Confessa, Nadiuska

Només tenia clara la primera frase. La deies sense pensar: “Ave Maria Puríssima”. En teoria, de l'altre costat de la reixeta et responien “sens pecat fou concebuda”, però jo mai no ho vaig sentir amb prou claredat com per confirmar-ho. Des que vaig fer la primera comunió que els dissabtes tocava agenollar-se a expiar les culpes. Normalment, era fàcil. M'he barallat amb el meu germà, he dit paraulotes, li he pres un duro a la mama, he contat mentides... Els pecats eren sempre els mateixos. També la penitència: un parell d'avemaries. Fàcil. I et quedaves neta com una patena. Però aquest dissabte la cosa es complicava. Com li ho deia? Vaig buscar les paraules més tècniques i asèptiques que vaig trobar. I precises, em semblaven. “He comès actes impurs”, vaig dir com de passada, potser ni se n'adonaria. “Com!?” La pregunta va sonar a amenaça. “Amb qui?” Uf, la llista era llarguíssima. Pràcticament tota la colla. Uns ho fèiem i d'altres miraven. “Com!!?” Aquest cop l'amenaça va poder més que l'interrogant. El capellà s'esverava per moments. Volia saber tants detalls que els hi vaig haver de donar, avergonyida. “Vam fer destape al garatge de Rosa Mari. Nosaltres cantàvem amb taronges a la sina i els xiquets aplaudien. També ens vam aixecar les faldilles al ritme del cancan”. Perdia la veu per moments. Ho diria a casa, n'estava segura. “I ja està?”. Potser no li semblava prou! “Avui resa tres avemaries i dos parenostres...I no ho torneu a fer”, es va limitar a dir, condescendent. Mai no ho vaig acabar d'entendre. No era digna que entrés a casa meva, però aquelles paraules bastaven per a sanar-me i combregar. Potser és el que feia Nadiuska. Es confessava, i llestos. Ja podia posar-se a la cua de missa.