Comiat

Mon Pons,

En els comentaris que precedeixen les meves paraules tothom ha expressat una admiració per un missatge i un disseny literari clar i sincer que jo comparteixo.

Com sempre has construït una obra que arriba de bell principi.
El títol mateix (que podria semblar dissuassiu, té tot l'efecte contrari; i això, tal com ja han esmentat es deu a la planificació i organització del relat).

Vull posar especial èmfasi també en l'inici igualment magnetitzant, elaborat i docte.

Naturalment que hi pot haver diverses interpretacions, però trobo encertat parlar de les flors del lilà (just en un agradable matí d'abril; somrient i creuant una plaça). Tu n'ets l'experta en els simbolismes i sempre és l'autor qui té la darrera paraula (tinc la impressió que poses en una balança - com si estiguessis en un mercat - la flor de lilà i el Chardonnay més espinós i de punxada intensa).
És un interpretació agosarada que humilment et comento.

És perfecta: una qüestió de principis.

Celebro que hagis construït una frase com Malgrat els dubtes que l'envaïen, no es girà en cap moment. una altra excel·lent paradoxa per fer-vos veure que deixant la porta entreoberta realment és un comiat.

L'asfalt lluu (en aquest sentit ens apropa al teu nítid missatge d'esperança i futur) i no obstant el pensament estrany de la protagonista del relat té la sensació que han encerat el carrer. Brillant no caus mai en l'estridència formal, Mon Pons.

Realment el tirà ha estat vençut amb una obra d'art escrita en un coixí.

Ella ja és sobirana de la més bella llibertat.
Mon Pons, tu també ho has acabat amb un deix més poètic i igualment transcendent, per tant suposo que em permets dir-te que segueixis escrivint relats de tot cor.

Petons!
Enhorabona artista!

PS
Escrius deixant frases que poden ser aforismes que arriben a la consciència; com les grans escriptores.
Gràcies per escriure. Molt agraït.
: - )

És en la simplesa de les paraules on radica la força dels sentiments. Són les paraules les que amenacen, fereixen o ans al contrari, apropen i calmen. Són les paraules les que ens fan sentir pressos o lliures, forts i valents o dèbils i vulnerables. La simplicitat, entesa com la esència de les teves, arriben al fons del cor, fan viure un paisatje d'esperança, de cel obert, de núvols escampant-se. Preciós i profund relat. És el primer que et llegeixo i m'encanta. Tens un nou i fidel lector. Una abraçada. Preciosa fotografía.

estic encantat de haver-ho fet. M'ha encantat el teu relat, i no faig comentari a ell ja que seria repetir el que t'han dit en els altres comentaris: Original, sensible, molt ben estructurat, destapant uns sentiments a partir d'una desició: Llibertat, esperança. Et seguiré llegint Mon Pons.
Una aferrada pel coll des de Sóller-Mallorca
Josep-Keops

...i original. De traç impecable, amb una estructura inversa, que parteix d'un alliberament i ens desvetlla pensaments, emocions i sensacions fins arribar a l'acte que l'ha motivat.
M'encanta, Mon. Una abraçada.

Com sempre i amb el teu habitual costum d'excavar a fons la condició humana, tornes a tocar un tema per a reflexionar...
Fins on ha d'aguantar la persona que es va sentint anulada, que s'ofega dins una relació i ha esgotat tots els recursos per tal de salvar-la quan és insalvable? Si no se sent escoltada ni valorada, més val prendre un rumb i sense mirar enrera, com la teva protagonista, seguir endavant per a reinventar-se de nou.
M'ha agradat moltíssim aquest relat. Com m'agrada molt també la nova imatge que has posat.
Una abraçada Mon i fins aviat!

Mon Pons,

T'havia llegit alguns comentaris a relats que hem llegit i disfrutat, i la cosa prometia. No m'esperava pas menys, pero de totes formes has superat llargament el que pretenia arribar a llegir. M'encanta l'estil, el ritme, el missatge directe, pla i tan obert com els multiples tombs que ens porta la vida.

Moltissimes felicitats, t'anire llegint tot el que pugui!

Una abraçada,

m

existeix un sisè o setè sentit en les persones (no propi d'homes o dones), que es com una mena d'energia que ens guia, o ens diu cap on hem de tirar. Ho fa així, sense donar explicacions, potser perquè és meitat sentit, meitat instint, i tampoc no el sabríem comprendre... Però hi ha persones que tenim aquesta mena d'intuïció, i per tant l'hem d'utilitzar (per entendre'ns: és com una mena d'alarma, que no et diu exactament el que està passant, però que t'avisa...).

D'altra banda, de què serviria donar explicacions, si l'altra persona les entendria a la seva forma?

Com sempre amb els teus escrits, no sé massa si capto el sentit que li vols donar (em costa posar-me al teu nivell d'abstracció), però ho intento, ho intento...

Un comiat sense volta endarrera, clar i concís.
Una nova drecera per començar de nou, vist sense dramatisme, amb força i empenta, amb la valentia de voler i poder canviar el destí...
M'ha agradat sobretot el missatge final, moltes vegades és inútil explicar el que no es pot entendre.
Les paraules i les imatges que evoca tenen olor i gust de llibertat i esperança.

Una abraçada!

... -la dona aquella-, caminava... Ara, i sols ara, tenia ben clar i present on portava finalment la drecera que volia seguir... Aquella que començava en el nou encetat brindis...
Etern. Molt bo!

Això de començar pel final, està bé, dona idea de l'inici d'una nova etapa, aporta optimisme i menys incertesa.