Comença a sortir un sol tímid.

Avui un dia,
un dia i un altre dia,
i així tota una collita de dies
que ja no sé quants són.
He demanat un cafè
curt però amb cos...
Però he trobat el cos de la mosca.
Discretament he cridat al cambrer
i li he dit que volia un
cafè sense farciment...
Però no passa res, el dia
segueix endavant, i
la mosca entre les dents,
ja que l'he mossegat creient
que era un gra de cafè...
Suposo que la mosca ha
fet un suïcidi involuntari.
Espero que abans de la meva mossegada
la mosca ja fos mort,
sinó, quin mal...


A la barca del temps
dos rems que no remen.
Tot però segueix endavant
i al seu pas.
Descuso el dia per entrar dins d'ell.
Somric tot sol, ni trist ni content.
Paraules i mots em feliciten
i tots junts la fem petar.
tarda d'un dia d'estiu.
Tothom persegueix la fresca.
Per l'agost a les set ja és fosc.


A la cafetera aroma
del temps pel temps.
Encara tinc la sensació
del pobre cos indefens
entre les meves dents...


De vegades els sentiments
semblen una societat anònima.
Veig la copa mig plena,
però segons del què està plena
valdria més mig buida...


El temps és com un escura dents
i segur que te les acabarà corcant.
A la meva edat ja fa temps
que no em deixo trepitjar,
ni a mi ni res que faci
referència al meu país.
Llàstima que els que sempre
em volen trepitjar ho fan
amb sabates d'incultura...
Deixeu-los no saben el que fan,
però emprenya el què diuen.
Permeteu-me que somrigui
tinc un somriure sota el nas.
Ai, ja està...


Ara la tarda s'ha enfosquit
com una nit sense estels.
El temps és un respirar paciència.
Pel carrer bufa la brisa de sant Pau.
Secs de pluja tot sembla un terrós.
El rellotge va al seu aire,
a l'aire de la seva pila.
Ara les seves agulles dibuixen un u,
dos quarts de set.


Porto sabates noves, les altres
se'm van tallar d'un costat.
Sabates noves per camins vells.
Sabates noves i peus vells
intenten crear una mútua convivència.


Espelmes apagades sense flama.
Roses de cristall amb pètals
sense perfum.


Filla.
Disset anys, la
tempesta dels sentits.
Esposa.
L'eterna balança,
amor i vida...
Maulet.
La serenitat amb cua.
La pols és el collaret del temps.
La llengua sempre és mel i fel...


Repetir no sempre és viure dues vegades.
Els tòpics petrificats: Religió, família,
societat, matrimoni, hisenda, tots
ells han esquerdat la paret en
busca de la llibertat.
Els mossens quasi mai
no estan prims,
els bisbes encara menys...
Ara les sotanes són
de treure i posar.
El rosari i la creu ja no saben
on l'han de posar...


L'ordinador s'ha penjat:
Abans en deien un suïcidi d'això.
I els virus? El virus de quiròfan
et pot matar, el de l'ordinador
t'emprenyarà.
Una faldilla llarga amb un bon tall
et pot engrescar, en canvi la nuesa
et pot decepcionar...


Cauen quatre gotes d'agost que són
com diamants esperats.
Potser així els somnis sembrats floriran.
La pluja ja ha despertat l'olor de terra
que tan m'agrada, em penetra
els epitelis tendrisssims.


Dos quarts de vuit de la tarda,
més o menys l'hora que vaig néixer.
tot un equilibri de cèl·lules vives
van treure el cap via fora.
Si ara sentíssiu la cançó de la pluja
com la sento jo, seria per callar
i no dir res, només escoltar
i deixar-se penetrar de vida.
Gent que va pel carrer, amb
paraigües i sense, n'hi ha
que són impermeables...
Altres els rellisca tot.
I a alguns sempre plou
sobre mullat...


El cant dels ocells,
ara canten en molts idiomes,
són multi culturals...
Les cotorres no, segueixen
sent cotorres i no diuen res.
De tota manera hi ha cotorres
que fan país,
i d'altres que el desfan.


Ara la pluja és un bàlsam per l'ànima.
Acaben de passar dos nens i una nena
que semblen trets d'una postal de la vida,
tenen el color d'allà on el sol
torra la pell.
Sembla mentida quan som petits...
Després quan ens fem grans
tot es fa massa gran.
L'alegria obre els ulls,
però la tristesa els tanca,
els petrifica, els enterra...
L'alegria és lleugera com el vent,
en canvi la tristesa pesa com el plom.


Ara amb una mà m'aguanto el cap,
estic segur que no ha de caure,
una altre cosa és el que hi ha a dins.
Han passat dues hores des de que
he començat a escriure, i sembla
mentida, les coses canvien.
O potser canvia com les percebo.
És igual, a cada moment
hi ha el que hi ha.


El petit brot de tempesta
amb la pluja ha rentat
les teulades veïnes.
Les gavines ja reposen.
La nit té un color especial.
La temperatura està al
llindar de l'ideal.
Sempre hi ha algú que el dia
del teu aniversari t'envia
a la merda, sort que els brams d'ase
no arriben al cel.


Sovint la indiferència
és la millor defensa.
I saber callar. Ja ho diuen:
la més bona sempre queda per dir.

El paisatge urbà és un
sembrat de llumetes.
Encara es veu algun llamp al lluny.
Borda un gos i de seguida
s'hi solidaritzen tots els
gossos del veïnat.
Avui no tinc son, tinc ganes
de viure la nit. I més avui
que sembla que tingui els mots
a les puntes dels dits.


Ara el pensament es gronxa
al trapezi de la vida.
No em falta ni em sobra res.
Em sento bé. Estic en pau
amb mi mateix, les altres
guerres no m'interessen.
Ni les llengües suïcides
que sempre disparen i a elles
no els passa mai res.
Despentino records
sense que em tapin
ni em despullin.
De la collita de la memòria
fruits dolços i fruits amargants.
Però tot són fruits de les arrels
de la meva persona.
Si, ja sé, només sóc un home.
Però els fruits de la memòria
han estat llaurats i sembrats per mi,
i empeltats també per mi.


Ara tanco els ulls buscant
aquell silenci i tranquil·litat,
amb aquelles paraules escrites
al front que diuen: que no em
molesti ningú... Meditació,
temps de silenci. silenci de temps.
Respiro profundament, a través
del respirar hi ha la força i l'energia.
S'està acabant el dia del
record del meu naixement.
No m'agrada dir-ne aniversari.


És repugnant que en tots
aquests anys que fa que
estic al món, els maleïts
no han deixat de tirar
bombes i matar, i tornar a matar.
És repugnant.
I més repugnant és que ningú
no hi faci res.
Escolto veus però deixo que
siguin un rebombori
anònim i llunyà.


Ja és l'endemà.
Ja no plou.
La temperatura ha baixat
sensiblement.
Els arbres respiren.
Tot respira.
Les set del matí.
Avui entra en vigor l' Estatut...
No sé si abrigar-me o tremolar.
Escolto la ràdio. Cada dia hi ha
centenars de morts innocents
a mans d'algun exèrcit...
I no passa res, ningú no s'immuta.
Ja es nota que encara estic
mig adormit i sense prendre cafè.

Comença a sortir un sol tímid...

onatge