Confessió d'un innocent.

Avui de sobte s'ha desentelat el vidre del mostrador del meu sentir.
D'imprevist s'ha obert un camí en el meu permanent laberint de maldecaps.
Per casualitat he trobat la clau mestra de tots els panys que obrin la caixa fort on s'hi guarda gelós el meu enteniment.
Llançat vaig de camí, pujant per les escales mecàniques que em porten cap a la planta de la serenor.
Només em queda lliurar-me de l'indesitjat equipatge de remordiments,
Llançar i deixar-los volar com un caòtic ball de munts de papers.

I allà vaig, tot llançat com si fos la darrera recta d'una cursa de llebrers perseguint un degradat instint.
I balbucejo en veu aspre una alleujada confessió.

He besat alens amb llavis de fred cristall,
que lluny d'entelar-se per la passió es glaçaven de rebuig,
He acariciat amb guants de tendresa dolces corbes de seducció,
tot amagant que les carícies no em despentinaven la serenor de la pell.

He ballat aferrat a càlides flames de vestits de color vermell
regalant ritmes d'estricte desfilada militar.
He recitat poemes plens de paraules buides
que es lliuraven exhaustes de la condemna de la meva boca presonera.
He vist avergonyir la Lluna, nit rera nit,
compartint petjades a l'arena amb una mà de préstec.

He rellegit guions d'un actor de repart
dictats per la fredor d'efímers objectius en converses a mitja nit.
He assajat escultures de postures i fotografies de somriures davant d'un avergonyit mirall de realitat.
He refet l'arrugada nit del llençol d'un llit on es dibuixaven els cossos d'uns cadàvers d'amor extingit.

He disfressat el meu ésser amb la vestimenta d'un heroi imaginari tot cobrint-me de màscares de restaurada ficció.
He perseguit somnis aliens escalant castells de cartes per retallar centímetres d'un camí d'anys llum.

I ara em confés davant el més sever del jutges, la consciència, i em declaro innocentment culpable.
Innocent perquè em sento com una fulla de tardor
que es deixava endur pel corrent del riu dels gregaris.
Culpable perquè no hi presentava gaire lluita
per salvar l'individu d'un salvatge canibalisme de sentiments.

Els meus arguments i coartades estan avergonyits
quan surten a declarar a l'Estrada i es presenten
amb un filet de veu com si viatgessin des d'un profund pou de reclusió. Les proves lluny de recolzar el meu testimoni només exalten l'absència de discreció de l'embogit trajecte que vaig emprendre

I en el meu darrer al·legat davant d'un escamot de remordiments només puc resar que:

No tinc temps d'aprendre-ho tot, d'ensopegar en cada cantonada de la vida i demanar perdó.
No puc lliurar-me del lligam que m'uneix a l'ombra del passat .
Una silueta gris que paradòxicament és més gran com més lluent és el present.

Ara només puc conjurar-me perquè els nous passejos per la platja de la redescoberta illa de la innocència es vegin esquitxats per onades de sentiments vertaders.