Confessions d'un solitari

Sóc un solitari. La meva casa és quadrada (però potser rodona, no ho puc pas assegurar), farcida de llibres i buida de paraules coherents. En ella hi visc, em sembla, amb una dona i un gos. Tampoc n'estic ben segur, però sí que n'estic de què a casa no imperen ni l'amor ni l'amistat ni la tendresa, ni cap sentiment ridícul. Ignoro si les nits dormo sol o acompanyat. Però dec dormir sol perquè la dona mai no gosa acostar-se a mi, encara que la cridi. De vegades no hi veig ningú a la casa, tot i que pressento que hi són tots dos, i els busco i no els trobo: suposo que perquè se m'amaguen, tant la dona com el gos. Això, si és que realment no visc tot sol.

Tot llegint-los, he introduït algunes correccions a més de mil llibres que reposen als prestatges. En les novel.les he eliminat tots els paràgrafs que no parlen exclusivament del protagonista o protagonistes: és a dir, he tret tota la palla. En els llibres d'història, he estripat pàgines senceres, totes les que parlaven de conquestes i de colonitzacions, perquè coneixent-ne una és coneixen totes; i tots els capítols que parlaven de les llibertats del homes i dels pobles, perquè no m'agraden les fal.làcies. Amb els escrits filosòfics he estat més benevolent perquè volent explicar els principis primers i les causes i els perquès de l'univers, i el seu destí, coses inabastables a la ment humana, desenvolupen tesis tan incomprensibles com aquelles que volen endevinar, amb paraules i frases tan fosques com les mateixes tesis. I així tot queda rodó. Pel que fa als llibres científics, em sobren; la meva analisi personal és l'únic que vull tenir en compte i que es mereix tenir en compte. Jo, i les seves causes: aquest és el món que m'apassiona.
La topografia i la geografia que exclusivament m'interessen son les que corresponen a la meva casa. Per això m'he construït un plànol, molt detingudament, amb tot detall, a mida natural i que, per consegüent, abasta exactament la mateixa extensió que la pròpia casa, amb la qual cosa ara disposo de dues cases exactament iguals. La primera m'és necessària per viure-hi, i la segona per saber com és la primera.
Sóc propietari d'algunes meravelles artístques. Una d'elles, especialment, és extraordinària: em refereixo al quadre més bonic, més bo, que mai s'hagi pintat. Una figura el domina. Quan comparo la meva cara, davant del mirall, amb la cara de la figura del quadre, comprovo amb satisfacció que la figura sóc jo. El quadre té, per tant, doble vàlua: la seva vàlua intrínseca, la de l'obra d'art, i la que li atorga el fet que el personatge sigui jo mateix.
Temo els lladres. Això em va obligar a fer construir una tercera casa exactament igual a la meva, en la qual vaig instal.lar-hi una còpia perfecta de l'obra d'art, I per donar similitud al fet i aconseguir que el lladre no reconegués quina de les dues era la veritable, vaig contractar un home extraordinàriament semblant a mi: es porta com jo, pensa gairebé com jo, però com que cobra per a representar el seu paper, atén les meves ordres i inquietuts.
Aleshores em sobrevingué la crisi. El nombre tres em produí aversió. No podia soportar tenir tres cases iguals. Vaig comprar, doncs, una quarta casa igual. Vaig raonar-ho així: si la primera casa necessitava un pla geomètric, que fou la segona casa, era lògic que la tercera casa, pel mateix motiu, precisés també del seu pla geomètric. Consultat el meu doble, convingué amb mi que, efectivament, necessitava la quarta casa per a verificar les dades geomètriques de la tercera casa.
Confesso que tenir quatre cases no em produí cap mena d'envaniment. Jo sóc senzill; no pas vanitós.
La meva vida es va complicant. Per exemple: de vegades m'adono amb sorpresa que em falten objectes personals, i que de vegades em sobren objectes, que no són meus, i que mai no havia vist. Aixó, a la primera casa. Per comprovar si vaig errat o no, entro a la segona casa. I resulta que he encertat en unes coses però en d'altres no. Tan sols es pot aclarir l'embolic , està clar, si entro a la tercera casa i ho comprovo. Però el meu doble em foragita de la tercera casa perquè diu que és seva. I, naturalment, haig de passar a la quarta. Els nervis m'atordeixen i fan que no descansi en pau fins que retorno a la primera casa. Però, quina és la primera?
Avui he sortit tres vegades de casa. En tornar la tercera vegada, he topat amb el meu doble: diu que està preocupat i confós, que necessita tenir el quadre original i no la còpia. Després pregunta: quina és la tercera casa?
En despertar-me m'he esguardat al mirall i m'hi he vist amb alguns trets inadequats. Hi ha quelcom a la meva memòria que recordo de més i quelcom que recordo de menys: seré jo en definitiva?
Per sortir de dubtes he conversat amb el meu doble: sosté que ell és jo. Potser sí. Però sigui jo qui sigui, ell o jo, la cosa no pot seguir. Va ser un error portar el meu doble en aquesta història. Per tant, la solució és que desapareixi el doble. Però qui dels dos és el doble?
-Vós què en penseu?
-Insisteixo que sóc jo qui ha de dur la part principal en aquest relat.
-Sóc jo qui va començar a escriure'l, i no vós.
-Vós, en realitat, sou dels que creieu que el personatge d'un relat, o d'una novel.la, és un ésser intel.lectualment inferior al seu creador.
-Jo dic que a vós us he pensat jo, i res més.
-Jo repeteixo que l'existència no està lligada a un possible creador.
-Jo tinc prioritat, si no voleu altres raons, pel fet que us mantinc econòmicament.
-Amic meu, si jo no existís, vós no hauríeu portat a terme res, perquè vós no seríeu vós mateix. Ni tendria sentit cap de les vostres inacabables estúpides manies.
-Mania ja és conservar la vida tot i sabent que es troba implicada en el procés etern de felicitat, desdeny, misèria i mort.
-Vós esteu ben boig.
-No entenc perquè dieu aquesta ximpleria.
-Nosaltres, els escriptors, necessitem la bogeria aliena. Vivim dels éssers anormals, dels bojos.
-L'escriptor sóc jo! No vull, doncs, seguir la conversa!

Ambdós escriviren, durant una setmana, un conte. Fou el repte. Però ambdós contaren el mateix. Ambdós es reuniren i comprovaren, atònits, que, superposats els folis, les paraules coïncidien.
-L'exercici de la nostra vida és similar.
-Més que similar: idèntica.
-Digueu: no hauríem de posar un punt final a aquesta història pèssima i ridícula?
-Proposo parlar amb un escriptor de debò: en Jordi Ermengol.

Jordi Ermengol els rebé amb tota bonhomia a casa seva. Escoltà atentament. Medità. Demanà excuses, i se n'anà un mment a consultar un llibre. Tornà i s'assegué de nou.
-Senyors. No se m'ocorre cap solució que s'acordi amb la seva petició de clemència per a tots dos. He consultat una novel.la important que podia donar-me una mica de llum, però el seu final és mortuori, com crec que ha de ser el final de la seva història. Què els sembla, doncs: els faig morir a tots dos?
-No! -contestaren tots dos alhora.
-Senyor Ermengol: vostè té una gran semblança física amb nosaltres.
Jordi Ermengol s'aixecà d'una revolada i es contemplà al mirall.

Poc després declarava:
-Reclamaven el meu lloc al meu escriptori, la meva anomenada, el meu talent, la meva amant, tot. He disparat dues vegades. Tots dos han caigut igual. I a tots dos he enterrat igual.