Confessió

que llegeixo algun dels teus relats, Mon Pons, omplo de gaudi el simple fet de llegir, de debò.
Aquesta confessió que regalima enyor i amor destil·la tot el savoir faire de la bona escriptura amb una clara influència d'un simbolisme romàntic

...torno a descriure amb la llum (...) La meva vida és com un naufragi en la solitud dels capvespres.

Ja dic: Tot un plaer.

Petons.

Lavínia

Hola Mon!

Després de tant de temps sense llegir massa per RC, entrar a la teva bibliografia i triar a l'atzar un títol qualsevol sembla una opció prou vàlida per a dissimular i fer-me l'entès sobre la qualitat dels teus relats, però he de reconèixer que l'atzar hi ha jugat relativament. Quan hom veu per títol la paraula "Confessió", la curiositat del tafaner es desperta! I la meva en particular.

L'argument, de fet, no té una gran sofisticació; la confessió seria la d'estar enamorada de. Però el redactat, polit, pulcre, detallista i elegant (literari, en resum) és la virtut dels relats que t'he llegit, i aquest no n'és una excepció.

Des d'una visió molt introspectiva, descrius una sèrie de sensacions, imatges, impressions i reaccions en un procés que sembla dedicat a l'autoconeixença del teu propi interior ("Intento interpretar la meva deplorable angoixa [...]").

L'última frase emmarca un romanticisme de postal, ideal per a cloure un relat en el qual parles d'una confessió que resulta ser (i no ho dius fins al penúltim paràgraf) la d'estar enamorada.

Una abraçada i mercès per la qualitat dels teus relats!

Vicenç

Corroboro no només l'admiració que segueixo sentint per tu i la teva obra, en una amalgama sense escletxes, sinó també els comentaris que em precedeixen. Afegiria, però, que com a artista que ets i viatjera en el temps, les dimensions d'espai i temps no són mai per a tu barreres. Són, més aviat, arestes que toques i en les que escrius les més viscerals sensacions, confessant el sentiment que t'hi du.

Jo també et recordo, i amb molt d'afecte, però també tinc alguns projectes engegats que em deixen poc temps per seguir en contacte.
Et confesso, però, un projecte força proper, del qual et parlaré amb més calma de seguida que pugui: al gener segurament me'n vaig a Nicaragua a participar en un programa de voluntariat en zones rurals. Segur que et durà records.

Una abraçadassa inmensa!

m

El gest d'estendre sobre un jaç o sobre una superfície roba o teles. Rebregades, ondulades com les onades i que hi hagi peces surant amb un significat personal i íntim és una forma de confessió veritablement elegant i artística.
Ja saps que els elements naturals, biològics i orgànics em fascinen, i les teves descripcions les trobo molt elaborades i precises. Sempre amb un rerafons de realisme sensual subtil.

Car les dimensions temps i espai sempre són en tu importants construeixes un vertiginós relat d'abismes, sons, angoixes i esperances.
Tota una confessió que burxa i venç les ombres de la incertesa.

Enhorabona. Molt ben estructurat. Extret de la pregonesa. Sense concessions a la galeria basteixes tota una exposició de sentiments.

Una abraçada!

*
Llagostera, Catalunya

... de tardor, vida arrevatada, murmuris d'aigua en la memòria, soletad d'una gota de pluja a la mar... Tot junt, amb intensitat i força, a la teua "confessió"... (Ui!, massa trascendental em pose).
Amor i humor, xicota! I salut i rebolica!

Aquest olor d'aigua salada, de somnis i d'ombres que semblen precipitar-se cada dia a l'abisme, quan es confon el mar amb el cel, quan la blavor és només una massa única que sembla engolir la immensa solitud que tothom dur molt al fons del cor.
L'endemà eix per tornar a morir, aquest és el cicle eteri i perpetu. El que ens fa renéixer l'amor i l'angoixa de tenir i perdre...

Precioses imatges, plenes de melangia, essència d'olors i tacte de vida...

Molts petons!