Conducció

Un relat de: Eric Martinez
Feia sol... molt de sol... recordo que la suor regalimava per la meva espatlla com una taràntula a punt de capturar la presa.

Les portes de l'autobús es van obrir, i el conductor va saludar-me com de costum.

Notava alguna cosa rara aquell matí... com si alguna cosa al meu voltant estigués canviant... com si la rutina fos novetat... Mirava per la finestra... la gent... els homes... les dones... els nens... tots parats... tots parats mirant a l'infinit... Mirant alguna cosa... que jo no visualitzava... Trens d'infants guiats per cordes... Parats... Descarrilats... Esperant... Esperant... Però jo no... El meu autobús continuava... El meu autobús seguia en marxa... Sense parar... Sense mirar enrere... Vaig parlar al conductor... Però no vaig rebre resposta... Vaig sortir del meu seient en direcció a la cabina... Però... No estava... No hi havia ningú... El conductor no esteve... Però l'autobús continuava... La conducció inexistent no era obstacle pel funcionament d'aquell vehicle... Vaig mirar el meu voltant... La gent continuava parada... Però ara observava un canvi en els seus cossos, un moviment que no havia vist però que era latent... em miraven... i somreien... Un rostre vell que somreia... Un rostre jove que somreia... Un madur, un infantil, un enfadat, un trist, un envejós... Tots somrient... Tots... Tots mirant-me... Però havia una cosa estranya en aquelles mirades... Mes que una cosa estranya... la falta d'alguna cosa... Els ulls... No hi havia retines, ni parpelles, ni pupil·les... Ni ulls... Només buidor... Només somriures... Els cristalls de les finestres van començar a trencar-se a mesura que avançava cap al final de l'autobús... El vehicle va accelerar a mesura que m'apropava al final del passadís... Vaig aproximar-me al mirall situat a la part de darrere... Els vidres del vehicle van explotar, just en el moment en el qual vaig veure el meu rostre reflectit a la imatge... Un rostre... Un rostre sense ulls... I amb una cicatriu que destacava un tall a la mandíbula... Un somriure de sang... Va ser en el moment en què va parar l'autobús, quan em vaig donar conte, que no m'havia mogut.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: