Començar sentir i viure de nou

Un relat de: liudmila
A vegades i malauradament, el valor verdader descobrim quan perdem el que tenim.
Les malalties són com les histories de Mil i una Nit...
-Mai he pensat que la meva filla morís abans de mi!- aquestes paraules del seu pare ressonaven en les orelles i molt lentament entraven en la ment d’Elena, que des de fa un mes que esta estirada al llit, paralitzada parcialment. Ella ja fa dies que quasi no menjava res, només una mica de pa negre i suc de taronja, altres coses no li “passaven”. Li costava a tragar el menjar igual com “tragar” la parla: només acceptava els trossets petits de pa i paraules soles o frases molt curtes, no li donava per més.
La seva essència es trobava just en la part superior del cap, en el vèrtex, la part, la qual els nadons tenen oberta en el primer any de la vida. “Potser, és per aquí, on entra i surt l’ànima?”-va qüestionar l’Elena ja que la sensació era molt rara. Els metges de moment no li han dit res i només feien proves per descartar les malalties, i d’aquesta manera a endevinar el diagnosis definitiu i que no era fàcil d’establir a la primera vista. L’anàlisi neurològic va demostrar que tenia uns reflexos d’una persona de setanta cinc anys en lloc de vint-i-quatre que li pertanyen per la vida viscuda, però ni els resultats de la medul•la espinal, ni TAC, no li indicaven que tingués un càncer.
-Està tot descartat, no queda res més – una neuroinfecció! –va decidir el consell mèdic.
-I com es cura?- preguntava l’Elena.
-No hi ha cap remei, és un virus i d’aquest rars, que afecta el sistema nerviós autònom, i per això es perd la sensació del cos i tu et trobes com si fos paralitzada sense ser-hi. La sensació és similar com de tenir una anestèsia a la boca (quan anem a dentista) o d’altre part (en cas d’operació local): tens el cos, el veus, però no el sents, pots mossegar fàcilment el llaví ja que no el perceps. I en el teu cas la pèrdua aquesta (de la propiocepció) és parcial, doncs, encara pots moure i no estàs paralitzada completament. En el darrer cas, ja series morta: quan es paralitzen els muscles, la persona no pot respirar i ni li funciona el cor. Així, doncs, encara estàs de sort –li va dir el neuròleg d’un poble comarcal, per a qui aquest cas era el primer en la seva pràctica de molt anys.
L’Elena va marxar amb l’ajut de la seva mare cap a casa. A part de no tenir equilibri i forces per caminar, cada pas li provocava un dolor immens al cap. Se sentia com un astronauta qui caminava sobre un planeta amb la gravitació deu vegades més que la Terra o una persona que pesava almenys cinc cents quilos, poc manejables. El seu esforç interior no es veia, la gent li saludava, quan trobava pel carrer:
-Deien que estaves malalta i hospitalitzada, però et veig m-o-o-olt bé! Els rumors!- i es quedava amb l’aquesta versió, pensant que l’Elena continuava ser mateixa.
En realitat, per a l’Elena la vida es va capgirar. Primer, van passar mesos que ella no podia menjar bé, ni moure’s, estava estirada sobre un llit com si fos una perxa. Sí, el seu cos era com una perxa, semblava que la vida es trobava en cap, i el cos s’ha mort o es va separar del cap, i no podia ni aixecar la mà amb la facilitat i lleugeresa de sempre... Ha perdut la sensibilitat cap els olors, sabors... La vida seva no tenia ni aroma, ni gust. Ni es movia, ni sentia.
-Semblo a un bebè. Haig d’aprendre a parlar bé, caminar, aprendre de sentir i percebre la vida en la seva complexitat de nou. Potser així se senten els bebès als primers mesos de la vida?
-Potser sí. Tens sort, ho pots reviure de nou i aprendre a viure de nou. Tens la segona oportunitat, és com si néixer de nou amb el mateix cos i amb la consciència d’un adult.
-I sí i no -responia l’Elena-. És com tornar a un cos que estava no funcionant bé i habilitar-lo perquè funcionen de manera òptima. Saps que em sentia? Com si aquest cos era mort i cada seva cèl•lula era morta i ara haig de ressuscitar cada aquesta petita cèl•lula perquè me la senti de nou...
•••
“Què difícil de “començar” a viure! –pensava l’Elena estirada al llit. Ja han passat tres mesos. Aquests mesos llargs i duríssims de la seva vida. La vida quan el temps es para i no pots fer res perquè simplement no ho pots fer i per més que t’agradaria de fer alguna cosa. És una parada que et deixa reflexionar sobre la vida o més bé una existència que rodava en el ritme posat pels motius que juguen el paper del motor: siguin les necessitats bàsics i desitjos – sempre necessitem o volem de fer alguna cosa per córrer endavant. Corre cap al futur, i poques vegades tenim aquestes parades ”forçades” per poder entendre: “Què és que faig ara? Cap a on vaig? Quin sentit té la meva vida? Si moris demà, què és el que faria avui? –Segur més de meitat de coses ni faria, potser estaria més atenta cap a les coses de valor verdader...”
Hi havien moments que la paciència i forces d’aguantar el dolor dominaven tan, que la voluntat de seguir i continuar es debilitava tant, que semblava: ”No, no puc més. Ho deixo.” Potser en aquest moment preferia de no patir més. Tampoc tenia alguna gana cap a vida, algun sentir de la vida, ja que els sentiments s’havien perdut: ni tan sol sentia llàstima de “deixar aquest món i els essers estimats”. Amb alguna part, potser més racional, entenia els sentiments de la gent que li rodejava i sabia que li passava de veritat (estava aguantant amb la vida per un pèl); els mirava que els sospiraven: “quina llàstima que li ha passat!” o “és tan jove, té només vint-i-quatre anys!”, però no sentia res – només entenia que a ells fa mal aquesta situació, i que ells pateixen més que ella en el sentit sentimental.
La força de ràbia que l’enterren psicològicament abans del temps, acumulada, un dia va fer l’explosió i efecte: des d’aquest dia es va produir el giro. L’Elena ja tenia clar que lluitaria sense parar i malgrat que s’avançava poc a poc, estava disposada a continuar... No sabia quan podria “tornar” a viure sense el dolor, alegrament i moure’s fàcilment. Han de passar mesos? Anys? Això era el més dur – no saber quan es millora per poder sentir viva en tots sentits una altre vegada.
Tenia una rutina de passar cada vegada més temps caminant – cada dia anava el bosc acompanyada per la seva mare que ha convertit en la seva millor amiga. Feien pocs passos, tombaven juntes a la gespa verda i “escoltaven” els respirs de la terra – era primavera, i la terra començava a despertar-se. Els sucs i les energies de terra semblava li omplien i donaven més forces per anar endavant. Abans de que surtin les primeres fulles, la gent solia recollir el suc dels bedolls. Li han portat aquest suc, i l’Elena el va beure amb ganes. Cada any bevia aquest suc de bedoll, però aquesta vegada semblava que tenia “set” i aquesta set era insaciable. Cada dia li portaven tres litres de suc d’arbre i ho acabava durant tot el dia.
“Abans, - pensava l’Elena- quan veia la gent malalta als llits, no entenia perquè estan als llits i no obrin les finestres per sentir l’aire i respir de la primavera.” Ara ella mateixa es trobava en aquesta situació – simplement si no tens capacitat de sentir olor, et dona igual. Però s’esforçava i continuava moure malgrat la dolor, i quan caminava pels carrers, simplement recorria a la memòria olfactòria: com se sentia abans. A vegades li semblava que ja no recordava unes coses tant senzilles i tan agradables, com el tacte de la vent fresqueta sobre la pèl, les bufades de la vent que toquen la cara. Sempre ho tenia, com a tothom abans, però mai ha valorat tot això, perquè mai haver pensat que un dia podria no sentir-ho. “Si ells nadons passen per aquest camí dur d’adquisició dels sentits de la vida i més a més no queixen i els adults no els entenen ja que tot aquest automatisme dels moviments i sentiments ho tenen a l’abast, més a més poden expressar-se i ser sentits, ja que parlen... I nens petits? Ara com si de cop i volta entengués quin esforç i quina paciència han de tenir els peques per passar totes aquestes etapes d’evolució humana durant el primer any. Sort que des del principi ells no saben que bé després estaran – podran fer passos, anar amb bici sense pensar o mirar cada moviment, parlar, córrer, riure i sentir! I quina mala sort pels adults que perden aquesta memòria dels seus primers mesos i anys de la vida per valorar, si simplement valorar coses tant essencials, com una carícia càlida de la mare o un altre esser estimat!” Sí, amb aquest sentit l’Elena hauria de recorre l’evolució per adquirir l’automatisme dels moviments com si fos un bebè del primer any de la vida.

Amb el pas del temps, les coses semblava es desenvolupaven simultàniament – més dominància tenia amb els moviments, més capacitat de percepció i sentiments tenia. Ara ja podia expressar-se amb un discurs, i no només paraules soltes i frases curtes, però de fet, d’haver sentit, com es perden els esforços i energia del cos amb cada paraula pronunciada, sobretot amb una càrrega emocional negativa, intentava detenir aquesta memòria per fer la parla “prudent” i no gastar la seva energia per res. “És curiós, -pensava l’Elena, -nosaltres quan passem malament i sentim de quina manera hauria de ser la nostra conducta, potser, quan tornem a la “normalitat” un altre cop ens convertim en “sords”, “secs” i “insensibles” cap a les coses importants de la vida. Quan no tenim el gust, ens dóna igual quin menjar tenir, i triem que sigui més fàcil i més sà; però, al tenir el gust dels sabors ho triem per contemplar-nos. Les cèl•lules d‘estomac no el tenen, el gust, no? Només tenen la feina de fer la digestió de tot que vam subministrar d’exterior...
•••
Ha passat un any. Un any, quan al principi qualsevol moviment: sigui de cos físic o del cervell (pensament) provocava el dolor... Quan al principi semblava impossible de tornar a viure amb la normalitat.
- Mira, estic caminant, parlant, pensant, sentint, ESTIC VIVINT DE NOU! – deia l’Elena a la seva millor amiga, alegre, com una nena: Em sento la carícia dels rajos solars i de la vent de nou!
- Sí, tu has nascut de nou i tens una vida nova! Endavant, per emprendre un nou vol! – li somreia a la resposta la seva mare.

Comentaris

  • Enhorabona![Ofensiu]

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Segona Oportunitat, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col•lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d’abril de 2013.

    Gràcies per la teva col•laboració,

    Junta de l'ARC

  • has descrit pas a pas...[Ofensiu]
    joandemataro | 01-10-2012 | Valoració: 10

    la renaixença d'una vida que semblava perduda i acabada, els patiments que ha suportat i la força per tenir encesa una petita flama d'il.lusió que finalment ha reviscolat !

    estic content de tornar-te a llegir liudmila, feia temps ...

    una abraçada
    joan

l´Autor

Foto de perfil de liudmila

liudmila

108 Relats

177 Comentaris

98551 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
Traductora i escriptora:
Alexandr Puxkin, El conte: http://www.locantich.cat/2012/03/el-conte-del-pescador-i-el-peixet.html
"Les fots del coneixement dels Mags d'Orient": http://www.locantich.cat/2012/08/les-fonts-del-coneixement-dels-mags.html
L'autora del llibre "El Conte de l'espurneta del Sol: Un vatge d'aventura al Terra" (publicat Desembre 2014):
Bubok (en paper i ebook-pdf): http://www.bubok.es/libros/237722/El-conte-de-lespurneta-del-Sol-Un-viatge-daventura-a-la-Terra-Primera-Part
Lulu (en paper): http://www.lulu.com/shop/liudmila-liutsko/el-conte-de-lespurneta-del-sol-un-viatge-daventura-a-la-terra-primera-part/paperback/product-21940067.html
Lulu (en ebook-pdf): http://www.lulu.com/shop/liudmila-liutsko/el-conte-de-lespurneta-del-sol-un-viatge-daventura-a-la-terra-primera-part/ebook/product-21940086.html