Comiat

M'ha sorprés la compresió de dades en tan poques línies! intrigant ;)

llençar la towel.
aixx

Averrois! destil.la el teu poema. La il.lusió de tornar a començar, a no llenár la tovallola.

Gràcies pels teus comentaris, tens raó, res és blanc ni negre, sempre hi ha la gama del gris. No tothom és bo ni dolent al 100%.

Miraré als ulls i sí, hi ha quelcom que em lliga massa fort a aquesta persona que ho ha fet tan bé com ha sabut, suposo.

És difícil ser pare i ser fill i entendre al teu pare, també. Jo també sóc mare i no voldria decebre gaire a les meves filles.

petons enormes!!

gypsy

PD: la nova foto és preciosa i màgica.

Bones, opino el matexi que el comentari anterior, que té les paraules justes per descriu tota l'acció. Nomès una pega al meu entendre: el tres punts finals, no són necessaris. Per a mí, li treu molta de la força que té el text per això el notable de la meva valoració.

Relat gairebé minimalista al que no falta res de l'essencial per a fer gaudir al lector: tres frases ben construïdes, vint-i-set paraules ben lligades entre sí i situades al lloc just, menys d'un minut de lectura planera... i aquí tenim una història completa!

Exigeix, és clar, la complicitat de la lectora, que en aquest cas se sent espectadora del drama i de la lluita entre els sentiments oposats que actuen en el mínim escenari que has creat.

Bona pensada!

Evidentment, tornaré! Crees addicció!

Una abraçada de comiat, però per poc temps...
Unaquimera