Cercador

Llista categories

Compte enrere

Un relat de: Brida

*

Als absents

No entenc ni crec que pugui entendre mai per què he arribat aquí tan d'hora. Sé que els altres tampoc no ho entendran. No ho entendrà la Clàudia, ni ho entendrà el pare. I, sobretot, no ho entendrà la mare. Si em demaneu una paraula per posar nom a tot això, aquesta paraula és desconcert.

L'última cosa és una lluna immensa i rodona, lluminosa com poques vegades l'he vista, resplendent, clavada com un botó en un cel blau fosc. Encara no són les sis i ja fosqueja. Encenc els llums. La veig, a través dels vidres del cotxe, alçar-se lentament i amb tota la majestuositat del món entre les crestes de les muntanyes que es retallen en la distància. Ella, que irradia bellesa de la mateixa manera que irradia llum, les fa semblar petites, poca cosa. Infinitament inferiors i bastes i mancades d'elegància. La lluna d'aquesta nit porta gravats tots els somnis que he somiat i que deixaré inscrits allà dalt, com un llegat.

L'última cosa és una lluna immensa; la penúltima cosa és la música. Música com una torrentada, música que ho omple tot, música que es filtra als racons, música que em fa pessigolles per dins, música que té poder d'evocar, música capaç de construir miralls de felicitat amb la sola combinació de set notes. Música que crea complicitats: els meus dits i els dits de la Clàudia es troben a dos centímetres del radiocasset. Riem i els apartem per deixar pas a l'altre i tornem a riure i tornem a acostar tots dos els dits al botó del volum. I és inevitable que ens tornem a posar a riure una altra vegada. Finalment, sembla que arribem a un acord tàcit en silenci i és la Clàudia qui apuja el volum. Llavors comença a cantar, primer molt baixet, i tota la capacitat que té la música de transportar-te a mons paral·lels es combina amb la màgia que emana dels seus llavis. La nostra cançó... Bé, una de les nostres cançons... Aquest vespre toquem a Sant Pere, i la Clàudia no podria tenir una veu més evocadora i seductora. Només hi ha espai per a la música i fins i tot el soroll del meu Corsa vell i atrotinat sembla desaparèixer.

L'última cosa és una lluna immensa; la penúltima cosa és la música, i l'avantpenúltima cosa és la sobretaula d'avui diumenge, a casa de la Clàudia. Hi ha torrons de crema, de massapà, de crocant, de Xixona, d'Agramunt. Hi ha neules primes i neules més gruixudes. Hi ha polvorons. Hi ha moscatell per acompanyar-ho. Hi ha converses disteses que es creuen d'una banda a l'altra de la taula. A fora fa fred; tot just ara els rajos de sol tenen prou força per travessar la boira i imposar-s'hi, però la llum continua sent una mica feble. És un dia d'hivern, i d'aquí a tres hores i mitja toquem al teatre municipal de Sant Pere. Els pares de la Clàudia s'ofereixen per portar-nos-hi; jo els ho agraeixo, però els dic que ja tinc el meu Corsa arreglat, almenys prou arreglat per anar fins a Sant Pere. Marxarem a quarts de sis; ara són les quatre i ja tinc els nervis a flor de pell. Retiro la mà, mig indecís, quan estava a punt d'agafar un altre tall de torró de Xixona. No, no puc. Em sembla que ara ja no m'entraria res més.

L'última cosa és una lluna immensa; la penúltima cosa és la música; l'avantpenúltima cosa és la sobretaula d'avui diumenge, i, abans d'això, la boira del matí al poble que ho desdibuixa tot, que sembla adormir-ho tot. Que alenteix els moviments d'un dia que ja té llicència per reduir qualsevol tipus d'activitat. Que uniforma els colors a l'altra banda dels vidres i dóna a totes les coses una capa de gris eteri, com vapor. Em llevo, encara amb la imatge dels ulls juganers de la Clàudia d'ahir a la nit gravada al cap. La boira es comença a aixecar molt lentament dels camps. És com fum que s'acaba perdent en el cel. El sol encara és molt lluny, un disc totalment opac que pots entreveure de tant en tant, a mesura que les ràfegues de boira que li passen per davant es van esllanguint. Esmorzo xocolata desfeta amb coca i m'entretinc resseguint la tassa amb els dits. Abans de dinar vull afinar bé la guitarra; fa molts dies que tots els del grup esperem el concert d'aquest vespre.

L'última cosa és una lluna immensa; la penúltima cosa és la música; l'avantpenúltima cosa és la sobretaula d'avui diumenge; abans d'això, la boira del matí al poble, i, abans de la boira, els ulls de la Clàudia en la foscor. Les seves pupil·les són com dues espurnes de foc, i somriuen a la vegada que somriuen els seus llavis. Em mira fugaç i juganera abans de repenjar el cap contra la meva espatlla. Li oloro i li amanyago els cabells. M'agrada resseguir-li la cara amb la punta d'un dit i aturar-me quan arribo als llavis i veure com en un acte reflex arqueja lleument la boca i acluca els ulls més fort perquè li he fet una mica de pessigolles. Una mica de no res. M'agrada veure passar els minuts d'aquesta manera quan acabem de fer l'amor.

L'última cosa és una lluna immensa; la penúltima cosa és la música; l'avantpenúltima cosa és la sobretaula d'avui diumenge; abans d'això, la boira del matí al poble; abans de la boira, els ulls de la Clàudia en la foscor, i molt, molt abans, un plor. La primera cosa és un plor. Un plor que és un començament, un despertar a un món nou. Benvingut. M'embolcallen amb una tovallola blanca, esponjosa i suau, que, així i tot, no té la dolçor del lloc d'on vinc. Una dona amb el front lluent i els ulls brillants m'abraça amb tanta tendresa que l'home que té al costat comença a plorar contingudament, però sense amagar-se'n. Una llàgrima feta de milions de cristalls li rodola fins a la punta de la barbeta i cau en una caiguda vertiginosa fins que s'estavella contra el terra. Per primera vegada sento el fregament lleu d'uns llavis contra la meva pell. Més endavant aprendré que això és una mostra d'un tipus d'amor indestructible i inesgotable.
Fa dinou anys que vaig néixer.

Per més temps que passi, no entendré mai per què me n'he hagut d'anar tan aviat. Sé que els altres tampoc no ho entendran. Acabaran acostumant-se a l'absència, i també acabaran renunciant -perquè si no ho fan embogiran- a entendre què és el que mou aquesta mena de mà oculta que decideix quan és hora de marxar.

Comentaris

Afegir comentari

Hola!!![Ofensiu]
Sol_ixent | 07-09-2006
Recordo haver-te llegit just al principi d'iniciar-me en el món de RC -deu fer poc més d'un any-, i crec que des de llavors ja no ho havia fet més.

He llegit més avall que hi ha un altre autor que té un relat que porta per títol el mateix que tu. Si he escollit a l'atzar aquest rela és perquè em recorda a un llibre que vaig llegir l'any passat, que es titula igual i que narra la història de l'anarquista Salvador Puig Antich, al qual li vaig escriure un poema, que he tornat a publicar recentment. Et convido a llegir-lo, si vols!

Petonets, i ara si que no deixaré de fer-ho!

Sol_ixent ;-)
En Peres m'ha donat un bon ensurt[Ofensiu]
Carles Malet | 03-06-2006 | Valoració: 10
... quan m'ha dit que havia plagiat un dels teus títols a RC!

Per sort, m'adono que mentre jo he aprofitat el mateix concepte per escriure un conte sobre la por a que el temps pugui anar literalment cap enrere, el teu és un deliciós relat sobre sentiments, mort i amor. Sobre les imatges realment importants que, diuen, se'ns passaran pel davant quan esgotem el darrer segon de vida.

Felicitats per un relat magistral, Brida. Potser a partir d'ara em miraré que a RC no existeixi un títol semblant abans de decidir-me pel del meu proper relat!

Carles
per si[Ofensiu]
peres | 29-05-2006
no ho havies vist, en Carles Malet, un altre dels Grans Autors de RC -no ho dic de broma- ha publicat un relat -també molt bo- amb aquest mateix títol. Bé, per si et fa gràcia saber-ho. És per casualitat segur, eh?, que estic convençut que ell no va buscant "bons títol" per copiar-los. No té cap necessitat de fer-ho.
Als presents: Brilles.[Ofensiu]
Jofre | 22-03-2006 | Valoració: 10
Mai és tard per comentar un relat com els teus, per això ho faig ara.

El missatge és clar des del principi tot i que el resols magistralment en els dos darrers paràgrafs.

No hi ha dubte - com comentaven altres relataires - que una gran virtut del text és la manera clàssica amb la qual cabdelles la història. Em refereixo a un estil com el que un hipotètic Homer li agradaria trobar per explicar una extraordinària Ilíada o una Odissea, sense possibilitat que els oïdors (en aquest cas el lectors) ens puguem perdre ni un sol instant.
Mantens sempre l'interès.

Si em permets embrides els relats (vull dir que els brodes amb molta elegància): un teixit.

Continua escrivint!
Sort!
PS. El títol molt encertat.
Irreversible[Ofensiu]
Biel Martí | 22-12-2005
La teva història, narrada com ho fas, esdevé una mena de relat de melangia pura, doncs un llegeix sabet el final i allò converteix les paraules en el llegat del protagonista. Ja saps, perquè t'ho diu tothom i jo no he estat menys, que escrius de conya i aquest relat no n'és una excepció. Personalment no és, dels relats teus que he llegit, el que més m'ha agradat, però deu n'hi do. M'hi ha sobrat lleugerament la introducció de cada paràgraf, encara que ens vol dir que per ell, a part de lúltim dia i el primer, no compta allò del mig més que com a nexe dels dos dies (suposo), el fet que cada cop la intro sigui més llarga i el paràgraf tingui la mateixa extensió, fa que cada un se'm quedi més curt que l'anterior. A part d'això, sempre agrada veure que has penjat una cosa nova, encara que sigui amb comptagotes :p

Biel.
FELICITATS PER SER COM ETS[Ofensiu]
baldufly | 05-12-2005 | Valoració: 10
Hola Brida,

Primer de tot deixa'm donar-te les gràcies per parlar-me d'aquesta web i animar-me a publicar els meus escrits. No saps com m'ajuda i les ganes que hi poso.

Gràcies

Bé, aquest relat, després de llegir els comentaris, em queden ben pogues paraules!
Ja saps que tens un do, i també saps que arribaràs molt lluny en tot el que et proposis. Continua sent així d'especial i no et deixis destenyir per la societat que ens envolta.

Una abraçada fortíssima!!

I sí, t'he de passar a veure algun dia, promise!

Baldufly
MERESCUDÍSSIM PREMI: de debò que el mereixia![Ofensiu]
Vicenç Ambrós i Besa | 27-11-2005 | Valoració: 10
Encantat de saludar-te, Brida!

Què tal la ressaca post XXè Premi Literari del Foment Martinenc?

Perquè -i és quelcom que val la pena destacar per als nous lectors que tinguin la sort de llegir-te i per als que ja et coneixen a RC- convé dir que aquest relat fou guanyador d'un merescudíssim premi, el que acabo de citar tot just unes línies més amunt.

Un relat qualificable de melòdic, molt acurat, amb una estructura revisada i molt harmonitzada, que dóna gust de llegir.

MERESCUDÍSSIM PREMI EL QUE L'HI HAN CONCEDIT!

Enhorabona, Brida, i a per la propera, que de concursos no en falten!

Una abraçada,

Vicenç

PD: lausidi té tota la raó, però segueix-la gaudint, perquè la literatura és, per sobre de tot, la suprema expressió d'un gaudi personal.
ho sento però, a partir d'ara, et deus als teus lectors[Ofensiu]
lausidi | 11-11-2005 | Valoració: 10
Ei Brida, m'acabo de llegir el teu relat d'amagat des de la feina i ara no hauria d'estar escrivint aquest comentari però: no me'n puc estar! M'ha semblat genial, de debò. I t'he de confessar que, quan he començat a llegir, em pensava que seria molt difícil superar aquell Raquel que temps enrere tant em va agradar. En fi, que ho has aconseguit. Crec que l'estructura del conte és la seva gran virtut. És un crim que no escriguis més sovint!
Un plaer... com sempre[Ofensiu]
pivotatomic | 08-11-2005
Un relat exquisit, ple de sensibilitat, a l'alçada de les altres coses que he llegit teves i que fan que et consideri dins del milloret de RC.

La única pega... que hagi trigat tant en arribar.

Un plaer llegir-te, com sempre.
retrocés[Ofensiu]
quetzcoatl | 08-11-2005 | Valoració: 10
Brida!!

Hola guapa, com estàs?

En qwark m'ha fet una bona recomanació: definitivament calia fer una ullada al teu darrer relat, que és poesia plena, narrativa en flaixbacs; tota una història condensada en els últims records.

Tanmateix m'he passat tot el relat intentant recordar on he llegit alguna cosa semblant. I com que sé que tenim gustos literaris afins, juraria que vaig llegir alguna vegada una estructura en retrocés semblant a aquesta; sense els turrons, sense les neules, sense la boira de la Plana, això segur. Refresca'm la memòria!!

Tens una prosa perfecta, ja ho saps. Els teus relats es fan esperar però quan arriben és un goig llegir-los i rellegir-los; les imatges que crees són sempre precioses.

Una abraçadassa!

m
sensacions[Ofensiu]
qwark | 07-11-2005
Amb aquesta cal·ligrafia fina que és el teu estil ens dibuixes una petita història amb forma de gran interrogant. Una història explicada des de molt a prop, tant que es pot anar seguint fàcilment, sensació a sensació. Sense buscar altra resposta a aquesta gran pregunta que la mateixa descripció de l'interrogant. És la vida qui ens dóna la resposta al seu propi misteri, a mesura que l'anem vivint, que l'aprenem a viure.
Sempre...[Ofensiu]
rnbonet | 06-11-2005 | Valoració: 10
...reconforta llegir un bon text, com aquest teu... Nostàlgic, real, enigmàtic, seqüenciat de forma mestra.
Una delícia! Enhorabona!
Hola Brida![Ofensiu]
ROSASP | 06-11-2005
Aquest compte enrere és ric, misteriós , eteri i alhora profund.
Molts sentiments i sensacions emmagatzemades entre les línies. Una percepció aguda i penetrant que fa estremir de cap a peus, però sense endinçar-se extremadament en el dramatisme.
Un relat que val la pena llegir més d'una vegada, cada cop sembla omplir-se de nous matisos.

Molt aconseguit tan en fons com en forma!

Felicitats i una abraçada!
Quina sort![Ofensiu]
peres | 06-11-2005 | Valoració: 10
Aquesta setmana l'he tinguda d'allò més moguda i no he pogut gairebé entrar a RC, només una o dues vegades. I ara, aquest matí de diumenge, hi entro a quarts d'una... i què em trobo? Que la Brida ha tornat! Gairebé sis mesos després! Ha tornat! I la felicitat és total abans i tot de llegir el seu nou relat, perquè ja sé que m'agradarà.

I m'ha agradat, i tant si m'ha agradat. Com sempre, l'he hagut de llegir dues vegades, per copsar bé, amb tota la seva riquesa, aquest anar i venir de la memòria en el que sembla l'últim dia de la vida del (de la?... m'agradaria que fos "del", sóc més aviat tradicional) protagonista del relat. I quines anades i vingudes! Fins a la tovallola esponjosa on ens van embolcallar quan vam néixer, hem arribat.

Ha estat una experiència molt bonica, Brida, tornar a compartir la teva riquesa interior. Però no ens facis més això que ens has fet. Gairebé sis mesos! Has estat malalta? Bé, si és això, o per un altre motiu prou sòlid... et perdonem.
com sempre...[Ofensiu]
neret | 06-11-2005
el bo s'ha fet esperar, però valia la pena l'espera, és clar!