Companys de viatge

- Com ha anat el cap de setmana? – pregunta quan Jaume tanca la porta del cotxe.

- Psé, regular – es posa el cinturó - Res de l’altre mon. I tu?

L'Ester mira pel retrovisor abans de respondre.

- Igual. Tens calor? – trasteja amb els botons de l’aire condicionat.

- Estic bé. Et molesta que canviï d’emissora? – davant el moviment negatiu de la dona intenta, sense gaire èxit, sintonitzar quelcom del seu agrat – A veure quan me’n recordo i et porto el lector de cd que tinc a casa i...

- L’has pogut arreglar? – l’interromp mentre maleeix a un conductor que li barra el pas – serà imbècil aquest...

- Crec que funcionarà – somriu davant el gest contrariat de la conductora.

Comparteixen cotxe des de fa gairebé dos anys. Jaume va publicar un anunci en el diari per trobar algú que fes cada dia laborable el trajecte Vilafranca Barcelona (anada i tornada) i, entre els que van respondre - que foren bastants donat que es comprometia a fer-se càrrec de totes les despeses dels viatges – l’Ester va ser la que tenia un horari més similar al seu. També la més guapa, amb diferència, tot i que mai reconeixeria que un motiu tan superficial va influir en la seva tria.

A la radio es deixa la veu el darrer fenomen fan de la temporada, destrossant un clàssic amb una versió digna de sentenciar a mort els seus creadors.

Espero que no sigui aquesta la música que li agrada, pensa al escoltar-la seguir la cançó, desafinant gairebé més que l’artista. Bé, la disculpa, té l’edat d’entusiasmar-se amb aquests tipus de cantants.

- En què penses? – tan directa como sempre.

Se’l queda mirant, a l’espera de la seva resposta.

- La carretera, nena, no tinguem un disgust – fingeix renyar-la i per un moment aconsegueix convèncer-la de que el seu to va de debò, però se li escapa un somriure per sota els llavis, que ella descobreix.

- Apa, gairebé m’empasso que t’havies emprenyat, collons... – riu, permetent-li gaudir dels seus esplèndids clotets.

- Txist, aquesta boca...

El fi del seu camí junts la salva de la reprimenda. Quan es baixa, espera a que doni la volta a la rotonda i s’acomiadi amb el toc de clàxon habitual mentre sacseja la seva ma. Llavors, quan està segur que ja no el pot veure, travessa el carrer i entra al bar en el que matarà les hores fins a la tarda.

Fa més de dos mesos que va perdre la feina. Suspensió de pagaments i gairebé cinquanta treballadors al carrer. Però no li va dir a l’Ester. Avui es el últim viatge, demà li dic. I així un dia rere l’altre. Fins reconèixer que no podia renunciar a aquells minuts diaris durant els quals es sentia més viu que mai. A escoltar els seus renecs quan al seu parer, equivocat la majoria de les vegades, algú feia una imprudència. Al seu preciós i imperfecte somriure. Als rinxols foscos que acaronaven el seu blanc coll. Als barrets impossibles que feia servir a l’hivern i a les mínimes sandàlies que deixaven al descobert els seus minúsculs peus a l’estiu. A les pigues que omplien el seu nas...

- Fa molt que t’esperes? – pregunta baixant la finestreta mentre aparca.

- Tranqui-la, acabo d’arribar.

- Ah, que bé, avui el tràfic està impossible. Què tal el dia?

Etern fins poder tornar a veure’t, desitjaria poder dir-li mentre obre la porta i puja al cotxe.

- Com tots...