COMIAT GENERÓS

A la seva fi arriba l’estiu,
i a cavall amb la tardor
la terra se sent generosa,
acomiadant l’esclat de vida
amb obsequis pel caminant.

En acabant el fred, llarg hivern
es muda l’ametller de blanc florit;
més tard de pàmpols els sarments.
De noves fulles es vesteixen la figuera;
el castanyer, la pomera i tants més;

Es madura mentre l’estiu dura
i comencen ja les fulles, com la pell,
a marcir-se i de color transmutar.
Del verd joiós al groc tardorenc,
com també marrons i rogencs.

I ara, que la vista em puc delectar
de tan exuberant esclat cromàtic,
els fruits de la vida ja són a punt.
Dolços, carnosos, i algun també d’amarg.
Malgrat tot generosos i amants.

Al marge una esparreguera tardana
de nou ofereix el seu brot tendre i sucós;
i els pinyoners que a la terra confien
ses blanques llavors de nova vida,
a mi delícia alba reclosa en negre estoig.

Vorejant els camins per on deambulo,
amb passes ara ja més segures,
ornant llargs branquillons amb espines
més amenaçadores que feridores,
a plaer tinc negres perles que són les mores.

Figueres de dolç i fragant aroma
amb voluptuosos i temptadors fruits.
Pomes, magranes, raïm i castanyes,
i tants i tants dons de la natura
que ens són, en abundància, oferts.

I no he d’ometre aquests tan nostrats,
residència de màgics pobladors del bosc,
com són els bolets que amb delí cerquem,
tot jugant a fet i amagar, de nou infants.

Per què es diu que és trista la tardor?
Trista la tardor? Se m’antulla absurd,
quan vessa de captivadors dons,
que ja madurs volen ser compartits.

Si ni tan sols l’hivern ho deu ser
mentre a llar caliuegi una sola flama.
Ni que sigui, tossuda, la flama del record.