COM UNA BARBIE

Un relat de: MariaM
Des d’un angle secret torno enrere. És l’angle on he estat a l’aixopluc durant uns quants dies. A l’aixopluc de la pluja incessant que em tenia presa dintre del meu angle de confort, on jo mateixa m’havia aïllat, tot esperant la fi de la tempesta. Ni la pluja, ni la tempesta, foren reals, tampoc jo n’era, de real. És amb qui menys em volia comunicar; no, amb una estranya.
Els dies de solitud i de silenci ambiental, m’han ajudat a apropar-me al meu jo veritable. El cop havia estat colossal. No parlo del de l’accident, que va estar a punt de llevar-me la vida, sinó de l’altre, del xoc emocional que arribà després, no fa gaire.
Del cop primer, el de l’accident, d’una manera o altra, me’n sortí. No pas l’Enric: Tornàvem de Sant Cugat, de la festa de casament d’uns amics; conduïa ell, no havia begut, per abstemi. Anàvem segurs i tranquils per l’Arrabassada. El que venia en direcció contrària, no es trobava en les mateixes condicions. La topada frontal, deixà els dos cotxes desfets i, a l’Enric, entre la ferralla del seu. Pel que fa a mi, al cap d’unes hores inconscient, recordava tan sols el soroll de la ferralla, on en principi havien quedat els dos atrapats.
Diuen, que jo vaig tenir més sort; els bombers em van treure de l’infern. Em salvaren la vida. La vida, sí; però prou entortolligada. Sé que les paraules són la font dels malentesos, però en el meu cas, crec que s´hi escau perquè, a partir d’aleshores, he estat presa. Presa per la ciència, o segrestada psicològicament. De tot una mica, i durant força temps. L’he necessitat per anar descabdellant la troca i desentortolligar els embolics quan ha estat menester.
Des de l’angle secret, el punt des d’on he tornat enrere, per parlar del primer accident, el de l’Arrabassada, ja estic en disposició, física, si més no, de continuar el que ha estat la meva vida, des d’aleshores. M’havien salvat, els bombers, primer, i els metges de l’hospital on van dur- me tot seguit. No vull avorrir ni avorrir-me, entrant en tots els episodis quirúrgics a què em vaig sotmetre. Ja és cosa del passat i, en conjunt, diuen també, que el resultat fou un èxit. Una meravella!
Certament, la trencadissa d’ossos i costelles, tornen a estar ben lligats al lloc que els correspon. El cap, sobretot, el més observat, no n‘ha sortit malmès. El sentiment de gratitud m’agombola; aquesta és, sens dubte, la força que em manté i que voldria conservar tota la vida, ara més que mai. Em cal per enfocar aquesta vida que m’ha estat regalada, per segona vegada i que no sé com m’hi podré encarar, o assumir, si jo, quan a persona, a fisonomia, ja no sóc jo.
El cap el tinc bé, però, el rostre, la cara per la qual se’m coneixia va quedar desfigurada. Quan l’equip de cirurgians va acabar amb la seva feina, de posar en ordre els òrgans i la resta del meu cos, entrà en escena l’especialista en cirurgia plàstica estètica, un dels de debò. I va reconstruir el que quedava de l’original. Crec que se’n diu així. Tampoc entraré en detalls. No cal ser un expert per imaginar per quantes emocions s’ha de passar, amb el cap i rostre embolicats durant dies i dies, que tots eren com obscures i interminables nits.
Però, el dia lluminós va arribar. El dia tan esperat de la destapada. A banda de l’equip mèdic-sanitari, hi havia la meva germana; no hi vaig voler ningú més.
L’acció de llevar les benes, un bé de Déu de benes, fou minuciosa; molt lenta, i més, potser, que se’m feu a mi. De mica en mica les del cap, amb petites pauses i respiracions, controlades en arribar al rostre, boca i ulls, que obrí ben a poc a poc, sense veure’m, encara. Mentre, entrellucava la meva germana; el seu gest emocionat, tot reprimint les llàgrimes... i, de sobte la sorpresa! Em conec cadascuna de les seves expressions, també, les provocades pels ensurts, i més les d’aquell dia memorable. Se n’hi escapà una.
Tota jo tremolava quan amb moltes precaucions, van allargar-me el mirall. D’antuvi, el situaren a una certa distància, mentre jo m’anava avesant a la claror; tènue al començar, ho tenien tot estudiat, es clar; més que no pas jo, que no gosava obrir del tot els ulls. Sentia la mirada de l’Anna, entregada a mi i pendent del més petit dels meus gestos, de les mínimes expressions, que a penes si en podia fer. Els calfreds em dominaven, no podia articular paraula; el terror s’havia apoderat de mi i de les emocions que eren de tota índole. Anava a desmaiar-me i algú va córrer per aguantar-me. Foren uns moments molt tensos, em sentia sense forces per cridar i em sortí un NO que va commoure tots. No sóc jo!
Van transcórrer algunes hores; tot el matí. A la tarda m’havia asserenat. Crec que fou l’Anna qui demanà les fotos que en el seu moment lliurà al cirurgià, per tal que sàpigues quina era la meva fisonomia, la meva aparença, els meus trets naturals, abans de l’accident. És el que solien fer en aquests casos. En cap de les fotos se’m reconeixia.
No em donaren d’alta; aquella nit no dormírem, ni l’Anna ni jo. El primer NO, no sóc jo, m’havia sortit del cor i durant la nit hi reflexionava, amb cor i ànima. En lloc de reproduir-me a mi, amb les meves faccions i arrugues a l’entorn dels ulls i boca, de tant que he rigut a la vida, havien desaparegut. I ara he quedat, literalment, com una Barby!
Es podria pensar que hi sortia guanyant, però, no. Estimava les arrugues que feien del meu rostre una cara treballada. Admeto la incoherència perquè, tal vegada, me n’hauré queixat, però, aquesta cara bonica, llisa com la de la Barby i tantes d’altres, amb el nasset arremangat, no sóc jo.
No m’hi vaig quedar a la clínica. En sortí quan ho van creure prudent. Rebutjava, psicològicament, el meu aspecte. Amb ulleres de sol i vestida el més vulgar possible, arribava a casa. Per començar, la portera em preguntà a quin pis anava. A contracor, em vaig treure les ulleres alhora que la saludava pel seu nom. La seva resposta no es feu esperar, fou un oh!, i prou.
Els dies següents, fent un gran esforç, vaig activar la vida social, tant de temps interrompuda. Família, amigues i amics, tots deien la seva; coincidien, en general, que hauria de denunciar a la clínica, creien que l’havien espifiada. M’ho estic rumiant; m’ho rumiava ja des de fa uns dies.
La situació, però, encara s’embolicà una mica més. Em calia urgentment un advocat, cas de continuar de tirar-ho endavant. És l’única cosa que m’ha resultat fàcil perquè treballo en un bufet de pública solvència; o sigui que puc triar i remenar; més em val, ara són dos els que necessito, i amb urgència.
He demanat de fer una trucada al meu advocat. Sóc a la comissaria dels Mossos. Sortia del Banc i, molt educadament, m’han dit que els acompanyés a la Comissaria de Les Corts, on sóc ara. Els havia presentat la documentació, i la prengueren per falsa. No me n’havia adonat que em seguien. En un despatx d’algú que mana, m’han deixat veure unes fotos “meves”, meves des de fa poc. M’hi he reconegut; guapa i amb el nas arremangat, la Barby.
Pel que sembla, estic en situació d’ordre de cerca i captura, i em dedico a estafar la gent, a un gran nivell. Menys mal, els dic. No entenen que rigui i somiquegi alhora. No em volen escoltar quan els dic que Jo no sóc jo.
Espero que quan arribi el company del bufet s’aclareixi la situació. Pensant-ho bé, això em servirà, també, per l’assumpte pendent amb l’afer de la clínica, o potser caldria dir, fàbrica de Barbys?

Comentaris

  • Personalitat indecisa..[Ofensiu]
    MariaM | 06-10-2020

    Viure de cara endins, quan cal, ens ajuda.
    Celebro que te hagi agradat. Es fa el que és pot.
    MariaM

  • El Doble[Ofensiu]
    MariaM | 06-10-2020

    Conèixer-se crec que és una tasca difícil, però, imprescindible. Horrible és romandre a la superfície i no saber qui ets o no voler-ho.
    Gràcies per seguir-me.
    MariaM

  • Personalitat indecisa...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 22-08-2020 | Valoració: 10

    Què horror, davant de tanta situació. És molt interessant i amb una doble personalitat indecisa. M'ha agradat molt...
    Saluts i cuida't.

  • El doble.[Ofensiu]
    SrGarcia | 19-08-2020

    Un autèntic relat de terror. El tema del doble i de la identitat dual donen molt joc a la literatura. En aquest relat el tema està especialment ben tractat: després de la sacsada emocional de l'accident i de la mort del company, la protagonista es veu com una nova persona, surt a la superfície el pitjor d'ella i es torna una delinqüent estafadora, cosa que, per cert sembla ignorar, per la sorpresa que li provoca la imputació per part de la policia.
    Un relat clàssic de terror i de doble personalitat; molt ben escrit: sembla que no passi res i que la mateixa narradora no sigui conscient d'allò que li passa. Per aquest tipus de narració l'ús de la primera persona és el més adient; tot s'explica com si no s'entengués que està passant.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: