Confessions d'una iogui-clown

Estimat Cosmosdiari,

Avui el nostre professor de ioga, en Joorbish, no anava amb mitjons comme d'habitude, nooo: duia sabates d'anar a buscar musclos de roca. Davant la sorpresa general de l'alumnat ha explicat que era degut a unes durícies que se li havien fet perquè s'havia comprat unes sabatilles d'estar per casa fetes a la Xina més baratilla i que se li havien fet fongs orientals només curables amb calçat de recollida de marisc. El seu aspecte, amb xandall i allò als peus, era o ridícul o superidícul, depenia de qui ho mirés. I calia observar-ho sense jutjar, cosa que en el fons pocs saben fer, per més que es vagi d'alternatius, siguem sincers.

Ha afegit que quan va fer cinquanta-deu anys, recentment, la seva companya de vida (i porten unes quantes vides) li va regalar una mena de cibercriatservent, un robot molt humanitzat (que pot tirar pets i tot) per tal que li donés un cop de mà a les classes de ioga. El va accionar i, efectivament, l'humanoide li va donar un cop de mà que el va deixar mig k.o.

-Però, aquesta compra no és exagerada, dona? Has estirat més el braç que la màniga!

-No, Joorbish, no. Sempre ets tu que, mentre caminem, allà on jo vagi, tu em tens el braç a l'espatlla i si avanço tu dále, tens un braç extensible. Ets tu qui allarga més el braç que la màniga!

-Mira que ets llesta! Sí, ho confesso. Tinc braços-xiclet, però només en l'ocasió en què faig la mitja abraçada de paseíllo conjugal.

-Quan fa calor gairebé m'encetes el clatell, pesat!

-Hahaha.

-Sí, riu, riu.

I rient, rient, el 'nouvingut', que va intentar riure i allò semblava un so de castanyoles ronques, es va quedar. Caldria posar-li un nom. En Joorbish s'hi va estar molt. Va haver de meditar hores i hores, llargues -extensibles- hores.

-Com l'has batejat?

-Un nom original: com que em farà d'ajudant braç-dret l'anomeno Braç-Dret.

-Ooooh, quin enginy!

Un cop al centre el robòtic ser, en acabada cada postura explicada, s'acostava a en Joorbish (qui prèviament l'havia presentat amb èmfasi i caient-li la bava d'orgull) i li apropava un musclo fet a la marinera per tal que l'home el mengés i xarrupés el suquet. Tothom admirava la gesta.

A vegades, en ser nou en l'ofici, s'equivocava i no deixava acabar d'explicar la postura energètica al seu amo. Li entaforava el musclo i en Joorbish, si perdia un xic la paciència, el feia anar de cara a la paret a fer la mitja lluna en equilibri. En Braç-Dret no ho comprenia (no volia comprendre-ho)i substituïa l'ordre posant-se a col·locar uns quants musclos fent un castellet conscient i patriota.


Abans de la relaxació de final de classe, el servent ha disposat les closques dels bivalves al terra per tal que en Joorbish hi saltés frenèticament al damunt en plan místico-imita-trepitja-raïm.

Ha estat apoteòsic, piramidal, brutal.

Mentre feia respirar la gent amb presència conscient, el professor ens ha dit que notaríem una pluja sagrada com de caspa de Buda -gran mèrit, sent una icona calba-, un xic aspre, senzilla i vigoritzant.

I mentre estàvem amb els ulls closos ens ha escampat pel damunt el polsim del que havia triturat.

Després en Braç Dret li ha dut un gat israelita per tal que el saludés abans d'enviar-lo a Portugal a un argentí daurat de pell i de cor amable que no tenia parella i havia de sublimar amor pur amb un ser de llum. Era, tot plegat, un ritual ancestral inexplicable. El gat, esporuguit pel so dels esclops del professor, s'ha arraulit sota una tauleta on una alumna havia deixat un marc de fotos adhesiu. El gat s'hi ha enganxat una pota. Espantat, semblava que ballés claqué amb el so del picar de pota amb allò adossat, clec clec clec clec o que el gat parlés com un ànec. La gent mirava de no riure per respecte, però totes les abdominals ho demanaven.

En Braç Dret ha sentit una emoció: enamorament pel felí.

Sembla ser que s'ha escapat per retrobar-se amb l'animal.

Les classes de ioga es quedaran sense musclos però seguirem estirant els músculs. I els esclops se n'aniran i li tornaran els mitjons. S'ha curat.