Condemnada

Era a casa, esperant el Carles. Asseguda al sofà, dreta al menjador, agenollada sobre la cadira de l'ordinador, repenjada al sofà altre cop. No podia parar quieta de tant calenta com anava. I mira que tampoc no era res de l'altre món. Cabell negre, una mica grenyut ara -potser massa i tot-, morè, força prim i no gaire més alt que jo. Tenia uns ullassos foscos que et travessaven sencera, això si. No m'ho hagués pensat mai jo, que acabaríem embolicant-nos. No era pas el meu tipus de manso. A mi m'agradaven els típics nens de família bé, morruts i amb carrera, que sabessin comportar-se a l'hora de presentar-los a les amigues. I el Carles era tot el contrari. Retragut, tímid, un amant de passar desapercebut per a tothom. Havia estudiat disseny gràfic i era maquetador d'un diari. Del diari on jo treballava de redactora, concretament. Vivia en un casalot okupat de Vallcarca, de parets de pedra i grans finestres, que havia estat construïda com a refugi d'estiu d'una família molt adinerada de la Barcelona del XIX, i estava envoltada per un bosquet salvatge i humit. Humit... Frisava de tal manera per tornar a sentir la seva pell càlida enganxada a la meva, que per un moment, em va preocupar haver-me tornat addicta al sexe. Si més no, al seu sexe. O al sexe amb ell, no ho sé.
Vaig treure el cap pel balcó en sentir l'espetec sorollós de la seva moto -una beta ark negra a la qual li mancaven algunes peces- avançant pel meu carrer. Vaig respirar fons, aturant-me davant del mirall de l'entrada, que em va tornar la imatge d'una noia jove, amb les galtes envermellides, els cabells llargs solcats per ones pelrojes i uns ulls expectants, del color de les fulles del roure. Les malles negres, foradades en alguns punts, se'm cenyien als malucs, esvelts i ferms, marcant una a una les corbes sinuoses d'un cos ple de vida, ni prim, ni gras. A dalt hi duia una samarreta ample, de tirants. Un toc casual però sexi, que volia -pretenia- dir "ei, quina sorpresa, no t'esperava".
A la feina, sempre s'asseia a la taula que quedava darrera la meva, donant-me l'esquena, i treballava en un silenci només trencat per alguna broma ocasional. S'aixecava tan sols per canviar la música que sonava pels altaveus, normalment punk i hardcore, ja que la majoria de redactors i editors érem joves del mundillo alternatiu. I si es dirigia a mi era prèvia petició d'ajuda per solventar alguna juguesca del meu maleït ordinador Mac, que tenia el costum de rebel·lar-se a les ordres que li dirigia a través del ratolí.
I justament el dia abans ens havíem quedat sols a la redacció. Els dijous no acostumàvem a ser gaires i els que hi érem marxàvem aviat. Però aquell dia teníem feina. El Carles anava endarrerit i jo havia d'acabar un reportatge que se'm resistia des de feia hores. Però, de fet, treballar, treballar, només vam treballar els deu primers minuts. -Passa la cançó, li vaig dir. -No t'agraden els Platero y tu?, em va respondre. Vaig negar amb el cap. - Posa una mica de punk, alguna dels Dead Kennedys. Es va aixecar sense respondre, acostant-se a l'ordinador de la música. Ara sonava Kill the Poor, un hit força conegut de la banda nord-americana. -Coneixes els Ekkaia?, va preguntar. Llavors vaig decidir que ja en tenia prou del reportatge, aquell matí. Em vaig acostar on era ell i vaig inclinar-me per veure la pantalla de l'ordinador. -No els he sentit mai. Ensenya'm com sonen, li vaig dir, potser massa a cau d'orella, ho reconec. Però era difícil no fer-ho, ja que els nostres caps eren a tocar. Mentre observava la pantalla, concentrada en el so brut i caòtic dels Ekkaia, vaig sentir el seu alè calent sobre el coll. No m'atrevia a mirar, però notava els seus ulls penetrants fixats en el meu rostre, en el meu cabell, els notava baixant pel coll, observant fixament la forma com la dessuadora grisa se'm ajustava al pit. I vaig girar-me cap a ell. No se en quin moment es van trobar els nostres llavis, ni qui va començar a assaborir l'altre com si no haguéssim provat aliment en anys, però uns segons desprès el Carles era sobre la cadira de l'ordinador i jo li mossegava el coll, asseguda damunt d'ell. Notava el seu sexe dur i contundent entre les meves cames, empresonat per uns texans vells i descolorits. No vaig trigar en alliberar-lo d'aquella reclusió. La meva mà pujava i baixava, baixava i pujava lentament, sense aturar-se. De tant en tant em duia dos dits a la boca i els mullava amb saliva, per desprès passejar-los suaument per la punta rosada i turgent del seu membre, gruixut i no gaire llarg. Ell gemegava cada cop, amb el rostre amagat entre els meus pits. Feia córrer la seva llengua salvatge i juganera pels meus mugrons, petits i lilosos, durs i punxeguts. Em mossegava el ventre amb urgència, acaronant-me l'esquena amb les mans. Passejava els seus dits llargs i prims per la meva caverna profunda i humida, que rajava un líquid dolç i transparent, que s' afanyava a llepar i assaborir amb delit. De sobte em va donar la volta damunt seu, quedant l'un d'esquenes a l'altre, i va cobrir aquell buit que s'anava obrint i obrint cada cop més, esperant-lo. La primera estocada va ser brutal, certera, i un calfred de plaer em va recórrer cada vèrtebra, cada articulació del cos. Es movia àgil, rítmicament, mentre jo movia la ma sobre el clítoris, ràpida com una papallona batent les sales. Vaig aguantar la respiració, mentre un orgasme naixia dins el meu ventre i em sacsejava fins a morir a les puntes dels dits de les mans. Sentia el batec del cor dins el meu cap, a les orelles, als llavis inflats del meu sexe. El Carles em va besar l'esquena i em va tornar a girar de cara a ell. Em va besar els llavis dolçament. Semblava tranquil. Ara em tornava a moure sobre seu, primer lentament, desprès amb una ànsia casi furiosa. Suàvem. L'expressió del seu rostre s'anava desencaixant més amb cada cavalcada, fins a deixar anar un gemec gutural, mentre pronunciava el meu nom amb la veu greu i ronca. No vaig parar fins a omplir-me d'ell mateix, càlid i espès. Va enfonsar la boca en el meu coll, amb els ulls tancats, pugnant per recuperar l'alè. I em va condemnar.