Compulsió

Compulsió.


No havia fet tres anys i encara que ell no ho sabia es masturbava compulsivament.

S'apujava a cavallet al braç de la butaca, o al canto d'una cadira, o a on fós i premia amb força, fins que el seu cos s'electritzava.

¡No te hagas cosquillitas! El renyava, inquisitorial la mare, entre novena i novena, de sants martiritzats.

Li deia en Castellà rigorós, lleguatge que el matrimoni esmolava dia a dia amb perfeccionament obsessiu, adoctrinant als seus vuit fills, cuidant que cap màcula de "catalanada" pogués delatar el seus orígens abandonats.

Així purgaven, lluitant de ferm a Barcelona. Carregats de rancúnia i supèrbia per tal d'aconsseguir enriquir-se i demostrar als seus, quin peu poden arribar a calçar, els secundons de casa bona;( com si això fos possible) aquesta paraula "secundons" va ser extirpada del vocabulari: No més ho podien ser gent vulgar, com els "altres". "Ells". Mai "nosaltres".

El nen deslliurava així l'angoixa, recollida a la cadena de l'últim mico d'una família d'alcúrnia; més aviat, deliris de grandessa: requetès i carlins. Tan catòlica com plena de de violència maltractaments i patiment sacralitzat.


El pare renyava a la mare, la mare als fills fins a l'últim (No hi havia gat). El que més cruelment es despatxava amb el petit, era l'adorat germà gran. Fidel rèplica, ves per ón, de l'hereu del pare (també tant adorat com conseqüentment, odiat)

L'infant, encara que no ho sabia, era intel·ligent i aconseguia fugir enlairant-se pel precoç misticisme de l'orgasme. Mai cap adult en va fer esment. Es limitaven a dir, de vegades cosses com: nen senta't bé o més sovint fent com si no existís, la qual cosa ell gairabé va arribar a creure.


Res d'estrany doncs que el petit es considerés a ell mateix molt menys que rés i que sempre s'esforcés de Valent en agradar als altres. Molt més que agradar-los: Guanyar-se la seva companyia i indulgència, a poder ser amb el immens temor de poder ser abandonat a la misèria de la seva feble existència.

Va ser de gran; en un curs de cinema. Tots els alumnes es filmaven els uns als altres, per començar les seves lliçons i ell va haver de ser-hi.

En quedarien reflectides les seves pors i patiments interns, a la seva imatge?

El fatídic moment va arribar i sense cap misericòrdia ni remei, la seva imatge va irrompre sobtadament a la gran pantalla, davant dels "altres" que omplien la sala. Fins i tot ell es va veure des de fora del seu cos.

Aquell individuu, que era ell...No es veia tant espantós. Almenys portes en fora no ho semblava.

Interessant...molt interessant. Pot ser acabava de conèixer algú que veritablement, calia estimar.