'havia d'amagar. Ufff, fins i tot vaig recuperar un parell de quilets, que ja em convenia. Ho fèiem tot junts, no ens separàvem ni un moment, ni de nit ni de dia. Sempre estava amb mi, no m'abandonava mai. Jugàvem, xerràvem, xatejàvem, rèiem... quin riure tant meravellós, era com un "je je"... Escoltàvem música, fèiem fotografies, vídeos... De tot! I jo em pensava que allò nostre duraria per sempre. Ha! Em va fer un desgraciat en qüestió de segons... Jo el vaig tractar tant bé, però tant! I ell... ell, Déu meu! Un dia volia fer-li l'amor i ell... ell em va abandonar amb dues paraule!. Ni tant sols un "ho sento, tinc migranya". Res, es va limitar a dir: "bateria baixa", es va quedar la pantalla negra, va dir les seves últimes paraules: "pip, pip, pip" i tot i que vaig intentar reanimar-lo de totes maneres, endollant-lo ràpidament, mai més va donar senyals de vida. Em va abandonar eternament... Ho entén vostè això? Jo encara no... Com em va poder fer una cosa així?

-...

-És clar que l'hagués pogut substituir. És clar que n'hauria trobat un altre, però res hauria sigut igual. Era tant entranyable... aquella suavitat, aquella forma tant ben definida, aquell so tant dolç... però em va abandonar i ara no tinc res, i sóc un desgraciat... Vostè què en pensa, doctor?

-Tenia telèfon a la seva habitació, de petit?

-No me'n van deixar tenir mai.

-Definitivament, el que té vostè és un trauma infantil.

Comentaris

  • Un bon relat d'humor[Ofensiu]
    Ligeia | 02-07-2006 | Valoració: 9

    Aquest relat teu es realment bo. Té humor, girs inesperats i aquest to lleurerament irònic... M'has tingut enganyada tota l'estona i al final... oh! molt bo, de veritat.
    Mentre llegia m'ha vingut a la memòria el Gran Quim Monzó, el teu estil m'ha recordat al seu.

  • Aquesta...[Ofensiu]
    AVERROIS | 04-02-2006 | Valoració: 9

    ...historia està molt ben trobada, m'has tingut enganyat tota l'estona. Molt bé i una abraçada.

Valoració mitja: 8.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de aldix

aldix

24 Relats

36 Comentaris

21898 Lectures

Valoració de l'autor: 9.52

Biografia:
1981, piano, televisió, desembre, París, lectura, margarides, música, amistat, mar i muntanya, 30, exigent, diaris, natura, Girona, negre, comunicació, gira-sols, viatges, Garrotxa, cafès, somnis... No som més que la suma de les petites coses que anem posant indefectiblement a la motxilla de la vida.