Comprava el pa

El va veure d'esquena, fent cua, a la fleca de pa del bo, de massa mare i de massa pare. De farines selectes i electes. Xerrava rient amb una amistat. Més tard va imaginar, enrabiada, una conversa imaginària -i alliberadora- amb aquell home.

-M'irrita que tinguis un sou.

-I això?

Callaria. Sabia que era perquè ella vivia fent feinetes sueltes. Ell, en no obtenir resposta, diria:

-A mi em molesta que estiguis bona, la meva dona no ho està. L'estimo. Tu m'atraus.

-Ho tens clar, a mi tu no em folles, grava-t'ho.

-M'agrada com ets, el teu caràcter, aquest toc indòmit i descarat. A voltes fas por, quan et queden les faccions endurides.

-La meva part mascle, serà. Però ara no ho vulguis arreglar, res a fer hi tens.

Tot allò, va sortir-li, d'expressar, davant un mirall, tot i canviant de màscara: la que era una fotografia d'aquell home que rebutjavava, ossut amb la nou -i l 'avellana- pronunciats que presumia de cultura i de veu llegint microrelats de l'antic Primateu sobre escollits esculls de la costa més esbrevada davant un grupet d'amistat seguidores, d'energia afí, somrient sabent-se admirat, mostrant ullals que si per Carnestoltes es disfressés de vampir colaria un cent per cent. I una segona màscara, incolora i informe gairebé, representant un dels seus 'jo' més combatents, deessa com era.