Coneguent els pares de la Paula

Una estona prou incòmode pel confort del menjador. Uns silencis prou còmodes per la situació. Sorpresa materna per l'efectivitat del meu regal, satisfacció pròpia per l'èxit immerescut.

Tot rutlla.

No hi ha dificultat?

Inseguretat.

La naturalitat hauria de ser l'únic recurs vàlid en aquest moment, fotuda i covarda naturalitat, on ets quan et necessito?
Això va bé. Parlem del meu camp. Tot un detall per part seva. No puc refusar l'oferta, es ven fruita i jo tinc la butxaca ben plena i un cistell buit.

Ostres potser m'he passat, feia falta tanta ostentació? Ara ja saben que ets un fotut obsessionat. Tranquil, ella et somriu, no deu haver estat tant malament.
A veure. Racionalitza. Inverteix la situació. Ells també volen quedar bé amb tu. Per a ells tampoc és la situació més còmode del món.

No funciona.

I si ...

Ho provo?

Merda, ho havia de fer, ara com nassos surto d'aquí? Un somriure del tot estúpid i un moviment repetitiu ascendent i descendent del meu cap, em delaten com l'ésser més ignorant de tot el món just en això que jo mateix acabo de preguntar.

Collons!! el mirall del menjador m'explica la realitat. Aquesta realitat no m'agrada. La barba d'una setmana que tant atractiu em fa al mirall de l'ascensor, el mirall del menjador me la torna com la d'un paio que no es renta, que no es dutxa, que no s'afaita, que arriba de quinze dies perdut pel desert amb la camisa impecablement arrugada.

Para.

Miro endavant. Tots tres m'estan mirant. Sembla que esperen una ...
Sí si, segur que esperen una resposta. Segueixen mirant-me i no diuen res.
Mentre estava descobrint quin tant per cent de veritat tenia el mirall, el monòleg havia esdevingut diàleg, i jo sense adonar-me'n.

Un lent moviment dels meus llavis, el meu diafragma es contrau, sento que el cos no m'obeeix. Surt de mi un sí ...

?

Per la cara que fem tots quatre, segur que no era la resposta correcte.

Sona el meu mòbil.

Algú em pot definir què és la sort?

La pantalleta em revela l'únic nom que pot fer del tot daliniana la situació: MARE. L'agafo aquí o surto del menjador? L'art de la indecisió que he perfeccionat a base dies, mesos i anys deixant que televisió prengui les decisions difícils, em fa actuar. A la porta del menjador. Ni carn ni peix.

Acabo de perjurar unes cinc vegades una mentida: "no tinc les claus del cotxe mama!!!". El cucut del menjador em recorda que sóc dues vegades pitjor que Sant Pere. Deixem-ho amb una, ja que jo no havia estat previngut.
Per un moment va passar pel meu cap una imatge digne de nits d'insomni: ma mare venint a buscar les claus on érem.

Tothom s'aixeca. Segur que marxem cap al restaurant. Doncs no. La dissertació paterna per la dificultat de la elecció entre marbre blanc o granit pel recent canvi de la cuina, em provoca un alleujament absolutament inesperat. Em tranquil·litza saber que en aquesta conversa la resposta "sí" no causarà estupor.

Us deixo la passejada fins al restaurant i el sopar a la vostra imaginació. Només una pista : l'endemà m'era feixuc caminar de tantes cosses i trepitjades realitzades en la intimitat dels soterranis de la taula.