Comunicació

Un relat de: Lavínia

Aquesta figura,
ecardalenca
i mal engiponada,
no saps qui és.
Però és el paisatge
com el fanal, l'asfalt
i la porta de casa.
Et saluda,
només amb un esguard
tremendament anònim
i tu li retornes
un "què vols?!"
amb llambregada.
(d'esquitllentes… i encara!)

De què serveixen els mots?
Què val una mirada?
Tot és buit i solitari
i vostres petges
no deixen solc.

L'autobús arriba ara.

Comentaris

  • No pas per atzar arriba ara.[Ofensiu]
    Jofre | 01-11-2005 | Valoració: 10

    Glòria,
    Els comentaris de la Sílvia, el Jordi i Patxuko són molt eloqüents.

    Sempre cercant la concisió i claredat, el missatge ens arriba directe a la retina; i s'hi queda, Lavínia.

    Reflecteixes molt bé la indiferència i menyspreu que podem contemplar diàriament (estic plenament d'acord amb el que tu escrius i em comentes).

    Massa esguards esquius... (d'esquitllentes... i encara!) i aquest desdeny fa molt de mal i és completament injust.

    Ens calen les paraules (vives)! I mirades que siguin proclius a la comunicació i al diàleg.
    Ens cal la teva veu en forma de poesia.

    Dissortadament el paisatge tothom el coneix: és aspriu i cru.

    Glòria, jo visc i aprenc (desitjo, que com la majoria de nosaltres també) un munt de situacions i fets previsibles i alhora sorprenents (en el sentit que són increïbles). Sobre aquesta actitud -que ens exhortes a canviar en favor de la comunicació real i tangible-, n'he parlat clar i ben alt; tothom l'entén, però llavors apareix un instint atàvic entroncat amb temences i perjudicis.
    En efecte, tothom se'n renta les mans... la tovallola.

    Efectivament, que s'obrin les portes de l'autobús que potser allà ni mirades ni paraules deixaran rastre.
    Trist i absolutament real.

    Glòria, com sempre ho has descrit de manera esplèndida, pulcre i sensible.
    Tant de bo, tothom hi veiés d'una manera tan diàfana.

    Molts petons! Una cordial abraçada!

    PS
    M'he posat massa transcendent?
    Jo crec que no.
    L'horitzó és prometedor i no perdrem el somriure. Seguirem caminant! Canviarem el que convingui des de la més absoluta modèstia i respecte.

    : - )

    Moltes gràcies Glòria, els teus versos i comentaris són certeses que no caben dins dels temples, només en la humilitat d'allò més quotidià.
    Estima molt els que t'envolten!!

    Fotografia molt suggerent humanament parlant, de debò. M'agrada.


  • Es veu que...[Ofensiu]
    Llibre | 24-05-2005

    darrerament m'estic afeccionant a recuperar relats. Trobo el títol en algun d'aquests panells informatius de la pàgina principal, i evoco el record de la primera lectura de la narració. I, com en aquest cas, quan es tracta d'un relat que m'ha impactat o impressionat, pel motiu que sigui... torno a penjar un breu comentari.

    Doncs això: aquest poema que he retrobat a "L'editora destaca..." és un dels que més m'han agradat. El trobo concís, i alhora ric.

    Un petó,

    LLIBRE

  • Comunicació[Ofensiu]
    George Brown | 21-03-2005

    Moltes vegades anem pel món tant encaparrats que no ens fixem en el que ens envolta, en la gent que tenim el voltant. I si som persones d'horaris fixes, sempre veiem cada dia la mateixa gent a l'autobús o al tren, el mateixos coneguts anònims, fins el punt que un dia s'escapa un ‘bon dia' d'amic... que surt de dins, pensant que et coneix, i reps un ‘què vols?!'... ni t'havia vist mai, i això que cada dia feu junts el mateix trajecte...
    ... i ara la meva critica a la societat urbana... tant costa dir un 'bon dia' amb un somriure a la cara? ... em sembla que tots seriem una mica més feliços!
    M'ha agradat molt el poema.

    una abraçada,
    Jordi.

  • Atenció !!!![Ofensiu]
    Llibre | 30-01-2005

    Aquest és un "fals comentari". Fals comentari perquè:

    1.- ja te l'havia comentat
    2.- no me l'he tornat a llegir
    3.- no te'l penso tornar a comentar

    O sigui que tranquil·la: no hauràs de llegir paraules i paraules abandonades per culpa de la meva disbauxa damunt el teclat.

    Només volia respondre a les teves darreres paraules, incloses dins el teu comentari del meu relat (ostres! què malament m'explico, avui, no?)

    Bé: tu ja m'has entés (suposo i espero).

    En primer lloc celebro que els meus comentaris de la teva "Setmana" t'hagin servit d'alguna cosa. Estan fets amb tota la bona intenció del món (i meva, és clar). I espero de veritat no haver-te molestat en cap moment amb la meva mania de mostrar-me primmirada.

    En segon lloc... que és veritat! Disculpa: no t'havia felicitat per formar part dels relataires triats. O sigui que:

    FELICITATS!!!

    T'ho ben mereixes. I sóc sincera. Tens un estil propi, treballat, esculls les paraules i el vocabulari és ric.

    Sobre el tema que t'he comentat en els teus relats, quan he dit que hi havia alguns errors d'estil, ara m'adono que havia d'haver escrit errors estilístics. Que és ben diferent. Així la cosa quedaria més clara.

    De nou, moltes felicitats!

    M'hagués agradat comentar-te més relats, però darrerement vaig una mica atabalada. De fet he deixat de publicar precisament per evitar que em comentin, i així evitar "deure" comentaris. I tampoc no passo pel fòrum. Dono un cop d'ull i us llegeixo, però em prohibeixo intervenir per quedar-me amb el meu temps. De tant en tant, no és la primera vegada, m'agafen atacs egoistes d'aquest estil, i vull el meu temps per a mi.

    Res més. De nou felicitats, i endavant, Lavínia-Glòria!

    Una abraçada,

    LLIBRE

    PD.- El món és gran, però algun dia coincidirem a les mateixes coordenades temps-espai. Segur.

  • Una cosa...[Ofensiu]
    Llibre | 14-01-2005

    que vaig aprendre quan estudiava (i deu ser de les poques que conservo a la memòria), és que un relat pot tenir tantes interpretacions com lectors. Només cal justificar allò que consideres haver llegit.

    I dic això perquè, després de llegir el teu poema, m'han vingut al cap tot un seguit d'imatges evocades, és clar, per les teves paraules. I davant de totes les escenes que se m'apareixen penso... alguna d'elles correspon al missatge real del poema, a allò que la poetessa em volia mostrar amb els seus versos?

    Bé. És una pregunta que deixo a l'aire i de la qual, de fet, no n'espero resposta. Perquè una possible explicació precisaria pàgines i pàgines de consideracions sobre la creació poètica... i no m'enrotllo més!

    Quan parles de "aquesta figura..." que forma part del paisatge, imagino un rodamón, un indigent com tants i tants estem ja acostumats i acostumades a veure pel carrer. I sí, tens tota la raó: ell ens mira des del seu no-res i nosaltres ens amaguem darrere l'opulència del propi esguard.

    "Tot és buit i solitari
    i vostres petges
    no deixen solc"

    No. No queda cap indici, cap senyal del seu pas. Només un matí recordes, de sobte, que fa molts dies que no veus aquella figura. Però la seva possible i imaginada història només queda a la ment. Arraconada per a la resta de la humanitat.

    Per què? Perquè la vida continua, perquè "L'autobús arriba ara".

    Tot això, i més, és el que m'ha trasnmès el teu poema. Potser la meva percepció resta ben lluny de la teva intencionalitat. I tal com he començat el comentari, em pregunto: i què? Cal que la poetessa i la lectora s'uneixin en un missatge comú, o ja està bé que cadascú frueixi amb les sensacions que ha viscut?

    Salut!

    LLIBRE