Com un sol dit que sap el que penso

El tacte fred de la ploma abandonada,
em fa intuir que ja no em té tanta estima,
Ja fa temps que no sóc vers, ni sóc rima,
i la sento extranya, i també despistada.

Ja no som un, com abans passava,
és que és normal, que tan rara la senti?
Jo crec que no, però per molt que em lamenti,
sé que hi tornaré a sentir les bategades.


El meu cap i el seu cos anaven a la mateixa,
Però com sempre passa, temps i distància esqueixen,
tot i que jo, sincerament, no m'ho esperava.

Poc a poc, més calenta la sento,
Tornem a ser un? És el que jo intento,
palpita més fort cada vegada.