Comiat

Un relat de: aleshores
Devia ser el 7 maig de 1973, dilluns, que vaig entrar a treballar a la feina, com auxiliar tècnic de Biblioteca, tenia 19 anys i estava “estudiant” el 3er curs d’Econòmiques a la Universitat de Barcelona (No sé si ve al cas que us expliqui alguna cosa meva, si no és així, aneu directament als dos paràgrafs finals) Els dos primers dies em vaig estar plantejant si volia continuar o no a aquella feina, o sigui, si ho resistiria. Recordo que al cap de poques setmanes va tenir lloc un partit de futbol amb dinar inclòs al qual vaig assistir: hi havia un bon ambient. Partit de solters contra casats que van guanyar els casats. Quant als estudis, me’n van suspendre quatre de cinc.
En aquells moments ja treballaven aquí tres companys (a veure si us deixen plegar aviat, companys!) El “rellotge” en aquela època, se’n recordaran ja només ells, era el Sr. R, conserge, que si sorties abans d’hora t’emportaves una bronca de campionat, dissuasiva. I si entraves massa tard et retirava les llistes de signatura. Un home tranquil, al carrer, quan no duia l’uniforme.
Doncs, ara, aquest 8 de juny, divendres, en aquest llarg camí cap al darrer canvi de contrasenya de l’ordinador que culmina la irrellevància administrativa, em jubilaré, havent assolit l’edat mínima (com la del senyor R!). Per veure més clar com Devia ser el 7 maig de 1973, dilluns, que vaig entrar a treballar a la feina, com auxiliar tècnic de Biblioteca, tenia 19 anys i estava “estudiant” el 3er curs d’Econòmiques a la Universitat de Barcelona (No sé si ve al cas que us expliqui alguna cosa meva, si no és així, aneu directament als dos paràgrafs finals) Els dos primers dies em vaig estar plantejant si volia continuar o no a aquella feina, o sigui, si ho resistiria. Recordo que al cap de poques setmanes va tenir lloc un partit de futbol amb dinar inclòs al qual vaig assistir: hi havia un bon ambient. Partit de solters contra casats que van guanyar els casats. Quant als estudis, me’n van suspendre quatre de cinc.
En aquells moments ja treballaven aquí tres companys (a veure si us deixen plegar aviat, companys!) El “rellotge” en aquela època, se’n recordaran ja només ells, era el Sr. R, conserge, que si sorties abans d’hora t’emportaves una bronca de campionat, dissuasiva. I si entraves massa tard et retirava les llistes de signatura. Un home tranquil, al carrer, quan no duia l’uniforme.
Doncs, ara, aquest 8 de juny, divendres, en aquest llarg camí cap al darrer canvi de contrasenya de l’ordinador que culmina la irrellevància administrativa, em jubilaré, havent assolit l’edat mínima (com la del senyor R!). Per veure més clar com és de llarg aquest període, qui entri avui a la meva edat d’aleshores, acabarà el 2063. Ha de ploure molt. Però, tranquils, s’hi arriba. I l’important de la vida diuen que és el propi viatge. I jo em plantejo ara què faré en comptes de venir de dilluns a divendres al treball. En cert sentit, em trobo poc menys que com el presidiari que ja ha complert una llarga condemna i surt amb la maleta sense saber molt bé què li espera o què farà!
Pel que fa al que deixo, tinc sensació d’insatisfacció. Sí que he fet el que m’han manat i de vegades també el que no m’havien manat però creia que s’havia de fer. Bàsicament he seguit sent el bibliotecari aficionat de quan vaig començar,  i he estat una mica contestatari. També he dit més que he fet, però cadascú té les condicions que li han estat dades. He tingut moments molt bons i els moments més baixos (no sé ara si justificats, i ja no ve al cas) els he superat amb la peça final de ‘Stabat Mater” de Dvorak a quatre veus (un consol sublim, tot i que només hi diuen “amen”) i que vaig comprar a la botiga de llibres d’ocasió del Carrer Comtal.
No sé si he complert, doncs, però sí que m’hi he esforçat, conscient que tenia el privilegi de treballar pel govern. Les meves mancances les he suplert amb dosi extres diguem-li d’entusiasme, que alguns que ja han plegat amb santa paciència han patit però que també alguna de les vegades haurà resultat encertada. És lògic, amb tot això que us dic, que no estigui molt interessat en sessions col·lectives de comiat (ni meu ni d’altres) que, en general, personalment em depassen.
Estic convençut que, els que us queda encara algun temps per aquí, podeu fer moltes més coses, perquè teniu més qualitats i esteu més ben preparats, si ho preteneu; procureu, tanmateix, no caure en l’autoengany de l’individualisme o la burocràcia ja que és perd la intel·ligència col·lectiva; a la llarga amb la participació i la professionalitat s’eviten conflictes, a diferència del funcionament clàssic, vertical, de l’administració.
Us dic, ja doncs, finalment que disculpeu els meus defectes si us han afectat, incloent aquest missatge, i us desitjo que seguiu aprofitant la travessia sempre que pugueu. I, res més, adéu. No sé si tornaré. Segurament no; arrencaré a córrer i no pararà fins a casa, més ben dit! I jo també procuraré que el que quedi sigui agradable.
I consells i batalletes a part, rebeu una forta abraçada, de bon rollo!, una abraçada.és de llarg aquest període, qui entri avui a la meva edat d’aleshores, acabarà el 2063. Ha de ploure molt. Però, tranquils, s’hi arriba. I l’important de la vida diuen que és el propi viatge. I jo em plantejo ara què faré en comptes de venir de dilluns a divendres al treball. En cert sentit, em trobo poc menys que com el presidiari que ja ha complert una llarga condemna i surt amb la maleta sense saber molt bé què li espera o què farà!
Pel que fa al que deixo, tinc sensació d’insatisfacció. Sí que he fet el que m’han manat i de vegades també el que no m’havien manat però creia que s’havia de fer. Bàsicament he seguit sent el bibliotecari aficionat de quan vaig començar,  i he estat una mica contestatari. També he dit més que he fet, però cadascú té les condicions que li han estat dades. He tingut moments molt bons i els moments més baixos (no sé ara si justificats, i ja no ve al cas) els he superat amb la peça final de ‘Stabat Mater” de Dvorak a quatre veus (un consol sublim, tot i que només hi diuen “amen”) i que vaig comprar a la botiga de llibres d’ocasió del Carrer Comtal.
No sé si he complert, doncs, però sí que m’hi he esforçat, conscient que tenia el privilegi de treballar pel govern. Les meves mancances les he suplert amb dosi extres diguem-li d’entusiasme, que alguns que ja han plegat amb santa paciència han patit però que també alguna de les vegades haurà resultat encertada. És lògic, amb tot això que us dic, que no estigui molt interessat en sessions col·lectives de comiat (ni meu ni d’altres) que, en general, personalment em depassen.
Estic convençut que, els que us queda encara algun temps per aquí, podeu fer moltes més coses, perquè teniu més qualitats i esteu més ben preparats, si ho preteneu; procureu, tanmateix, no caure en l’autoengany de l’individualisme o la burocràcia ja que és perd la intel·ligència col·lectiva; a la llarga amb la participació i la professionalitat s’eviten conflictes, a diferència del funcionament clàssic, vertical, de l’administració.
Us dic, ja doncs, finalment que disculpeu els meus defectes si us han afectat, incloent aquest missatge, i us desitjo que seguiu aprofitant la travessia sempre que pugueu. I, res més, adéu. No sé si tornaré. Segurament no; arrencaré a córrer i no pararà fins a casa, més ben dit! I jo també procuraré que el que quedi sigui agradable.
I consells i batalletes a part, rebeu una forta abraçada, de bon rollo!, una abraçada.

Comentaris

  • Sentiria molt haver-te molestat.[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 01-08-2018

    Hola. El meu comentari al teu relat 'Comiat' anava completament en serio, així que ja veus com em sobra tota la tirallonga de qualitats que m'has atribuït. Més que res perquè elles són escriptores de veres i que admire, però jo no ho sóc. Jo, entre d'altres coses, encara aprenc a escriure la meua 'maltractada llengua' i,a més, no he buscat mai imitar ningú. No cal dir que els bons escriptors/es que he pogut trobar ací, també m'heu inspirat i heu contribuït a la meua millora.

    Quan dic, 'no sé que més dir' és perquè cadascú és amo/a de la seua voluntat. La meua tieta va celebrar el seu comiat del treball en família, per exemple.

    Una cosa més: sentiria molt haver-te molestat.

  • Vull que no et jubiles d'escriure[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 28-07-2018 | Valoració: 10

    Acabe de llegir-te el 'Comiat' i rumie que hi ha d'haver una raó perquè ho hages redactat així. Per una banda, crec que t'he de dir que aquesta manera d'escriure s'assembla al que he pogut percebre i escoltar sobre els comiats: són, he estat en algun, massa vegades forçats o almenys ho semblen, s'assemblen, són repetitius, comprenc que no agrade sempre l'obligació, quan ho és, de ser i estar, tant si s'és protagonista com si no... D'altra banda, m'agrada el text així, té una forma adient amb el contingut.

    Ets una persona que m'inspira respecte. I el teu escrit també. M'ha agradat força.

    Alguna vegada t'he fet cas quan recomanes una peli i l'experiència ha anat bé. Bé, jo, com en molts altres casos, no sé que dir. Diria que m'agradaria seguir llegint-te i deixant-me aconsellar per tu, que és una sort que no et puguen jubilar d'escriure. Ho puc celebrar, no? Gràcies per tot el que aportes, però açò no ho dic pel comiat, sinó perquè vull.

  • comiat[Ofensiu]
    SrGarcia | 27-07-2018

    Collons, Aleshores, un comiat amb una retòrica una mica repetitiva. Trobo a faltar una cosa, no vas fer la mili?
    Espero que no faltis. Ja jubilat tindràs més temps per escriure i per pensar; confio en tornar a llegir-te.