Comença a sortir el cafè

Mentre la nit es fa encara més fosca, l'Isaac seu amb el respatller de la cadira contra el pit, les cames obertes a banda i banda, els braços creuats i recolzats a l'últim travesser. Al fogó de la cuina, una cafetera s'escalfa. Abans que el cafè surti, ja l'haurà mort.
-Per què em fas això? -pregunta l'home que seu contra la seva voluntat a la cadira que l'Isaac té al davant. Està completament despullat i el seu cos s'omple de blaus i sang seca, de talls i ferides recents que encara ragen. La cara és un mapa del martiri, inflada, sagnant, trencada. Els ulls inflats i negres, plorosos, el nas torçat, la boca deformada i sangonosa.
L'Isaac no contesta. Des de la cuina arriba el soroll de la cafetera, que comença a escalfar-se. Aviat sortirà el cafè.
L'home apallissat arrenca a plorar. Està lligat de mans i peus a la seva cadira. Acota el cap i mig s'ofega en les seves sanglotades.
-Per què? Isaac, per què m'ho fas, fill?
L'Isaac se'l mira. Resulta patètic. Tan imponent, tan gran que es creu quan parla a la gent, des del seu altar, quan espanta les criatures amb les seves històries del càstig etern i els focs de l'infern. Quan atemoria i encara atemoreix els nens i les nenes, si no em fas això, ni no em toques aquí, aniràs a l'infern. Cossos petits que no poden oferir resistència a la seva greixosa corpulència, s'executa la vexació… la que va patir el mateix Isaac, tants anys enrere.
L'Isaac s'aixeca i s'acosta a la taula on ha deixat el ganivet. S'atura un moment en què intenta captar al mateix temps la foscor de la sotana tirada al terra, el patetisme de la figura del capellà torturat i lligat a aquella cadira, la plana i simple rotunditat del seu odi, de la seva revenja.
S'acosta a la cadira. El capellà aixeca el cap (o li està aixecant l'Isaac?, no nota la diferència) i mira amb aquells ulls inflats al seu botxí.
Comença a sortir el cafè.