Complir els somnis en vida

El que més m’agradava de la meva nova vida d'artista era que podia anar a dormir d'hora i també llevar-m’hi. M’havia passat allò que les àvies sempre diuen: Any nou, vida nova. Jo m’organitzava el dia com a mi més bé m’anava. No tenir horaris va ser un gran canvi. Això m’anava molt bé ja que al treballar des de casa podia cuidar l’Anna que ja tenia un any i pintar alhora.

Quan treballava al restaurant del pare començava molt aviat i plegava molt tard. Quan me n'adonava se’m feien les dues. Era una feina que no m’agradava gaire però que realment la feia per dos motius. Un d'ells era la il•lusió que li feia al pare que treballéssim tota la família junta. Creia que si passàvem més temps junts ens uniríem més del que ho estàvem. L’altre motiu era perquè al no trobar feina del que jo havia estat estudiant tant de temps m’entristia ja que pensava que l’esforç no havia valgut la pena i se’m treien les ganes de treballar. Des de petita jo sempre havia volgut ser pintora. Recordo que els pares n'estaven farts de mi, deixava fulls per tota la casa: sota el vell sofà de cuir del menjador, dins els armariets del lavabo, a l’habitació dels pares... A mida que em vaig anar fent gran ja no els deixava escapats sinó que els penjava a les parets de tota la casa.

Aquells temps em porten bons records i sempre que puc li explico anècdotes de la meva infància a l’Anna.