Comiat

Estaven asseguts a la terrassa del cafè. El cel era estranyament seré a la ciutat de Londres i un sol radiant els escalfava, però ella podia sentir la pluja, llamps i trons dins seu. Portaven molta estona callats, sense mirar-se, els dos sabien el que passaria, ell també, però no volien que arribés el moment. Al cap de molta estona callada, intentant pensar com dir-ho sense posar-se a plorar, ella va respirar a fons i va dir:
-No podem...- va notar com se li feia un nus a la gola i amb molt esforç va aconseguir mirar-lo i dir-li el que havia de dir abans de girar la cara amb els ulls plens de llàgrimes- No podem continuar, jo no puc més- va tancar els ulls per evitar que les llàgrimes caiguessin.
Ell va restar callat mirant al buit, després li va agafar la mà i va dir:
-La deixaré. Ho faré.
Ella se'l va mirar i apartant la seva mà va dir:
-Jo no vull que la deixis, és amiga meva. No puc fer-li això, m'odiaria- tremolava, es sentia la pitjor persona del món, i es va tapar la cara amb les mans. No podia prendre-li el xicot a la seva amiga, per ella l'amistat era el més important, encara que se l'estimés amb bogeria. Ell li va agafar les mans, apartant-les de la seva cara i la va mirar als ulls.
- La deixaré encara que em deixis- ella podia notar com les mans d'ell tremolaven també. El mirava als ulls i podia veure que estaven vermells. - Només vull estar amb tu.
Ella sentia que no podia aguantar les ganes de plorar i respirava cada cop més ràpid, però no volia que la gent de la terrassa i el carrer els veiés. No va poder suportar més la seva mirada, es va aixecar de cop i plorant va dir:
-No puc estar amb tu- i quan es disposava a marxar, ell la va abraçar molt fort i plorant li deia:
-No te'n vagis. T'ho prego, no em deixis.
Ella sabia que la gent els estava mirant, però ja no li importava, plorava abraçant-lo, olorant-li els cabells, sentint el seu cos contra el seu. Després va començar a pegar-lo perquè la deixes anar, desesperada.
-Deixa'm anar!- Al final es va alliberar dels seus braços i va córrer fins a la cantonada on es va deixar caure per la paret fins al terra, plorant, respirant amb dificultat, sabent que no tenia elecció. De cop va notar unes mans que li agafaven la cara i va veure que era ell amb els ulls plens de llàgrimes i tan desesperat com ella. Va veure com ell s'acostava, cada cop més i la va besar. Ella va notar l'escalfor dels seus llavis, que ara eren salats de llàgrimes, i no va deixar que els separés dels seus. Es van quedar allà besant-se apassionadament, ella podia sentir les mans d'ell a la seva esquena i ell podia notar el pes dels braços d'ella a les seves espatlles. No els importava la gent que passava pel seu costat. Volien que el temps s'aturés i els congelés besant-se per últim cop, per sempre.
Però això era impossible, i al cap de molta estona es van separar, sense alè i estant a un centímetre un de l'altre mirant-se als ulls, encara abraçats ell va dir:
- T'estimo.
Ella li va dir el mateix i es van tornar a besar suaument, es van aixecar i van marxar; ell carrer amunt, ella carrer avall, però cap dels dos podia notar l'escalfor del sol, tenien el cor glaçat, pensant que el destí que havia fet que es coneguessin massa tard.