Comentaris sobre 'Alumar, el magnífic. Alumar, el boig'

Explicació sobre el meu relat:
"Alumar, el magnífic. Alumar, el boig".

He escrit aquest relat amb un estil un poc diferent al que estic acostumat, per a no engarrotar-me. També he consultat moltíssim el diccionari de sinònims, per a no repetir tant les paraules, per a buscar l'expressió més apropiada per a comunicar la idea que tenia en ment (això ho faig generalment en tots els relats), i per a utilitzar paraules que no solc utilitzar. D'esta manera he aconseguit tindre una visió més ampla i he eixamplat
els meus horitzons de lèxic, que notava que ja m'anava fent falta.
La idea del relat se'm va ocórrer el diumenge, 3 d'agost de 1997, per la nit, quan estava recordant eixa vesprada: jo havia anat a Cullera, per la zona del far, i hi havia un ambient que m'agradava, i veia moltes imatges (estàtiques i dinàmiques) que m'hauria agradat captar (amb una càmera fotogràfica [les estàtiques? i amb una cinematogràfica [les dinàmiques?). I també m'hauria agradat emmagatzemar l'ambient i les sensacions
que tenia, per a després poder transmetre-les a altres persones. (Però eixe art no ha sigut inventat, encara. No existeixen els mitjans necessaris).
Jo em deia: "Hi ha tantes coses que captar, tantes sensacions, sentiments i idees per a plasmar i transmetre, que em note angoixat, per tantes coses que es podrien fer, i no es fan".
Tot això ho pensava jo per la vesprada. I eixe diumenge, per la nit, estava recordant açò i em va sorgir en la ment el relat que he escrit sobre Alumar (i sobre Rauga i
Matzevaald).
He intentat donar-li un to de llegenda a la història d'Alumar (espere haver-ho aconseguit). I, per a què no desentone, al tros en què apareixen Rauga i Matzevaald he intentat donar-li un regust antic (o un poc arcaic), buscant expressions i paraules no massa usuals, com si fos tot molt "culte" i "savi" (rememorant èpoques passades). També ho he escrit en pretèrit perfet (a pesar que alguns trossos em sorgien espontàniament en present) per a donar una certa concordança al relat.
El tros de Rauga i Matzevaald l'he escrit amb un estil de vegades visual (i d'altres no) i també amb eixe estil d'endevinar unes informacions a partir d'altres, o de donar informació d'una manera indirecta, o d'alterar l'ordre de presentar la informació.
Mentre que en el tros de la història d'Alumar he empleat un estil de narració lineal (més senzill), com el dels contes tradicionals o populars.
També haig de comentar algunes coses sobre els diàlegs:
- Quan parla Matzevaald (l'artista vell i experimentat) he utilitzat un estil molt retòric i recarregat, amb molts adjectius, que de vegades pot resultar un poc pesat o
farragós.
- Quan parla Rauga (el jove artista ple d'energia) he utilitzat un estil més directe i fluid, però també un poc culte, per a no caure en una excessiva simplicitat, ja que desentonaria amb l'ambient general del relat. I jo no vull que desentone, simplement que es diferencie un poc el parlar de Matzevaald i el de Rauga. També hem de tindre en compte que Rauga també és poeta, i molt destre amb les paraules, per tant no és necessari que utilitze un llenguatge massa simple o pobre.
I, per finalitzar, haig de dir que he deixat el relat com una mica inconclòs, ja que no acabe de tancar el fil de la narració tornant a escriure sobre Rauga i sobre la reacció que fa quan Matzevaald acaba definitivament de parlar, ni sobre la possible reflexió que puga fer Rauga a partir de la història d'Alumar. Ho he fet per a crear un trasbals en el lector, per a què es preocupe per Rauga i es pregunte com pot haver-li sentat la història d'Alumar i quines conseqüències pot tindre per als seus plans, si canviarà els seus propòsits, i què farà en el futur. Això és per a què el lector siga qui faça la reflexió que ha
de fer Rauga, per a què, així, el lector s'implique més en la història i d'esta manera li
cale més profundament en el seu esperit.

Tot açò que he explicat són les coses que pretenc transmetre amb el relat. Ja veurem si en realitat ho he aconseguit. Encara haig de revisar-lo més vegades.

Sueca, a 7 d'agost de 1997.
Joanjo Aguar Matoses.


2