COMBREGO DE TU...

COMBREGO DE TU...


Avui el meu vaixell de paper
pren el sol davant del mar.
Les gavines reposen tipes de peix.
Hi ha un diàleg entre la brisa i jo.

A l’horitzó un vaixell talla
lentament la terra i el cel.
Tinc grafits a les parets de l’ànima.

Conjuguem el verb a dos.
Amb la nostra gramàtica
anem escrivint el poema de viure.
On hi havia silenci, ara hi ha
una flama de passió.

Al sembrat de la tendresa
el brot de la carícia,
la cançó del gemec a dos.

Ens bategem de la mútua alegria.
Dona i home al camí de viure.
El teu record com un estel
voleia en la llibertat del cel.

En cada vers una alenada.
Dos mons sota la mateixa lluna.
Dues mirades al mateix horitzó.
Dos silencis al diàlegs d’un sol crit.
Dues carícies a la mateixa solitud.
Una sola vida, dos temps.
Dues nueses al mateix fred,
i de la mútua foguera, la flama.

Al paisatge de dona i home,
pluja i sol, tempesta i calma,
set i font, la sinceritat sincera,
som el que som despullats
de tot, mites i creences,
alliberats de la pròpia presó,
la única que pot empresonar.

Un dia els astres assenyalen
el camí, i caminem i ens trobem...,
i tot és com la fruita del temps,
a cada estació el seu fruit.

En la mirada hi ha el
testament del cor, i a la pell
l’herència d’haver viscut.
Cada ferida té la seva flor,
i van caient pètals de record.

Fades i mags, però tot
està en l’abraçada d’un sí.
El rellotge no té cu-cut,
però el seu pèndol sempre dansa.

La carícia combrega del teu cos,
i beu de la teva profunditat.
Beso els dits dels teus peus
i vaig pujant, com el pintor
que pinta un fresc a la paret,
o l’escultor que beneeix cos i forma.

El cos com un arbre
a cada branca el seu fruit,
i amb tendresa i desig
empeltem la llavors,
i la vida neix i segueix viva.

Sense bandera, sense
color polític, sense falsos mites,
sense cap creu ni cel ni
campanar ni religió,
ens estimem amb la
nuesa de tu a tu...

Tenim el cordó umbilical
que ens uneix a la placenta de viure,
i vivim i estimem sense
pensar que morirem,
però el temps estimat
florirà per sempre més.

Les ombres han esdevingut sols,
la teranyina és una hamaca
pels somnis, el silenci és la
millor dansa de totes els
que es fan i es desfan,
la solitud és el brindis de companyia,
l’enyor és un tresor que cisella el present.

El poemari és un rosari sense pregaria.
Tot és a cor obert...
Com un piano dins del mar
escrivim blanques i negres
al pentagrama de la nostra vida,
i cantem amb el do, re, mi,
fa, sol, de la felicitat.

onatge