Comiat accidentat

Un relat de: aleshores
Per un moment va creure que tot s’acabava: no havia de ser així.
La gent de l’estació el van veure fer un salt cap al “convoy” que just entrava a l’estació. Van fixar-se en la cara d’esglai de la conductora i després un rebot i un home amb aparents lleugeres contusions rebolcant-se per l’andana. Va quedar impedit. “No en sabem el dia ni l’hora!”, cridava en l’esvalotament i guirigall generals.
Avorriment de la vida? Estrès? Desengany amorós? Poc desprès l’entrevistarien a “La contra” de “La Vanguardia” i tindria força espai per explicar-se.
“Adeu-siau frustrat”, titulava el rotatiu. No havia tingut temps d’aprendre a estimar i s’avorria mortalment; mai mes ben dit! Era un suïcida qualsevol, un home qualsevol amb una família normal. Per tant, algú que no volia anar de gran a una residència d’avis, ja en tenia prou amb haver hagut d’anar intern al col·legi. A la residencia,...perdent-se per uns passadissos estranys i prenent-se el pa, a la taula, amb el veí,…o dient: "ta-ta-ta" compulsivament. O preguntant pel pare i la mare que fa molts anys que moriren,.. I allà va anar finalment degut a la seva invalidesa, com si hi tingués un fat.
I volia aparèixer al diari. No sabia que els suïcides de metro, com a molt apareixen al cine. “La contra” de “La Vanguardia” es va apiadar d’ell i el va anar a trobar.
“Que vau sentir?” –Li preguntaren morbosos. “hi havia un túnel amb llum al fons? I una veu que crida: obriu-li la porta‼?”
Va acabar la conversa tot dient: "no en sabem el dia ni l’hora" i, ves per on! Ara sí!, amb el desig complert, va palmar de cop i volta. (ens estalviem el consegüent canvi en el titular del diari per economia literària)
Però no era un home senzill o qualsevol! (o potser sí!) perquè duia un paperet amb unes notes poètiques:
“Tot d’un plegat es reuneixen en un lloc uns viatgers cap al mes enllà i creen aquest silenci d’estació terminal. On tothom roman absort i concentrat en el que serà el no ser."
I continuava:
“En el precís moment de la partida,
aquell precís moment
en què el ser viu traspassa
i navega a la mar més enllà del record,…”


Després de diversos trossos guixats, feia:

“Un cop ens n’adonem que no tenim tornada,...
De cop ens sentirem veritablement lliures,...”

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: